Opinió

Per quan una educació contra el masclisme i l’autoritarisme?

Clara Valverde és Presidenta de la Lliga de la Síndrome de Fatiga Crònica. Escriptora sobre psicologia política i activista.

Els lamentables esdeveniments de la setmana passada relacionats amb les violacions posen en evidència la gran necessitat d’una educació contra el masclisme a tot l’Estat espanyol.

Les reaccions a la violació de la noia a Màlaga, la decisió de la jutge, l’enfocament de la premsa sobre “les dones mentideres”, i la falta d’una reacció clara i contundent per part de l’esquerra i feministes, demostren que sota tota aparença “moderna”, seguim en una societat profundament masclista i autoritària.

Que es vegi com a normal que el que diu un violador és més important que el que diu la persona violada i els metges que l’atenen, que es vegi normal la discussió sobre com es vesteixen les dones, si beuen cubates o si caminen pel carrer a la nit, ens ha demostrat que poques coses han canviat per a les dones des dels anys 1960.

Els comentaris intencionats (no “desafortunats”, com es comenta a la premsa ia les xarxes socials) de certs alcaldes, ens ajuden a veure que en els temes de gènere i poder, al segle XXI no es diferencia del segle XX. Els comentaris d’aquests alcaldes han estat rebuts per la societat amb silenci, humor, cautela o suport. No s’ha sentit el crit d’indignació que es mereixen. Fins i tot la benintencionada campanya duta a terme per dones contra l’alcalde de Valladolid per Twitter, #EscracheDeSostenes, estava plena d’ambigüitats, i evitava el tema de l’abús de poder i el control que hi ha sobre les dones.

Donada la trista història del segle XX a l’Estat espanyol de violència política i autoritarisme que no s’ha qüestionat ni elaborat [1] (amb alguna petita excepció en el camp de la política amb l’anàlisi de la Cultura de la Transició per Guillem Martínez i altres autors, i nomenant el tema de “la casta” pel partit Podem), que el masclisme estigui viu i possiblement en auge, és comprensible encara que inacceptable.

Però és molt preocupant el missatge que amb tot el que ha passat i parlat aquests dies s’ha donat als homes joves: que violar no està castigat, sinó permès (sobretot en festes, si la noia porta roba “lleugera” i beu) i que violar és una activitat grupal “normal i sana” (a la premsa s’ha utilitzat molt la paraula “sana” per referir-se a la sexualitat dels homes joves implicats a Màlaga).

I a les dones, el missatge ha estat: com et vesteixes i què fas dóna permís als homes per violar-te, i no val la pena denunciar-ho perquè només t’humilïin i et violin psicològicament.

Necessitem urgentment que a les escoles primàries s’implantin programes de prevenció de l’abús sexual en els quals s’aprengui què volen dir paraules com “no” i “sí” en relació a com algú et toca el cos. Aquests programes estan vigents a les escoles primàries de molts països desenvolupats des de fa 40 anys i, des de fa 20, estan traduïts al català i al castellà [2]. Però els intents d’algunes mares i professors d’implantar-los han estat rebuts amb indignació per les AMPA. I això que a l’Estat espanyol, com a la resta dels països d’Europa, el 25% de les nenes i el 10% dels nens són abusats sexualment abans de l’adolescència.

I és aquesta impunitat davant tal epidèmia d’abusos sexuals i violacions, aquest fer els ulls grossos de tota la societat, el que perpetua i reforça una societat masclista i violadora.

Els esdeveniments dels últims dies podrien haver estat una gran oportunitat per educar la societat sobre algunes idees bàsiques, però no s’han aprofitat. Es necessita que es coneguin i s’interioritzin idees tan bàsiques com:

1. Quan una persona mostra interès en una altra (flirteig, tocar-se, etc), això no vol dir que en qualsevol moment una de les persones pugui indicar que no vol seguir aquesta dinàmica, i que aquesta indicació, de la manera que sigui, és un NO que cal respectar.
2. Una trobada sexual entre adults que ho consenteixen, no vol dir que sempre hi ha d’haver penetració. Els adults que consenteixen prenen control del que volen fer i de com ho volen fer.
3. La majoria de les violacions de dones adultes tenen lloc en el que ja es va definir fa dècades, als països anglosaxons, com “date rap” (“violació durant una cita”). Això és quan una dona decideix, lliurement, sortir amb un home però no necessàriament té la intenció de tenir relacions sexuals amb ell. O potser en té la intenció, però per alguna raó, durant la vetllada, canvia d’idea (potser no li agrada l’home tant com esperava o altres raons). Les lleis de molts països castiga el “date rap” igual que qualsevol violació.
4. També en molts països, la violació dins del matrimoni, és un crim.
5. Hi ha països on el crim que és l’abús sexual mai prescriu, ja que la persona violada (sigui dona o home) pot trigar anys a sentir la valentia de denunciar.
6. Les dones a l’Estat espanyol encara estan sempre en una situació de desigualtat davant els homes: desigualtat econòmica, social, etc. Els missatges de la premsa, de la publicitat, de la societat en general, perpetuen aquestes desigualtats. Aquests missatges conscients i inconscients s’infiltren arreu: els jocs al parc, la política, les xarxes socials, la vida social i familiar. Amb la qual cosa, qualsevol trobada entre un home i una dona comença ja des de la desigualtat.

La setmana passada, a Twitter vaig fer el comentari que a l’Índia milers d’homes i dones surten al carrer massivament a protestar quan hi ha la notícia d’una violació, i preguntava que per què aquí no sortíem al carrer a protestar contra les violacions. Un home jove cem va contestar amb un altre tuit: “Gilipolles, doncs a l’Índia tiren neveres al riu Ganges !!”. Què ha après aquest noi sobre el masclisme aquests últims dies?

El mateix dia vaig veure dos tuits de dones que crec que resumeixen la situació:

“Els homes no envien SMS als seus amics per veure si han arribat a casa sense problemes a la nit”. I “Costa trobar, entre amigues i familiars, alguna dona que no hagi viscut abusos sexuals o violacions”.

Crec que després d’aquests dies hem de preguntar-nos: quina importància donem a denunciar el masclisme en el nostre treball polític? Quina societat creiem que podem construir si des de les esquerres i moviments socials no donem prioritat a eradicar el masclisme? I per quan una educació contra el masclisme i l’autoritarisme?

Per quan?

[1] Valverde, C, Desenterrar les paraules: Transmissió generacional del trauma de la violència del segle XX a l’Estat espanyol. Editorial Icaria, 2014.

[2] http://www.acasi.org/programa–de-prevencio–sentir–que–si–sentir–que–no/