Per què l’escola es resisteix a treballar en xarxa?

Avui dia es produeix un  xoc de trens entre, d’una banda, les evidents necessitats de connectar el nostre sistema educatiu, i de l’altra, algunes de les dificultats que ens fan avançar lentament cap a una més gran cohesió. En aquest escrit vull compartir algunes reflexions sobre aquest fet i alhora subratllar alguns elements clau que apaivaguen la interconnexió d’un actor crucial: les nostres escoles i instituts.

En els darrers anys hem vist com ha crescut la necessitat de les organitzacions educatives i socials de treballar plegades davant reptes comuns. El propi pragmatisme de la feina diària ha dut els mestres d’escola a treballar, braç a braç, amb psicopedagogs dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica i els psicòlegs dels equips d’atenció a la infància i l’adolescència, entre d’altres. Alhora, hem viscut l’emergència de programes socioeducatius en xarxa que, amb una filosofia col·laborativa i comunitària, tenen un doble objectiu: millorar els reptes socioeducatius i donar una resposta eficient a les necessitats de connexió del nostre sistema educatiu i social.

Alguns d’aquests programes, com ara el Programa Èxit, El Pla Comunitari de Roquetes, Interxarxes o els Patis Escolars Oberts al Barri, tenen ja un cert recorregut al nostre país i coses importants a dir sobre el seu procés. En general, aquestes xarxes estan formades per organitzacions que comparteixen el seu enfocament en infància i famílies, com és el cas d’escoles, d’instituts, d’altres serveis educatius i socials públics, d’entitats del tercer sector, entre d’altres.

Des del grup de recerca PSITIC en Pedagogia, Societat i Innovació amb suport de les TIC (URL), ja fa alguns anys que estem especialment interessats en l’emergència i el valor d’una aproximació socioeducativa en xarxa, fonamentada en la col·laboració i la interdisciplinarietat. Així, hem pogut estudiar diverses experiències de xarxes socioeducatives, sobretot a Catalunya, però també a altres parts d’Espanya, Europa i els Estats Units. En general, hem vist que aquests programes han emergit amb força arreu, que assoleixen èxits destacats a mig termini i que alhora tots tenen problemes similars.

Un d’aquests problemes compartits és la dificultat que mostren les escoles per participar i implicar-se a fons en aquests programes i iniciatives col·laboratius. Tot i que cada cop hi ha més escoles -especialment als programes ja esmentats- que dediquen temps i esforços al treball en xarxa, els nostres estudis reflecteixen que aquestes escoles no són tan participatives com altres organitzacions educatives i socials.

Segurament, hi ha moltes i diverses raons que expliquen aquesta dada i una d’evident és la pressió que té avui la nostra escola, a causa de la multitud de demandes i l’escassetat de recursos. Altrament, algunes de les dificultats mostrades també es poden explicar per dues raons: per un cantó, l’alta regulació dels sistemes escolars, amb funcions tancades, un calendari inflexible i jerarquies definides; i, per l’altre, la prevalença d’una organització cilíndrica, hermètica, i un pensament cilíndric que encoratja procediments intraorganitzatius orientats dins dels límits de l’escola. Tot plegat fa que, en general, les escoles estiguin totalment orientades a allò que passa amb els seus alumnes dins del temps i l’espai escolar.

Així, tant inhibidora és la regulació existent com les creences i les cultures de treball que se’n desprenen; uns fonaments que promouen una certa percepció d’autosuficiència i que obstaculitzen les oportunitats de col·laboració més enllà de les pròpies fronteres escolars. Sembla, doncs, que aquestes cultures de treball són el principal cavall de batalla de les xarxes socioeducatives.

Al mateix temps, les avaluacions que hem dut a terme sobre aquests programes, com per exemple l’Avaluació d’Interxarxes, demostren uns guanys prou interessants en el Districte d’Horta-Guinardó, com ara l’optimització dels recursos públics del districte, millores en el rendiment acadèmic dels infants i adolescents atesos, i l’augment de la formació, confiança i satisfacció dels professionals. A més, un resultat destacat apunta a la construcció d’una cultura col·laborativa en el districte. És a dir, s’apunta un progressiu canvi en aquestes cultures de treball, els comportaments i les prioritats dels professionals. Una mestra d’una escola bressol del districte ens deia: “Participar en una xarxa d’infància juntament amb la resta d’actors del districte ens dóna un recolzament molt bèstia en molts aspectes. Nosaltres aportem informació molt valuosa sobre l’infant, i alhora en rebem sobre la família i altres (…) és un aprenentatge continu i sens dubte, entre tots fem una feina millor”.

Per tant, hem vist que les escoles que consideren una prioritat l’acció en xarxa són, únicament, aquelles que experimenten com la xarxa augmenta el propi impacte educatiu en els seus alumnes. Però, perquè tot plegat hagi estat possible, les escoles abans han hagut de participar i vincular-se en un projecte comú amb altres entitats. Així, doncs, hem vist com les escoles que més treballen en xarxa són aquelles que qüestionen la pròpia visió d’autosuficiència i s’obren al seu entorn proper tot buscant sinergies amb famílies, casals de lleure, biblioteques o altres programes i agents. És només llavors quan les escoles es perceben com a part d’una xarxa i poden experimentar els guanys de la seva participació.

En definitiva,  i en la línia que apuntava en aquest mateix blog fa uns dies la Mireia Civís, només els lideratges que siguin capaços de projectar la seva missió i visió més enllà de les pròpies fronteres experimentaran el valor que té l’acció socioeducativa en xarxa. Cap Constitució diu que per assolir la missió de l’escola hem de mirar simplement cap a dins. I,  si ho digués, potser podríem començar a pensar a canviar-la.