Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquests dies, amb l’Arcadi Oliveres en el record (tornar a passar pel cor, que ens deia l’Eduardo Galeano i així poso a la mateixa frase dues persones que il·luminen el meu compromís), em venen les seves paraules: la pregunta no és si un altre món és possible, sinó com és possible aquest.
I, des d’aquest punt de partida, ser sòcia d’una escola cooperativa és un exercici de transformació social. Ser cooperativa, entre moltes altres coses, implica autonomia i compromís. Autonomia, perquè davant de tot allò que no ens agrada no ens quedem de braços creuats, criticant i esperant que algú es posi a arreglar-ho. Compromís, perquè assumim que l’única manera que les coses vagin millor és ser, també, autocrítics i posar-nos mans a l’obra – amb tot l’accent en el “nos”-. És a dir, treballar plegats, compartir projecte, viure amb alegria el camí inacabable de l’educació.
És també una voluntat d’assumir la complexitat de l’experiència humana i, per tant, una aposta per deixar enrere el blanc i el negre i mirar de posar color a la immensa escala de grisos que té qualsevol fet humà. És doncs una voluntat d’alimentar una mirada polièdrica que fa les decisions més difícils, però també més riques.
Com engrescar la participació activa si espero que em donin instruccions? En educació sabem que els infants no aprenen allò que els diem sinó allò que ens veuen fer
Si estar en una aula és un aprenentatge diari, ser membre d’una cooperativa el multiplica. Com es pot formar persones crítiques i compromeses si jo no ho soc? Com engrescar la participació activa si espero que em donin instruccions? Com estimulo el treball en equip si no assumeixo que em toca retirar, també a mi, els bastons a les rodes?
En el món educatiu, acostumem a afirmar que infants i joves no fan allò que els diem que han de fer, sinó allò que ens veuen fer. Per això, ser sòcia d’una cooperativa és un exercici –ni molt menys l’únic– de coherència. I aquesta pràctica està alhora farcida d’incoherències: perquè apostem des de la gestió cooperativa per enfortir la cosa pública, perquè volem una economia al servei de les persones i potser encara no som capaces de pacificar les nostres excessives hores de feina, perquè surfegem en un marc educatiu que no sembla una prioritat per la classe dirigent, perquè som una gota en un oceà-sistema que ofega, a vegades literalment, la vida.
Tinc poques certeses: una és que aquest món, així, no és possible, no és tolerable. I en tinc una altra: no penso esperar-me asseguda a canviar-lo només perquè és difícil. Després de tot, el que és impossible només triga una mica més.
