Opinió

Per un retorn a la ‘normalitat’, també a les escoles

12 de setembre de 2021, 8 del vespre.  L’estiu ha estat gairebé normal, sense restriccions de mobilitat, sense mascaretes a l’aire lliure, visites i estades amb avis i àvies vacunats, aforaments pràcticament al 100 % en espais tancats i, fins i tot, s’ha recuperat part de l’oci nocturn i la cultura. Un oasi després de gairebé divuit mesos de pandèmia i restriccions. A més a més, la pràctica totalitat dels adults que tenen contacte amb l’escola pública estan vacunats: mestres, monitors d’extraescolars i de lleure, personal de cuina, i fins i tot el personal de suport pedagògic i administratiu. A les famílies, la immensa majoria de membres més grans de setze anys també estan vacunats.

Després de l’èxit rotund que ha representat el manteniment de les escoles obertes durant el curs 2020-2021, la regulació del Departament per al curs 2021-2022 farà que la “normalitat” no arribi a l’escola catalana.

Les directrius per al curs 2021-2022, de maig de 2021, no van en una línia de desescalada vigorosa.  Ans al contrari, porten el fre de mà posat. Les directrius recomanen reduir al màxim el nombre de docents de cada grup. També aconsellen l’ús, com a espais docents, de les aules o espais específics: aula de psicomotricitat, aula de música, aula d’informàtica, biblioteca, gimnàs, etc. A l’espai del pati es pot permetre la interacció de diferents grups de convivència estable, si es fa ús de la mascareta. Als passadissos i els lavabos s’ha de vetllar perquè no coincideixi més d’un grup estable, i quan coincideixin, caldrà mantenir la distància interpersonal d’1,5 metres. També es recomana que pares i mares només accedeixin a l’interior del recinte escolar en el cas que ho indiqui el personal del centre, utilitzant mascareta i mantenint la distància de seguretat. Té gaire sentit aquest escenari?

Una de les coses que està evidenciant aquest final de curs és l’esgotament psicològic que ha suposat la pandèmia també en infants i joves. Són relativament freqüents les notícies dels augments de casos de trastorns provocats per la pandèmia i les mesures adoptades. Hauríem de pensar tots plegats si el camí adoptat, que ens ha ajudat, no caldria reconduir-lo de manera urgent, davant els nous escenaris que se’ns dibuixen.

Una de les coses que està evidenciant aquest final de curs és l’esgotament psicològic que ha suposat la pandèmia també en infants i joves

L’escola, al marge d’ensenyar, educa. Igual que educa la societat. L’escola és agent i motor de canvis i intercanvis, de trobades i desavinences que fan créixer la canalla i els adolescents. Però des de fa un curs acadèmic, l’escola està assumint funcions que no li són pròpies: vigilar, controlar, negar, separar, allunyar constantment l’alumnat de tot allò que potencialment és perillós. Una mestra d’infants de set anys ens deia: “Els nens i les nenes ja han après que s’han d’esperar a la porta de l’aula abans de sortir per no creuar-se amb cap altre grup”. Som conscients de les implicacions que té això? Separats, els uns dels altres, a vegades per línies imaginàries. Estem generant pors, inseguretats, angoixes, incomprensió, ràbia. Estem negant l’existència d’accions didàctiques i models pedagògics fonamentals en el creixement dels infants i el desenvolupament de l’adolescència. La pervivència dels grups bombolla només és vàlida a l’escola? Ens és igual als altres llocs, però sí que obliguem a mantenir-los a l’aula i responsabilitzem d’aquesta acció els mestres. Desapareixen racons de lliure circulació barrejant alumnat d’infantil, espais d’aprenentatge entre cursos, el joc lliure amb els amics d’altres classes. Desapareix la possibilitat de portar les descobertes fetes el cap de setmana o qualsevol material de casa perquè tot ha de passar una quarantena. I sense adonar-nos-en, a poc a poc, desapareix també la motivació i la il·lusió que són essencials en el procés d’ensenyament i aprenentatge. Apareixen el bloqueig i la ràbia. “Per què aquí, a l’escola, he d’estar així i quan surto al carrer ja no?”.

A més a més d’aquesta problemàtica, que ens apareix molt nítidament entre les parets de l’escola, no hem de menystenir tota la problemàtica que es genera portes enfora. El curs passat es va dissenyar un protocol que, de facto, va bunqueritzar els centres educatius. Amb l’experiència del curs passat, amb la pandèmia controlada fonamentalment a partir de mesures de restricció de la mobilitat i la reunió de persones, tenia tot el sentit protegir al màxim els centres i fer-los veritables fortaleses enfront de la incursió externa del virus.

Aquesta bunquerització necessària aquest curs ha infligit, però, un mal irreparable a la comunitat educativa. Ha desaparegut la participació de les famílies en la vida de l’escola. Ara tot el que es pot fer en línia, es fa, limitant al màxim l’accés al recinte. Un sol acompanyant per infant que no pot entrar al centre i només ho fa si té autorització verbal del personal, i quan entra s’ha de sotmetre a una presa de temperatura i un rentat de mans. Recollides d’infants que en el millor dels casos són al pati i amb presses per sortir i no creuar-se amb ningú. Extraescolars que no es poden realitzar per no respectar distàncies i grups bombolla. Activitats de les AFA i d’entitats del barri o la ciutat que no disposen dels espais escolars perquè s’han de desinfectar després d’usar-los. El tancament social de l’escola ha estat immens.

Desfer-se, ni que sigui parcialment, d’aquest tancament és també un retorn a la normalitat desitjada. L’escola ha de ser oberta a la seva comunitat, permeable al seu territori i espai propers, que reti comptes amb normalitat de la seva activitat ordinària. Aquesta realitat ha de tornar a ser una prioritat. Al setembre, si hem arribat al 70% de la població adulta vacunada, la necessitat de restriccions extremes en relació amb l’accés i circulació de persones “alienes” al centre escolar perd tot el sentit. Les escoles han de tornar a garantir l’ús social dels seus espais i han de garantir la participació directa de les famílies en les seves tasques diàries.

Igual que els pares i mares han de fer de pares i mares i no pas d’amics dels fills i filles, per molt bona relació que hi tinguin, l’escola ha de fer d’escola i no pas d’una altra cosa. I l’essència de l’escola demana compartir, interactuar i intercanviar. Oi que no ho hem de perdre per més COVID-19 que hàgim passat? Tornar a la situació pre-COVID durant curs 2021-2022 no és ni prudent ni desitjable, però mantenir cotilles excessives i les rigideses pandèmiques pot ser del tot contraproduent des d’avui mateix.

Maria Feliu Torruella és professora agregada de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Ha treballat sobre l’educació d’infants i joves en contextos formals i no formals d’aprenentatge.

Lluís Medir Tejado és professor agregat de Ciència Política a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Ha treballat sobre polítiques educatives a nivell local i actualment coordina el màster de Gestió Pública Avançada de la UB.