Opinió

Però de què ens estranyem?

Les noves mesures decidides la setmana passada per a combatre la pandèmia, com ja sabem, afecten directament al sistema educatiu. El Diari de l’Educació (29/10/2020), puntualment com sempre, les donava a conèixer i les resumia així: “Si bé es manté encara la presencialitat a tot el sistema dels 0 als 16 anys, durant 15 dies es prohibeixen les activitats extraescolars, inclòs l’esport federat, i s’insta que batxillerat i cicles formatius passin al model híbrid o, si pot ser, totalment virtual.” La Redacció del Diari explicava ben explicades aquestes mesures, però no les comentava ni les valorava.

Després sí que hi ha hagut força comentaris en els diferents mitjans de comunicació (tertúlies, articles d’opinió, editorials …) i també en les xarxes socials. S’han pogut escoltar valoracions molt diverses. Hi ha hagut, per exemple, manifestacions de sorpresa i, tanmateix, també de perplexitat, posant en evidència certes contradiccions entre les pròpies mesures adoptades o una manca de justificació pel que fa a algunes d’elles. Però el que de veritat resulta sorprenent és que hi hagi hagut sorpreses. El fet que es mantingui la presencialitat en l’educació infantil, primària i, de moment, en la secundària obligatòria; que es passi a la semipresencialitat (o fins i tot a la virtualitat total) en l’ensenyament postobligatori; que en els estudis universitaris, des de fa temps, pràcticament tot sigui no presencial; o que s’hagin suspès la major part d’activitats extraescolars o no formals… Tot això té una lògica implacable; una lògica que, m’imagino, tothom coneix malgrat que no sempre es vulgui reconèixer o només es digui amb la boca petita.

És la lògica de la clara funció de custòdia que, a més a més de les pròpiament pedagògiques, tenen algunes de les institucions del sistema educatiu. Ara, per ser pedagògicament i políticament correcte, a la custòdia se l’anomena d’una altra manera que sona millor: conciliació. Aquesta funció de custòdia/conciliació la tenen, de ple, les escoles d’infantil i primària: si els infants no poden anar a l’escola, les mares i els pares no poden anar a treballar; i en el cas que puguin fer tele-treball, amb les criatures corrent per casa tampoc poden treballar en bones condicions. A la secundària (sobretot, a la postobligatòria) la conciliació ja és molt més fàcil: no és pas un gran problema que els adolescents es quedin sols a casa i, per tant, aquí la semipresencialitat o la virtualitat completa ja no faran gaire nosa. A la universitat el problema de la custòdia ha desaparegut del tot i, per això, des dels inicis de la pandèmia la presencialitat també ha desaparegut gairebé del tot, malgrat la xerrameca oficial dels rectorats insistint que ens mantenim en l’ensenyament híbrid, mixt o com se li vulgui dir. I pel que fa a altres institucions educatives, com les del lleure (esplais, escoltisme…), tampoc hi ha inconvenient en prohibir-les, ja que les seves activitats es realitzen principalment durant els caps de setmana, que és quan els problemes de conciliació ja no hi són o són molt menors. Aquesta mateixa lògica és la que també explica que als casals d’estiu, en el seu moment, se’ls deixés funcionar presencialment, ja que aquesta oferta educativa –durant l’interregne entre la finalització del calendari escolar i l’inici de les vacances laborals dels pares– s’ha convertit des de fa temps en imprescindible per a la conciliació.

Tot això ho sap tothom; i, en primer lloc, els gestors polítics del sistema educatiu que, juntament amb les altres àrees governamentals, decideixen les mesures que cal prendre per a contenir els contagis. Vull dir que no caldria revestir aquestes mesures sobre la presencialitat/no presencialitat de gaire retòrica pedagògica, ni tampoc escandalitzar-se pel fet que les raons educatives no siguin les prioritàries en la presa de decisions que afecten l’educació.

En les circumstàncies actuals potser no ens quedarà més remei que acceptar i resignar-nos al fet que, en el trinomi salut/economia/educació els criteris determinants siguin els sanitaris i els econòmics. Cada dia tenim nous exemples de la complexíssima dialèctica que es planteja entre la salut i l’economia. Semblaria que sempre haurien de prevaldre els criteris sanitaris, però sabem que si aquest principi s’apliqués del tot al peu de la lletra, l’economia s’acabaria d’enfonsar irremissiblement, la qual cosa, tant a llarg com a mig i a curt termini, segurament també seria fatal per la salut. En qualsevol cas, en tota aquesta dialèctica (salut/economia) plantejada per la covid19, ja veiem que l’educació (com similarment també li passa a la cultura) hi és una mica com a convidada de pedra: en resulta molt i molt directament afectada, però la seva veu compta només secundàriament. Segurament, ara per ara, no ens quedarà més remei que acceptar-ho així. És a dir, acceptar que són criteris sanitaris els que motiven la decisió d’impedir que un noi de 17 anys assisteixi al seu centre educatiu, però que, en canvi, és fonamentalment per motius econòmics (custòdia) que es pren la decisió que la nena de 5 anys pugui seguir anant a la seva escola.

Ara bé, un cop hem acceptat resignadament que els criteris pròpiament pròpiament pedagògics siguin secundaris en aquest tipus de decisions, llavors sí que la comunitat educativa hauria de fer sentir ben alt la seva veu; diria que per exigir tres coses:

1. Que les decisions sobre la presencialitat/no presencialitat es prenguin sempre a partir de la màxima fonamentació científica disponible a cada moment (epidemiològica, mèdica…). Però també que es reconeguin i expliquin a la ciutadania, sense embuts ni retòriques innecessàries, els motius econòmics d’algunes d’aquestes decisions.
2. Que la presencialitat gaudeixi de totes les garanties sanitàries pertinents. I, per suposat, que es doti a les institucions dels recursos necessaris (professorat i personal de reforç, dotació de nous espais i adequació dels existents …) per poder atendre a aquelles garanties (grups bombolla, etc.)
3. Que per a la no presencialitat es facilitin igualment tots els recursos necessaris (equipaments informàtics, connexions…) per poder desenvolupar-se eficientment i eficaçment, sobretot per aquells sectors socials que parteixen de les condicions més precàries en aquest sentit. També que es procuri la formació ad hoc i urgent precisa al professorat i a les famílies.

Val a dir que tot això l’administració ho ha anat prometent, però a hores d’ara sembla que encara és lluny de complir aquestes promeses.