Entrevista

Pili Porta: “Cal molta pedagogia; televisió en veuen molta, futbol de barri, no tant”

Va néixer a Linyola, Pla d’Urgell, el 30 d’octubre de 1990. Ha tingut una carrera esportiva molt lligada a la de la seva germana, Andrea Porta, que es va retirar a finals de la temporada 2021-2022. Va ser campiona de lliga i va fer l’ascens a 2a RFEF amb el CE Europa la temporada 2021-2022; i a 1a RFEF, la temporada 2022-2023. És mestra d’Educació Física i Primària. L’actual sembla que pot ser la seva darrera temporada.

Des de quan jugues a futbol?

Vaig començar a jugar a futbol als 5 anys, al poble, a Linyola. El meu pare era molt futbolero i vivíem molt l’esport. Vam jugar a les categories inferiors del Linyola i després al Mollerussa, on vam ser mentre vam poder jugar amb equips mixtes. A continuació, va venir la UE Lleida, on vaig fer el salt al futbol femení i vaig començar al futbol amateur. Després, vaig passar-me un parell d’anys sense jugar, per un problema d’anorèxia. El 2012 vaig anar a Barcelona a estudiar, em va trucar l’Europa i vaig decidir reprendre la meva carrera esportiva fins avui, amb ja onze temporades al club.

És difícil dedicar-s’hi i fer-ho compatible amb la vida professional, personal…?

Òbviament, nosaltres no vivim d’això; tenim una compensació econòmica. Hi dediques moltes hores, però al final ho fas perquè t’agrada i, tot i que no compensi a nivell econòmic, compensa en molts altres aspectes. Jo tinc la sort de ser mestra, i el meu horari laboral em permet compaginar la feina amb el club. És cert que vaig molt ofegada, tot just arribes de l’escola, agafes la motxilla i a entrenar. Calen moltes hores; de gimnàs, anàlisi de rivals, els caps de setmana hipotecats… La nostra dedicació és com la de les jugadores professionals, però no ho som perquè el salari no ens permet dedicar-nos-hi. També et dic que potser jo no ho faria, perquè ser mestra és vocacional i el futbol és passional.

Actualment hi ha un cert auge del futbol femení, però s’ha hagut de picar pedra.

M’incloc en aquest grup de dones que hem picat pedra. Ara mateix hi ha gent que gaudeix d’uns privilegis que he hagut de lluitar; com jo he gaudit d’uns privilegis que altra gent ha hagut de lluitar. Aquesta és una mica la roda, i les generacions futures segurament hauran de lluitar altres coses. Jo, en tots aquests anys, les he vistes de tots colors. Fins fa quatre dies no cobràvem res; ara ens renten la roba d’entrenament, però fa tres anys enrere no, i semblarà una tonteria però ho hem hagut de lluitar per sentir-nos que teníem les mateixes condicions que l’equip masculí. Hem hagut de picar molta pedra i em sento satisfeta perquè penso que hem evolucionat i ens toca viure aquests moments d’èxits.

Ser capitana del 1r equip d’un club de base no és el mateix que ser-ho d’un gran equip, pel que fa a recursos econòmics i materials; com ha afectat i afecta això als equips femenins?

Quan vaig arribar a l’Europa hi havia tres equips femenins; ara tenim benjamins, dos alevins, tres infantils, un cadet, tres juvenils, un filial… el club ha hagut d’apostar i ha apostat pel futbol femení, i això està donant els seus fruits. Moltes persones han apostat a diferents nivells i estan pujant generacions molt fortes, que ens venen a veure molt, i em sento molt referent d’aquestes nenes. Et veuen aquí, et saluden, et tenen com a exemple a seguir, i això, per nosaltres, és molt satisfactori i ho hem d’aprofitar. Hem de fer molta pedagogia; televisió en veuen molta, futbol de barri, no tant.

Què significa jugar en un club amb tanta història, tan arrelat a la vila de Gràcia i amb tant compromís social?

Sempre que hi ha alguna cosa a Gràcia ens conviden, ens tenen molt en compte, i nosaltres participem plenament en la vida del barri. És el meu club, porto tants anys aquí! Em sento identificada amb els seus valors. Ja tinc 33 anys i no em queda gaire futbol a les botes, però ara mateix no aniria a cap altre club; m’estimo el club i sento els valors que transmet. Per a mi, això és molt més important que canviar de club per temes econòmics. Jo he tingut altres ofertes però m’ha tirat més el cor que el cap, i crec que no només a mi, sinó també a altra gent. L’afició —per cert, moltíssima gent ens ve a veure— ens acompanya; ve molta gent del barri i me’n sento molt, del club.

Les dones futbolistes sou més compromeses socialment que ells? En fer més visibles temes com l’homosexualitat, per exemple.

Aquí, a l’Europa, el masculí també ho és. Quan jo vaig arribar ningú no parlava de l’equip femení, i ara som més visibles i ho volem ser. No diem mai que no; és part de la nostra aportació pedagògica i el nostre compromís social. Abans no hi havia difusió i ara hem d’aprofitar qualsevol mitjà per reivindicar i reafirmar-nos: també som aquí! Hem de posar de la nostra part. El masculí ho té més fàcil, perquè sempre se n’ha parlat, sempre ha estat visible. El futbol encara està molt masculinitzat i hi ha la por al què diran; al futbol femení, tenim un espai molt segur al vestuari, on parlem amb tota llibertat. Els homes són molt lluny de nosaltres, pel que fa a aquesta capacitat de mostrar-nos tal com som, i és una pena; nosaltres ho portem amb total naturalitat.

Creus que hi ha hagut un canvi; que sou referents de nenes però també de nens, i un referent social per al futbol?

Sí, és una realitat, i més en un club com aquest. Ara recordo un dels darrers partits, en què uns nens, des de la grada, no paraven d’animar-me: “Venga Pili!”, o m’esperen per saludar-me als entrenaments. És una cosa que dona molta satisfacció. Les nenes ens venen molt a veure, i ens prenen com a exemple i referent. El “vull ser com elles” però, ara sí, també ens passa amb els nens. També ens venen a veure, saben qui som, venen a demanar-nos autògrafs… mai no m’ho hagués pensat, i està arribant. Era impensable que vinguessin a veure futbol femení. Un dia, una mare em va comentar que el seu fill només venia a veure l’equip femení, perquè s’avorria amb el masculí. És curiós i fantàstic, que et diguin això.

A nivell de satisfacció esportiva, com et sents?

El cos és intel·ligent i diria que les darreres cinc temporades, per a mi, han estat esportivament les millors. I per això continuo jugant. De fet, arriba una edat en què comences a notar-ho; pel que fa a la recuperació del cos, no és el mateix tenir 33 anys que tenir-ne 18, no et trobes en el mateix punt. Però aprens a gestionar el cos d’una altra manera, i els darrers anys, per a mi, han estat molt bons. Em podria haver plantejat plegar, però amb dos ascensos seguits i una categoria exigent el cos em respecta. Per a mi és tot un repte; em sento en el meu millor moment i ho he d’aprofitar. No sé quant duraré, però esportivament i personalment estic encantada i seguiré jugant. He fet grans amistats de per vida i vull penjar les botes al CE Europa.

Article original publicat a La Independent