Polítiques educatives per a una era postcapitalista

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

Mals temps per a la lírica

“Mals temps per a la lírica”, es diu. Sobretot, quan s’està produint un fort ressorgiment i auge del feixisme en tota Europa i Llatinoamèrica, quan la socialdemocràcia es tenyeix de social-liberalisme i advoca per gestionar el capitalisme “de rostre humà” (com si fos possible una “rampinya humana”), quan el centre i la dreta política assumeixen els postulats de la ultradreta i competeixen amb el feixisme en els seus proclames.

La utopia, aquest horitzó que ens serveix per avançar, com deia el poeta uruguaià Eduardo Galeano, sembla estar en franc declivi en una societat capitalista i neoliberal. Assentada sobre el saqueig del bé comú i l’extractivisme depredador dels recursos col·lectius. On el consumisme i l’individualisme han envaït actualment les esferes públiques i privades de la vida i el pensament col·lectiu.

Els temps de les teories crítiques, de les pedagogies de l’emancipació, de les filosofies de l’alliberament, han donat pas a temps foscos presidits per la ideologia neoliberal, assentada sobre la pedagogia de l’egoisme i la ideologia del mèrit personal, que encoratja l’individualisme competitiu i culpabilitza la pròpia víctima de la seva situació.

Les pedagogies de l’alliberament, de Paulo Freire, estan sent perseguides, en el bressol on van sorgir, al Brasil, pel règim ultradretà i feixista del president Jair Bolsonaro, però també a Espanya a les regions on la ultradreta ha arribat a les institucions públiques. S’obliden les propostes pedagògiques de Freinet, Rosa Sensat, Makarenko, Dewey o Kilpatrick, mentre les reformes educatives es discuteixen amb Microsoft, Telefónica, IBM, Google o Facebook, les grans multinacionals de la tecnologia i les xarxes de comunicació. Les aportacions dels moviments col·lectius de renovació pedagògica i les demandes de les marees verdes són ignorades, mentre proliferen els reality show i TEDx mediàtics de “professors estrella”, com si la professió docent fos una tasca individualista i un espectacle, a càrrec de “venedors emocionals”. Es difon l’última moda educativa (amb noms en anglès, que són més cool i “venen més”) com si fos la revolució educativa definitiva, sigui ludificació, flipped classroom o mindfulness…

Els organismes econòmics internacionals (FMI, BM, OCDE…), d’orientació neoliberal, estableixen les directrius dels sistemes educatius, classificant els països en rànquings (PISA, TALIS…), segons la seva adaptació als sistemes d’avaluacions estandarditzades que dissenyen els seus experts i expertes. Els grans bancs i fons voltor d’inversió irrompen amb programes educatius dirigits al professorat i alumnat per formar-los en emprenedoria i inversió financera. Els exèrcits signen acords amb els Ministeris d’Educació per implantar en els sistemes educatius formació “patriòtica” i en valors militars. La jerarquia catòlica segueix aferrada a la classe de dogma religiós en els centres educatius i en les facultats de formació del professorat…

Educació com a pràctica moral i política

La pregunta és, per tant: ¿Com plantegem alternatives que apostin per polítiques educatives per una era postcapitalista i ofereixin a les noves generacions una altra manera de pensar i actuar personalment i socialment que no estigui colonitzada pel pensament neoliberal únic del capitalisme?

Com plantegen els experts Henry Giroux i Peter McLaren, l’educació crítica entén que tot procés educatiu és una forma d’intervenció política en el món i pot ser capaç de crear les possibilitats per a la transformació social o de mantenir l’statu quo. Abans de veure l’ensenyament com una pràctica tècnica, l’educació ha de ser considerada una pràctica moral i política sota la premissa que l’aprenentatge no se centra únicament en el processament del coneixement rebut, sinó en la seva transformació com a part d’una lluita més àmplia pels drets socials, la solidaritat i un món més just i millor. No podem permetre que l’educació de les joves generacions estigui al marge de l’anàlisi i transformació del model econòmic i polític imperant. Això seria una manera d’imbuir-los en la creença que no és possible un altre món, que no és possible una veritable democràcia social, responsable i participativa.

¿Com plantegem alternatives que ofereixin a les noves generacions una manera de pensar i actuar personalment i socialment que no estigui colonitzada pel pensament neoliberal únic del capitalisme?

Per això el desafiament fonamental per al professorat i les comunitats educatives, dins de l’actual època de neoliberalisme, és facilitar als estudiants les condicions i dotar-los de les habilitats i el coneixement imprescindible per reconèixer les formes antidemocràtiques de poder, la forma repressiva en què els interessos ideològics envaeixen no sols les escoles sinó també la cultura popular dels mitjans de comunicació social (televisió, ràdio, videojocs, xarxes socials, música…), inquirir sobre les raons profundes de les injustícies i barallar contra les sistemàtiques desigualtats econòmiques, de classe, d’ètnia i de gènere i poder així connectar el treball escolar amb els assumptes de la vida social i política real de la nostra societat i del seu propi entorn. Perquè l’educació és inseparable de la vida, del model social i polític que volem construir i defensar.

És necessari que els educadors i educadores crítics passem d’una pedagogia crítica a una praxi crítica. Per això necessitem involucrar-nos “fins a tacar-nos les mans”, prendre partit, sentir-nos implicats, comprometre’ns amb el sofriment dels qui ens envolten i posar en pràctica una pedagogia més oberta i més compromesa que connecti les aules de classe als desafiaments enfrontats pels moviments socials als carrers a fi de repensar l’ordre social actual del qual indubtablement formem part, com expliquen pedagogs com Henry Giroux o Peter McLaren. Hem d’assumir la responsabilitat d’aconseguir que tota la ciutadania estigui políticament alfabetitzada des d’una perspectiva crítica i compromesa amb la justícia social.

Cap a un horitzó educatiu anticapitalista i postneoliberal

Un sistema educatiu per a una societat amb un horitzó post-capitalista, post-colonial o post-imperialista i post-patriarcal exigeix un model d’educació coherent amb aquesta societat. No oblidem que els tres factors essencials que estan en la base de la dominació social, política i cultural són: el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat. Per això hem d’avançar simultàniament en models anti o post capitalistes, postcolonials i postpatriarcals, en el sentit que superin i abandonin definitivament aquestes estructures d’opressió i dominació.

Això suposa subvertir radicalment els “contravalors” en els quals es basa la ideologia neoliberal, que assenti el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat, i posar en el centre de l’educació com a objectiu fonamental, com a finalitat bàsica, el desenvolupament humà radicalment anticapitalista, anticolonialista i antipatriarcal de les persones i els pobles, la comunitat humana.

Aquest sistema educatiu post-capitalista, post-colonial i post-patriarcal és un projecte de desenvolupament de les persones com a ciutadans i ciutadanes partícips activament en el projecte polític, econòmic i cultural de la societat en la qual viuen. És un projecte per a la democràcia i la ciutadania. I això suposa la impossible separació entre educació i pràctica política.

Aquesta educació ha de permetre repensar l’ordre social actual en termes d’alternatives socialistes democràtiques a l’escola i a la societat capitalista i ha de ser coherent amb el model de societat que pretenem construir, és a dir, que aquesta sigui més justa, equitativa, solidària, ecològica, feminista, inclusiva i feliç.

És crucial continuar fent passos decidits cap a un model educatiu que contribueixi a la construcció d’una ciutadania sàvia, crítica i conscient, que ajudi a fer un món més just i millor, sense deixar ningú enrere, així com a l’educació de persones més iguals, més lliures, més crítiques, més ecofeministes i més creatives.

Lucio Anneo Sèneca, en el segle IV abans de la nostra era, afirmava: “No ens atrevim a fer moltes coses perquè assegurem que són difícils, però són difícils perquè no ens atrevim a fer-les”. Ens juguem el futur dels nostres fills i filles, i el de la societat en el seu conjunt. Hem d’atrevir-nos a somiar.