La pregunta és, per descomptat, provocadora, però no afrontar-la suposa girar l’esquena a un problema real al qual s’enfronta la nostra societat, i especialment les escoles i els docents en els entorns més vulnerables.
Anem per parts. Sabem que l’educació constitueix, des de fa molts anys, la inversió considerada més necessària per aconseguir el desenvolupament econòmic i la ruptura amb la reproducció intergeneracional de la pobresa. Discursos, polítiques i pressupostos han coincidit, moltes vegades, en la mateixa direcció: més i més educació per a generar les oportunitats necessàries que acabin amb la injustícia que suposa la immobilitat que és conseqüència de l’origen social. Sabem, però, que després de tants anys de discursos, polítiques i pressupostos, segueix sent més probable que un nen pobre experimenti una trajectòria educativa limitada, interrompuda o, en moltes ocasions, de fracàs. Sabem, fins i tot, que la globalització i la devaluació de les credencials educatives redueixen les possibilitats de mobilitat social encara que s’obtinguin nivells educatius superiors als de les generacions precedents i observem també trajectòries educatives relativament llargues que no tenen traducció en millores significatives d’inserció laboral i social.
Està menys explorada, no obstant això, una altra qüestió important. Per què el propi procés d’aprenentatge dels nens pobres està subjecte a tants més obstacles que el d’un nen que no és pobre? Quina és la causa? És l’escola? És la família? Són els nens pobres més limitats per aprendre? En definitiva, és possible educar en qualsevol context?
La pregunta la fan Néstor López i Juan Carlos Tedesco per cridar l’atenció sobre la necessitat d’interrogar-nos sobre els efectes de la pobresa sobre l’educació i no només sobre les virtuts de l’educació per eradicar la pobresa. En escenaris cada vegada més devastats per la pobresa i la desigualtat, la pregunta esdevé fonamental. Suposa alertar sobre necessitats fonamentals del nen en el terreny material, afectiu, psicològic o normatiu. Suposa qüestionar si la fam, la violència o el desafecte són factors fonamentals que poden impedir que un nen, encara que estigui físicament a l’escola, sigui incapaç de concentrar-se o li resulti impossible assimilar les explicacions de la seva mestra. És legítim preguntar-se, com fan aquests autors, sobre les condicions d’educabilitat dels nens, això és, sobre els factors aliens a les seves capacitats individuals que limiten injustament les seves possibilitats d’aprenentatge i d’èxit escolar. En les possibles respostes a aquesta pregunta pot ser que resideixin bona part de les raons per les quals les noves reformes i pràctiques educatives ofereixen resultats tan pobres per modificar l’educació dels nens pobres.
La consideració de l’educabilitat constitueix un element molt valuós per analitzar les relacions entre educació i pobresa, ja que posa l’èmfasi precisament en aquells factors associats a la pobresa que impedeixen l’aprofitament de les oportunitats educatives. No es pot obviar que l’assistència escolar i l’aprofitament educatiu impliquen unes mínimes condicions materials, afectives i culturals que aproximin l’alumnat als mínims exigits per la institució escolar. I les condicions de pobresa, precisament, tendeixen a dificultar la garantia d’aquests mínims. Parlar d’educabilitat, per tant, fa referència a la necessitat de disposar d’unes mínimes condicions materials, tan bàsiques com la possibilitat de gaudir d’alimentació, roba i material escolar; a la necessitat d’un entorn familiar que no suposi obstacles per a les pràctiques educatives; un entorn escolar amb capacitat per acceptar diferents ritmes d’aprenentatge; un alumnat que hagi interioritzat un conjunt de representacions, valors i actituds que ho disposi favorablement per a l’aprenentatge escolar; un professorat que confiï en les capacitats del seu alumnat; unes condicions socials que permetin a les famílies assistir a l’escola amb regularitat. En definitiva, uns mínims socials, familiars i escolars per al desenvolupament i el potencial èxit de les pràctiques educatives. Tal com assenyala Tedesco, “per sota de la línia de subsistència, els canvis institucionals o pedagògics tenen un impacte molt poc significatiu en els resultats escolars dels alumnes”.
La reflexió sobre el concepte d’educabilitat obre el camp per preguntar-se per tant si és possible garantir el desenvolupament de l’educació en qualsevol context social i educatiu, o per què una mateixa inversió educativa pot generar impactes completament diferents fins i tot en individus del mateix entorn socioeconòmic i cultural i amb un nivell idèntic de renda. Pensar en termes de les condicions d’educabilitat de la infància convida a pensar en quins factors poden incidir en les possibilitats d’aprofitament de la inversió educativa o en com interaccionen pobresa i educació en les pràctiques quotidianes dels alumnes, en les seves expectatives. L’educabilitat, en definitiva, ens suggereix no ignorar una omissió que massa sovint ha caracteritzat la política educativa: quanta equitat social és necessària per aconseguir l’equitat educativa. Lluny de qüestionar les potencialitats d’aprenentatge de la infància o la seva capacitat de resiliència, estudiar les condicions d’educabilitat dels nens i nenes pobres és precisament el que ens pot ajudar a no reduir la interpretació de la seva experiència escolar a una reflexió sobre les seves capacitats.
En un moment en el qual el concepte d'”oportunitats d’aprenentatge” està agafant força per interpretar les desigualtats educatives (més enllà de l’accés a l’escolarització formal), val la pena tenir en compte que entre aquestes oportunitats ha d’haver-hi alguna cosa més que el temps d’exposició del nen o nena a situacions d’aprenentatge. Les oportunitats d’aprenentatge han de considerar les condicions materials, de socialització familiar, d’entorn comunitari, de desenvolupament psicològic i de tot allò que identifiquem rellevant per assegurar l’educabilitat. Traslladar la mirada pedagògica des del model de transmissió a les condicions de recepció és una tasca fonamental si volem assegurar oportunitats d’aprenentatge, aspecte sobre el qual convé insistir en un moment en què la moda de la “innovació educativa” sembla atorgar un poder il·limitat als models d’organització escolar, de formació de competències i altres estratègies de transmissió com mecanismes amb el poder suficient per assegurar l’èxit de l’educació. La pedagogia no és transferible si no es considera el context social en què es desenvolupa, i especialment si s’ignoren les condicions d’educabilitat de l’alumnat més vulnerable.
En resum, l’heroica no existeix quan parlem de pobresa. La resposta a la pregunta és doncs negativa. No, no és possible educar en qualsevol context, especialment si no es fa res per canviar aquest context.
