Potser és veritat que bojos fan bitlles, oi?

D’acord amb la llei d’educació de Catalunya, el sistema educatiu es regeix, entre d’altres, pel principi general del respecte a la convivència. Per tant, els alumnes tenen dret a rebre una educació integral, orientada al ple desenvolupament de la personalitat, amb respecte als principis democràtics de convivència i als drets i les llibertats fonamentals.

Tots els membres de la comunitat escolar tenen el dret a una bona convivència i el deure de facilitar-la. Més específicament, el currículum s’orienta a la consecució de diversos objectius, entre els quals està el de capacitar els alumnes per a l’exercici de la ciutadania, amb respecte als drets i les llibertats fonamentals de les persones i als principis bàsics de la convivència democràtica.

El currículum s’orienta a la consecució de diversos objectius, entre els quals està el de capacitar els alumnes per a l’exercici de la ciutadania

Probablement, amb això, hi ha un ampli consens social, polític i professional. Però, com ens va en l’assoliment d’aquest objectiu curricular? Com el mesurem? Quins indicadors utilitzem? Sovint les notícies referides a casos concrets de violències o assetjament ens ocupen i ens preocupen. Tanmateix, gosaríem fer-ne una valoració de la seva quantitat, gravetat i freqüència? Com quedaríem en un estudi internacional en relació a d’altres estats o regions?

Els Departaments d’Interior i d’Educació duen a terme des del curs 2005-2006, cada cinc o sis anys, un Estudi sobre la Convivència Escolar i Seguretat (ECESC). La informació disponible d’aquests estudis està a: https://interior.gencat.cat/ca/el_departament/publicacions/seguretat/estudis-i-enquestes/estudis_de_convivencia_escolar/index.html

El darrer estudi, quart de la sèrie, correspon al curs 2021-2022. Efectivament, en aquell curs es va passar un qüestionari a poc més de 10.000 alumnes de primària i secundària, durant els mesos d’abril a juny. La selecció de la mostra es va fer de forma aleatòria per tal que fos una mostra representativa de la població catalana, per conèixer la percepció dels i les alumnes sobre la convivència escolar i la seguretat a Catalunya. Els grans blocs d’aquesta enquesta van ser els següents: Dades sociodemogràfiques (lloc de naixement, llengua habitual, amb qui viu, relacions familiars, etc.), Clima escolar (relacions amb el centre educatiu, amb els companys i companyes i amb el professorat), Hàbits i valors (temps lliure i oci, sexisme, relacions de gènere abusives, etc.), Victimització (actituds i comportaments, dintre i fora del centre educatiu, durant el curs passat i les vacances d’estiu), Consum de tabac (alcohol i drogues) i Impacte de la COVID.

El Departament d’Educació, des del curs 2016-2017 fins a la finalització del curs 2020-2021 va dur a terme una intensa campanya de formació, assessorament i suport als centres educatius per a l’elaboració i implementació del Projecte de Convivència en el marc del Projecte Educatiu.

Com podem qualificar el nivell de convivència?

Sempre que hi hagi algun infant -ni que sigui un- que pateixi, en relació amb la convivència, durant el seu itinerari escolar, ha de ser motiu de preocupació, intervenció i restauració. Això no obstant, aquí ens estem aproximant en el nivell agregat als casos de violència, assetjament i altres ruptures de la convivència. Com podem qualificar el nivell de convivència que reflecteixen aquests estudis? Quina està sent la seva evolució al llarg del temps? Com ens situaríem en relació a d’altres països o regions?

Doncs bé, a finals del proppassat mes de març, l’Organització Mundial de la Salut (WHO, per les seves sigles en anglès) va donar a conèixer l’informe internacional Health Behaviour in School-aged Children (HBSC), corresponent a l’enquesta efectuada durant el curs 2021-2022, amb la participació de 44 països o regions d’Europa, Àsia Central i Canadà, amb un focus sobre la violència i el bullying, entre iguals, a l’adolescència (disponible a: https://iris.who.int/bitstream/handle/10665/376323/9789289060929-eng.pdf?sequence=2).

Els resultats indiquen, a nivell general, un nivell creixent dels casos de ciberassetjament, així com també han augmentat els casos de bullying tant entre els nois com entre les noies. No farem un resum de les dades de l’informe que es poden consultar a l’enllaç més amunt indicat, però sí que val la pena destacar que en gairebé totes les estadístiques, a les diferents edats (11, 13 i 15 anys) que es consideren Espanya (no hi ha dades desagregades per a Catalunya) ocupa la privilegiada primera posició (o sigui, amb menys incidència de violències i assetjaments). Molt millor que la mitjana i, encara que només sigui per una vegada, millor que mitificats països bàltics com Suècia, Finlàndia, Dinamarca o Estònia.

Quan s’obtenen els resultats relatius desfavorables, se’n parla més

Aquesta sembla que hauria de ser una notícia destacable i generadora, per una vegada, de (relatives) bones notícies (com a mínim, no tan dolentes com en la immensa majoria dels altres indrets). No obstant, tinc la impressió que ha passat sense pena ni glòria, a part d’algun breu en els diaris d’informació general. Per la meva part, no he estat capaç de veure articles d’opinió, declaracions, anàlisis, resums, debats o que se n’hagin fet ressò organismes que podríem pensar que hi estan interessats. Tampoc no he aconseguit cap traducció ni resum del document en català o en castellà.

Novament, em ve al cap el rebombori a causa de les dades publicades del darrer informe PISA i resulta molt descoratjador sospitar que, quan s’obtenen els resultats relatius desfavorables, se’n parla més i es fa un mullader considerable o que, tal vegada, malgrat totes les declaracions benintencionades, una cosa és la convivència i una altra les matemàtiques. Sí, en efecte, les dades són relatives; també les de PISA. La valoració dels èxits i la dels fracassos sembla que no juguen a la mateixa lliga. Ho podem, doncs, atribuir a l’atzar, per allò de si l’encerto, l’endevino; o només prediquem l’aleatorietat dels resultats quan, demagògicament, ens convé? Potser, és veritat que bojos fan bitlles, oi?

No es mereix el nostre sistema educatiu, especialment pel que fa als docents, un reconeixement públic o els seguirem trinxant com d’habitud? Optimista, com sempre, espero esdeveniments…