Anàlisi

Prejudicis i estereotips en els adults superdotats

La popular sèrie de televisió francobelga, ACI: Alta Capacidad Intelectual (HPI: Haut potentiel intellectuel, 2021-), està preparant la seva sisena temporada després d’un notable èxit, tant nacional com internacional, fins al punt que fins i tot ha aconseguit que es produeixi una adaptació per al públic estatunidenc, amb un altre elenc d’actors, però mantenint la història original, una sèrie amb el nom de High Potential (2024), de la qual s’acaba d’anunciar la segona temporada. En tots dos casos, l’essència és la mateixa: una empleada del servei de neteja en una comissaria resol en el primer episodi un dels casos d’assassinat i segrest que estaven treballant, quan en la soledat del torn de nit contempla la pissarra amb totes les dades del cas, i després que caigui de la taula una caixa amb les proves i dades del cas. Una caiguda fortuïta que es produeix en colpejar la caixa accidentalment mentre ballava i cantava quan estava fregant el terra, un comportament poc apropiat per fer la feina en condicions.

Quan la policia descobreix que l’empleada de la neteja té una gran capacitat deductiva, una gran memòria i una gran capacitat analítica, a més de coneixements de matemàtiques, història o química, entre molts altres, decideixen contractar-la com a assessora, funció que exercirà amb èxit resolent un cas a cada episodi, mentre avança la seva peculiar història personal. Els espectadors descobrirem que les seves habilitats són innates i que els seus coneixements provenen, en la majoria dels casos, de veure la televisió en general i de veure documentals en particular, cosa que ens sorprendrà, i més quan observem la vida familiar caòtica i el seu poc tacte social. Com pot una persona així tenir una capacitat intel·lectual alta?

La protagonista de la història, interpretada per Audrey Fleurot a la versió original i per Kaitlin Olson a l’adaptació, explica que té un coeficient intel·lectual de 160, una dada de la qual presumeix habitualment en tots els episodis, cosa a què ens havíem acostumat amb el mític personatge de Sheldon Cooper, interpretat per l’actor Jim Parsons, a la sèrie The Big Bang Theory (2007-2019). En aquest cas, presumia gairebé cada setmana d’un CI de 187, però… Què significa el concepte de coeficient intel·lectual? I què vol dir que sigui de 160 o de 187? I com poden ser tan diferents aquests dos personatges? Ara tenim una guia que ens ajuda a entendre aquests conceptes i aquestes diferències, a més de facilitar la comprensió de la situació en què es troben aquestes persones amb altes capacitats intel·lectuals, tant a la seva infància com a la seva edat adulta, gràcies a Lou Lubie.

Lou Lubie és una autora francesa nascuda el 1990 a l’illa de La Réunion, a l’arxipèlag de les Îles Mascareignes, situada a l’hemisferi sud, a prop de set-cents quilòmetres al sud-est de l’illa de Magadascar. A la seva ciutat natal és on publica les seves primeres cinc obres mentre ja estudia al continent europeu el grau de disseny de videojocs, una formació fonamental en la intenció posterior que el seu treball aconsegueixi entretenir i mantenir l’atenció del lector. Ella mateixa reconeix que el dibuix és una eina per poder explicar millor el que vol narrar com a escriptora i que dona molta importància a l’accessibilitat, per exemple, treballant a la font dels textos perquè sempre siguin llegibles, especialment per als seus amics dislèxics, o a simplificar el disseny per facilitar-ne la comprensió. En definitiva, a potenciar l’experiència del lector igual que es treballa l’experiència del jugador.

Als vint-i-sis anys va revelar que pateix un trastorn ciclotímic, i ho va fer de manera molt personal i didàctica alhora, a través de la novel·la gràfica Cara o cruz. Conviviendo con un trastorno mental (Goupil ou fase. Comment apprivoiser sa cyclothymie, 2016), publicat el 2018 en castellà per Norma Editorial. L´autora compartia la seva història personal sobre la ciclotímia, un trastorn de l´estat d´ànim que forma part de la família de les malalties bipolars, causant alts i baixos emocionals. També va mostrar el seu pas per diferents especialistes en medicina (amb comentaris i conclusions molt desafortunats en alguns casos), fins que va tenir un diagnòstic que explicava, per fi, tots els símptomes pels quals havia conviscut durant anys. Per cert, gràcies a la seva investigació.

El còmic buscava desestigmatitzar els trastorns mentals i oferir una perspectiva en primera persona sobre com és viure amb un, que gràficament el va representar com una guineu que l’acompanyaria per sempre des d’aleshores. A la nota de premsa de l’editorial s’hi indicava la intencionalitat de l’obra: «Molta gent té un gos, un gat o un peix daurat. Lou té una ciclotímia. Què fer quan descobreixes una petita guineu salvatge al teu cervell? Se’l pot ensenyar, domesticar? I com és ser feliç quan s’ha de cohabitar amb una criatura tan imprevisible? Una obra que uneix autobiografia i divulgació científica i que es nodreix de les vivències de l’autora per conformar un relat ple d’humor i sensibilitat sobre un trastorn mental encara poc conegut».

Lubie és la fundadora i impulsora de Forum Dessiné. Creat el 2008, és una comunitat en línia on es poden llegir i crear còmics interactius, on han participat més de dos mil creadors diferents fins a l’actualitat. Funciona com una plataforma on els usuaris poden prendre l’avatar de la seva elecció i interactuar amb els altres participants, convertint-se en personatges que poden intercanviar experiències, preguntes o inquietuds, creant un espai de debat i de reflexió que fomenta la socialització d’uns autors que estan acostumats a treballar solitàriament al llarg de la seva jornada laboral. És un espai gratuït i obert a tothom sense restriccions d’edat ni procedències ni estils ni nivell. El lloc es desenvolupa i manté de forma voluntària i sense publicitat, amb la contribució dels seus membres, mitjançant donacions i col·laboracions, participant en obres col·lectives molt interessants realitzades durant més de tres lustres.

El novembre del 2024, el segell Aguilar ha publicat en castellà la novel·la gràfica Y al final todos mueren. Toda la verdad sobre los cuentos de hadas (Et à la fin, ils meurent. La sale vérité sur les contes de fées, 2021), «un llibre il·lustrat que viatja amb humor i rigor per la història dels contes de fades per mostrar-nos les seves versions originals, fosques i políticament incorrectes i com s’ho han fet. Tenen fama de ser històries una mica innocents i infantils, però els contes de fades tenen arrels fosques i antigues. Encara que hagin anat edulcorant-se amb els segles, les versions originals de tots ells eren molt més crues: hi havia prínceps que no eren precisament encantadors, a Rapunzel la van vendre per un pot de julivert i la Ventafocs decapita la seva madrastra amb un bagul! Lou Loubie ens mostra amb humor com han evolucionat aquests relats i reflexiona en aquest llibre sobre la part ètica de tot això: violència, sexisme, racisme… ¿Segueixen aquests contes de fades tenint vigència a la nostra època?».

Autora prolífica, les seves obres ens arriben amb comptagotes. El maig del 2025, Norma Editorial publica la novel·la gràfica Como un pájaro en una pecera. Retratos de superdotados (Comme un oiseau dans un bocal. Portraits de surdoués, 2023), amb traducció al castellà d’Eva Reyes de Uña. Lubie barreja novament realitat i ficció per explicar un tema de forma divulgativa, alternant la història dels personatges amb explicacions tècniques que ajuden el lector a comprendre el que ens anticipen els protagonistes, que són dos molt diferents. El tema escollit en aquesta ocasió és sobre els superdotats en general i el seu impacte als adults en particular. La història està protagonitzada per Birdo i Raya, el primer sabedor de la seva condició des de ben petit i la segona recentment diagnosticada com «d’altes capacitats intel·lectuals», ja d’adulta i després de molts anys sense comprendre què li estava passant.

«Aquest projecte va néixer d’una conversa que vaig tenir amb un dels meus amics. Quan em va dir que era superdotat, em va sorprendre molt perquè no tenia gens el perfil que jo imaginava. Em va ensenyar moltes coses i va desmuntar les meves idees preconcebudes. Després de la nostra xerrada, vaig fer un esbós que el representava com un ocellet negre posat sobre un turó, mirant les estrelles (aquell dibuix es va convertir a la portada del còmic). L’esbós el va commoure i ens van donar ganes d’explicar la seva història en un llibre», afirma Lubie en una de les entrevistes promocionals. Birdo està inspirat directament en aquest amic i va haver d’inventar-se un personatge completament oposat per facilitar el discurs explicatiu en desenvolupar dos comportaments contraposats. L’autora va triar dibuixar els personatges amb forma antropomòrfica per representar allò que són per dins, sense tenir en compte trets exteriors com l’ètnia o el pentinat, cosa que permet anar directament a la psicologia del personatge sense estereotips imposats culturalment.

D’aquesta manera, Birdo és un ocellet negre enfundat en un gran jersei perquè és discret, a més, permetia anonimitzar-lo, ja que l’amic que l’havia inspirat, no ha reconegut la seva condició a ningú del seu entorn, ni tan sols els seus amics actuals (l’autora es va sorprendre amb la seva confessió). No té cap problema a acceptar la seva condició, ja que des de ben petit va ser informat i acompanyat pels seus pares (al còmic observem els problemes associats en assistir a cursos avançats en edat escolar), però admet que no li agrada com l’escodrinyen quan és identificat. Raya, en canvi, és un peixet en una peixera que té por de ser desemmascarada, a més de patir clarament la síndrome de l’impostor. El moviment caòtic i expressiu del peix serveix per mostrar els sentiments del personatge de manera clarivident. La novel·la gràfica evoca la vida quotidiana d’aquests dos adults amb altes capacitats, en unes vinyetes on preval una gamma de blaus realçada amb tocs de groc, cosa que permet a l’autora remarcar el contrast en moltes situacions, especialment les que són agressives per a ells, com, per exemple, quan se’ls exigeix una gran interacció social, degut a la seva hipersensibilitat i emocionalitat. Aquesta actitud els pot portar fàcilment al seu aïllament i causar-los una forta sensació de solitud, agreujat pel fet que no sempre són conscients de la seva particularitat i poden tendir a subestimar-se, com és el cas de Raya.

A la novel·la gràfica s’indica que el 2,2% de la població correspon a la proporció de persones amb alt potencial intel·lectual (HPI). «És una estadística que és fixa i universal. La distribució de la intel·ligència dins una població segueix una corba de Gauss, l’escala Wechsler, que és invariant. Si tota la població esdevé intel·lectualment més rica, creant un augment en el coeficient intel·lectual general, la distribució no canviarà. Quan parlem de 130 de CI, no és un nombre absolut, no podem dir “tinc més que Einstein” perquè no era el mateix context, no és a la mateixa època. Per tant, estem parlant de ser al 2,2% de la població. Quan fas avaluacions de coeficient intel·lectual a països molt pobres, trobes coeficients intel·lectuals molt baixos, cosa que té sentit perquè són persones que no tenen els recursos per desenvolupar la seva intel·ligència, però en termes de biologia, és la mateixa distribució. És absolut i per això parlem de “potencial”. La intel·ligència és alhora una barreja d’innata, que és biològica com el coeficient intel·lectual, i el patrimoni cultural, que depèn del medi ambient, dels seus gustos, de les seves passions i dels successos a la vida que també poden dificultar o acompanyar aquest potencial», afirma l’autora.

L’elecció de l’autora de fer interactuar dos personatges tan contraposats permet mostrar la diversitat, cosa que augmenta el factor pedagògic del relat en insistir en les diferències, i facilita que els lectors puguin identificar-se amb un perfil o un altre, especialment si és un lector superdotat. Tots tenim la necessitat de sentir-nos identificats amb una altra persona, i en el cas dels superdotats, aquesta inquietud es mostra amb més intensitat. En una de les seqüències en què la mare de Birdo explica al seu fill de nou anys la seva condició, aquesta li diu que «els altres nens no són com tu». No li diu que «tu no ets com els altres nens», en realitat li estava indicant que haurà d’entendre com són els altres, sense categoritzar-lo com a anomalia.

A Como un pájaro en una pecera, Lou Lubie mostra l’evolució científica al llarg del segle XX fins a l’actualitat pel que fa a la definició i l’ús dels tests i dels diferents conceptes associats, així com l’evolució del terme «coeficient intel·lectual» i la interpretació dels números que l’escalen. I tot això intercalat amb experiències quotidianes i reflexions personals que permet al lector una millor comprensió dels aspectes humans que tenen lloc en el dia a dia dels superdotats. La lectura d’aquesta novel·la gràfica ajuda a comprendre el motiu que va portar Birdo, l’amic de l’autora, a aprendre a amagar la seva diferència per evitar les reaccions moltes vegades indiscretes que, en realitat, barrejaven curiositat i menyspreu en quantitats equivalents la majoria de vegades. Ara disposem d’un instrument que permetrà disminuir els prejudicis i els estereotips associats a les persones amb altes capacitats intel·lectuals… si ho llegim, és clar.