Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Dies enrere es va celebrar a Barcelona el XIII Congrés de Ciutat Educadores. No ho he seguit amb intensitat i espero que hagi estat útil. Però, com que en temps de retallades eductives i d’adulteració de conceptes i valors tot queda una mica aigualit, he anat a la meva biblioteca del passat a revisar el llibre del I Congrés. Com a bon desmemoriat tenia els meus dubtes de per què es va fundar aquest moviment. Vaig tenir la curiositat de llegir el que tots plegats dèiem el 1990. Descobrir què quedava, què havia de quedar de tot aquell dinamisme. La lectura no em va generar ganes de fer historia però sí de posar al dia tot allò que, més enllà del màrqueting polític de cada moment, conforma la potent idea que la ciutat educa (pot educar o deseducar segons qui la governi).
Aquest és el resum. Fa 25 anys i ara, parlar de Ciutat Educadora volia i vol dir:
- Reconèixer que l’entorn, el medi, el context del barri, poden mediatitzar el contingut de l’educació, poden fer possible, difícil o impossible la tasca de l’escola.
- Entendre que educar avui és una acció complexa. Una acció producte d’influències múltiples. Una realitat dinàmica i canviant. Tan viva i canviant com la ciutat.
- No diferenciar gaire entre educació formal (dins l’escola) i informal (aprenentatges no escolars). Acceptar les matemàtiques que s’aprenen fora i el joc descobridor que es produeix a l’aula.
- Acceptar que educar i aprendre (educar aprenent) és una acció sistèmica, el producte de la interacció entre influències diferents. Acceptar que l’escola està passant a tenir la funció d’integrar influències diverses.
- Si la ciutat educa és perquè l’educació té dimensions molt diverses, entre les quals és tant important conviure com comprendre. Si la ciutat educa és perquè l’educació ha de ser integral i integradora.
- No té sentit parlar de la ciutat sense parlar de l’educació permanent. Es tracta d’afirmar que s’aprèn al llarg de tota la vida i que l’escola no és el principal espai per aprendre. Es tracta de governar la ciutat creant els espais i els serveis per poder continuar aprenent.
- Si posem a la ciutat pel mig no és per imposar el realisme sinó per dinamitzar l’utopia educativa. El dinamisme dels barris pot arrossegar l’immobilisme de la institució escolar.
- Però, de manera molt especial, considerar el potencial educatiu de la ciutat significa reconèixer que la ciutat no proporciona les mateixes oportunitats educatives a tothom. Reconèixer que això va per barris. Treballar per a que la ciutat sigui la que construeixi en primer lloc les oportunitat de qui no en té a casa seva, al barri empobrit o a l’escola que no pot més. La ciutat és educadora si primer es dedica a compensar.
No sé si el Congrés d’aquest any ha pensat en tot això. Com que la desmemoria i l’adulteració del llenguatge predominen m’he atrevit a recordar-ho. Recordar el “mestratge” que les ciutats poden fer si estan interessades per l’educació.
