Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’aprovació del Decret d’educació inclusiva de Catalunya va marcar un abans i un després en el discurs educatiu català. El decret prometia un sistema capaç d’escolaritzar tota la diversitat de l’alumnat en condicions d’equitat, transformant progressivament l’escola ordinària en un espai inclusiu.
Nou anys després, la realitat mostra que la inclusió continua sent més un horitzó discursiu que una realitat estructural. L’acord recent entre el Govern i una part dels sindicats de l’educació exemplifica aquesta paradoxa: es consolidaran figures socioeducatives, s’ampliaran recursos als centres d’educació especial, es crearan noves aules integrals de suport i es desplegaran professionals sanitaris. En xifres: 300 figures socioeducatives consolidades, 85 mestres d’audició i llenguatge, fins a 80 grups nous en centres d’educació especial i 16 aules integrals de suport, dins d’un paquet de mesures que preveu prop de 300 milions d’euros destinats al reforç de l’educació inclusiva.
Es tracta d’una inversió significativa, però la pregunta clau és: aquests recursos transformen l’escola o només gestionen la seva complexitat creixent? La major part de les mesures reforcen un model assistencial: cada vegada que apareixen dificultats, s’hi afegeixen professionals per “resoldre-les”. Això, més que inclusió, s’assembla a una política de gestió de la diversitat dins d’un sistema que continua sent selectiu i segregador.
Segregació escolar: el gran elefant a l’aula
La segregació escolar és una realitat estructural a Catalunya. Segons el Síndic de Greuges de Catalunya, aproximadament un terç de l’alumnat presenta necessitats educatives associades a factors socials, econòmics o culturals. Tanmateix, la seva distribució és desigual: alguns centres concentren nivells molt elevats d’alumnat vulnerable, mentre que altres n’atenen proporcions molt reduïdes.
Malgrat això, l’acord no inclou mesures per reduir ràtios en centres d’alta complexitat ni mecanismes per combatre la segregació. Sense aquests elements, els recursos addicionals poden acabar funcionant només com a polítiques compensatòries, sense transformar l’estructura que genera desigualtats.
Centres d’educació especial: suport o segregació?
El decret de 2017 plantejava que els centres d’educació especial es convertissin en proveïdors de recursos per als centres ordinaris, reforçant així l’escola inclusiva. L’acord actual, però, prioritza l’ampliació de grups i recursos dins d’aquests centres, consolidant circuits paral·lels que faciliten la segregació malgrat el discurs oficial d’inclusió.
Assessorament, acompanyament i orientació: la dimensió invisible
La inclusió no depèn només de recursos, sinó de com els centres reben suport per transformar les seves pràctiques. L’assessorament psicopedagògic i l’acompanyament als equips docents són crucials per construir una escola realment inclusiva. Molts centres afronten situacions complexes —diversitat cultural, vulnerabilitat social, dificultats d’aprenentatge o problemes de salut mental— sense disposar d’espais sistemàtics de reflexió ni de suport especialitzat continuat. L’assessorament hauria de ser sostingut, no puntual, ajudant els centres a repensar les seves pràctiques.
L’acompanyament a l’alumnat i les famílies també és fonamental. La inclusió és un procés relacional que requereix confiança, mediació i treball comunitari. L’orientació educativa té un paper central: no només per respondre dificultats d’aprenentatge, sinó per ajudar l’alumnat a construir itineraris educatius i vitals significatius, connectats amb el context social i amb les oportunitats formatives i laborals. Sense equips d’orientació forts i connectats amb els serveis socials i comunitaris, la inclusió corre el risc de reduir-se a una gestió administrativa de la diversitat.
L’aula com a veritable pal de paller
El gran repte continua sent l’aula, on es decideix l’èxit o fracàs de la inclusió. La recerca internacional assenyala pràctiques pedagògiques efectives: codocència, aprenentatge cooperatiu, disseny universal per a l’aprenentatge i flexibilitat curricular. Aquestes estratègies requereixen temps, formació docent i condicions organitzatives adequades. Sense elles, els recursos addicionals només permeten que l’escola sobrevisqui a la complexitat, sense transformar-la.
Inclusió o compensació: la pregunta de fons
L’acord amb una part dels sindicats de l’educació ha generat titulars sobre un “impuls a l’educació inclusiva”. Però, sense reformes estructurals i sense abordar la segregació, és difícil veure’l com un avanç real cap a la inclusió. La inversió en recursos és necessària, però insuficient. La inclusió requereix reducció de ràtios, equips interdisciplinaris estables, codocència generalitzada, assessorament pedagògic continuat i sistemes d’orientació educativa integrats.
En última instància, Catalunya afronta una pregunta decisiva: l’educació inclusiva serà només una política de compensació dins d’un sistema que continua seleccionant i segregant, o es convertirà en una oportunitat per repensar profundament com es dissenya l’aprenentatge, l’acompanyament i la convivència a l’escola?
Sense aquesta transformació, la inclusió pot acabar sent només un llenguatge compartit, mentre el sistema educatiu continua funcionant amb les mateixes lògiques de selecció i segregació que el Decret d’educació inclusiva de Catalunya prometia superar.
