Opinió

Quan l’escola és notícia

La darrera que, a dia d’avui, ha estat notícia és l’Escola Magraners de Lleida, premi Baldiri Reixac i finalista en el premi Ensenyament. Aquest centre tenia un alt índex d’absentisme escolar, dins d’un barri molt malmès per la crisi de la qual encara no s’ha recuperat. Fa cinc anys varen eliminar els llibres de text que per les famílies suposava un gran esforç comprar-los. Després, la seva singular aportació ha estat introduir la música a totes les matèries i aconseguir que hi hagi música en tot moment a l’escola. Els alumnes gaudeixen alhora que aprenen, aconseguint-se amb això l’objectiu de reduir el seu absentisme.

Una altra que no fa gaire també va ser notícia és l’Escola Joaquim Ruyra de l’Hospitalet, premi Ensenyament 2017. Exemplifica un projecte de transformació acadèmica i social en el que l’escola es va obrir a totes les famílies i al barri. Varen impulsar una “comunitat d’aprenentatge” on fan partícips de l’ensenyament dels infants a tots els integrants de la comunitat educativa. L’escola s’obre a l’exterior, com institució oberta al barri, en la que tothom pot col·laborar. Els voluntaris formen part dels  grups interactius, de manera que en cada un hi ha un adult que treballa amb els infants. Els alumnes estan altament motivats, han millorat els resultats acadèmics, les famílies s’han involucrat en l’ensenyament dels seus fills amb satisfacció. L’escola ha aconseguit l’objectiu pel que va promoure aquest projecte: millorar el rendiment docent, reduir els conflictes, tenir alumnes més motivats i famílies més involucrades.

El Diari d’Educació  ja va publicar un article, el 14 -5-17, tractant del Joaquim Ruyra: La implicació de les famílies a l’aula millora el nivell acadèmic i el clima social.

Es podrien citar d’altres escoles, doncs hi ha moltes que innoven i que plantegen respostes específiques a diferents problemàtiques. El que aquí es vol destacar d’aquestes dues és, per una banda, que ha estat notícia el que estan fent, cosa que hauria de succeir més sovint i, per altra, la seva tasca de buscar solucions valentes al seu problema concret.

Darrerament tots plegats parlem sovint d’innovació, comentem amb admiració el que fan unes i altres escoles. Cap vol quedar enrere, moltes volen pujar al carro del canvi. Però hauríem de parar un moment a reflexionar abans de proposar innovacions. Hem identificat bé el problema abans de buscar-li solucions? Totes les escoles són iguals? Totes necessiten el mateix?

L’exemple d’aquestes dues escoles ens hauria de fer reflexionar, doncs totes són diferents. En cada una es donen situacions, relacions, circumstàncies, persones, etc. que no tenen res a veure amb les de les altres. L’escola ha de donar resposta a la comunitat de la que forma part, i no pot haver una mateixa resposta a realitats diferents.

Abans de voler fer qualsevol canvi s’han d’identificar molt bé les mancances que hi ha i els objectius que es volen aconseguir. Innovar per innovar no aporta cap valor als nostres alumnes ni a l’entorn en el qual es troba cada centre educatiu. Innovar suposa un major risc que millorar el que ja existeix, però ambdues estratègies són igualment vàlides si donen resposta a les mancances detectades.

La innovació també és mirar la realitat d’una altra manera, sense acceptar allò que es considera insuficient. No es pot proposar quelcom de nou, acceptant el risc d’abandonar allò que es domina bé, sense una actitud positiva envers la realitat, amb ulls que saben veure unes altres possibilitats. Qualsevol projecte d’innovació requereix un estudi previ.

La innovació no es limita a agafar i portar a l’escola les tendències educatives que altres estan treballant. De vegades es canvien coses que funcionaven per novetats que ens poden semblar més “innovadores”. Sovint patim per quedar-nos enrere i no pujar al carro de les tendències de cada moment. Però qualsevol canvi hauria de ser conseqüència de parar-se a pensar, abans de res i amb rigor, què és el que veritablement necessita la nostra escola. No ens hauríem de deixar enlluernar pel que es fa en altres centres doncs, com ja s’ha exposat, cada cas és diferent.

Hem de ser valents i no ens han de fer por els canvis. Convé pensar quins problemes i quines mancances hi tenim. Com podem fer que tota la comunitat educativa faci costat a la nostra tasca, de manera que s’hi involucri i col·labori. Hem de saber amb quin equip comptem i fins a quin punt estan disposats a dur endavant un canvi. Arribats a aquest punt cal buscar solucions valentes. De vegades amb petits canvis pedagògics és suficient per fer un gran gir positiu a l’escola, però en ocasions calen propostes disruptives i diferents a les que es fan en diferents llocs.

Detectar els problemes i buscar respostes és el que fem constantment a la nostra vida, i també cal fer-ho a l’escola. Davant de les problemàtiques que van sorgint, s’han de buscar les millors solucions, però aquestes han de ser molt pensades, engrescadores, aglutinadores, valorades, avaluables i valentes.

Les escoles Magraners i Joaquim Ruyra han estat notícia per haver tingut la valentia de fer un canvi a la seva mida, sense patrons ni miralls, detectant una problemàtica i buscant la que varen creure que era la millor solució. Han tingut èxit, han aconseguit els objectius proposats i han superat el problema. Com aquestes dues en tenim més en el nostre país, però al no rebre cap premi no han estat notícia, tot i que el reconeixement al seu mèrit és el mateix.

Ens calen més escoles que aportin solucions a la seva problemàtica i és desitjable que siguin notícia més vegades.