Actualitat|Anàlisi

Què fer davant la falta de professorat de matemàtiques

Qui pot competir amb salaris que estan per sobre dels 36.000 euros anuals i poden arribar als 60.000 sense massa dificultat? Per descomptat, el sistema educatiu no. Aquesta és una de les poques idees clares i en la qual tothom està d’acord. Aquesta setmana, durant el desenvolupament de la taula rodona ‘La problemàtica de l’escassetat de professors de matemàtiques en l’ensenyament secundari’, va quedar, novament, sobre la taula.

La jornada, organitzada per la Federació Espanyola de Societats de Professors de Matemàtiques (FESPM) i la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals d’Espanya, va reunir professorat de secundària, estudiants de grau, acadèmics i representants del Ministeri d’Educació per abordar algunes de les causes d’una situació que, com van dir, no només es dona aquí, sinó en bona part d’Europa.

La primera de les dificultats la va plantejar Alfonso Gordaliza, president del Comitè Espanyol de Matemàtiques (CEMAT) en parlar de la situació dels propis estudis de grau de Matemàtiques. Avui dia hi ha en tot el país 15.000 estudiants entre totes les facultats i cursos. Més o menys prop dels 18.000 que hi havia a finals dels 90, en els millors moments.

Però existeixen diversos factors aquí que decanten la balança i no precisament en favor del sistema educatiu. Primer, un percentatge d’abandó dels estudis que està per sobre del 40%, segons el propi Gordaliza va assegurar. Al que se suma unes notes de tall per a entrar en aquests estudis que, excepte en una de les facultats, en totes les altres supera el 10 de nota de tall. Això apunta a un altre problema, hi ha escassetat de places per als qui voldrien cursar Matemàtiques.

Per descomptat, aquesta pressió per aconseguir la facultat i mantenir-se durant el temps necessari es tradueix en un mercat de treball que també demanda aquests perfils i el fa amb interessants condicions, almenys salarials, que en la major part dels casos acaben per definir la balança.

Enrique García, vocal d’Estudis de l’Associació Nacional d’Estudiants de Matemàtiques (ANEM) va explicar, en aquest sentit, que seria interessant que el sistema educatiu intentés una certa equiparació de les condicions salarials, encara que comprenia que això fos molt complicat per costós, en suposar una millora no sols per a una part del professorat.

Però va apuntar a una sèrie de qüestions que podrien ser més fàcils d’aconseguir i a un cost mínim. Va parlar (com van fer en altres moments algunes persones més en la taula) de realitzar jornades d’orientació en les universitats per a donar a conèixer el treball del professorat de secundària o la possibilitat que s’oferissin matèries de didàctica durant els anys d’estudis (proposta que en alguna ocasió també el Ministeri d’Educació ha contemplat).

En aquest sentit, durant la jornada es va comentar que només set de les 27 facultats de Matemàtiques les ofereixen i són, sempre, optatives, en comparació amb assignatures més pròximes a altres sectors laborals que sí que tenen una major presència en la universitat.

García va deixar sobre la taula un altre dels problemes que té el sector educatiu a l’hora de competir amb l’empresa privada: per a ser docents, a més de fer el grau, cal passar pel màster habilitant (García va recordar que moltes empreses paguen de la seva butxaca estudis similars al personal que contracten) i, després, han de passar per les oposicions. Tot aquest procés, almenys, retarda un o dos anys l’entrada en el mercat de treball de persones que, segurament, podrien ja estar cobrant una interessant nòmina en una empresa. Encara que, va concedir que no tot és els diners, com ell mateix era la prova, ja que es dedica a la recerca, encara pitjor pagada que la docència en secundària.

Sobre les jornades d’orientació en les facultats, Julio Rodríguez, president de la FESPM va estar d’acord. Rodríguez exerceix des de fa tres dècades com a docent en el sistema educatiu no universitari i va posar l’accent en la necessitat de convèncer la societat, començant pels qui s’acosten a les facultats de matemàtiques, que l’ensenyament en secundària no és l’“infern” que sembla que són segons el relat més habitual. Almenys, no ho és en la seva experiència.

Això sí, és necessari prestigiar la professió, com una feina digna i segura. “Treballar amb adolescents és complex, el rol ha canviat”, va assegurar Rodríguez. I més enllà dels esforços que puguin fer-se des de la formació inicial, també és important que es generi una carrera professional atractiva.

María Teresa Navarro, també docent en secundària i, durant anys, formadora en la universitat, va parlar que en bona part, l’alumnat que està en secundària i batxillerat percep que l’ensenyament és complicat, i més el de matemàtiques. Encara que creu que el nou currículum competencial pot fer canviar aquestes percepcions.

Però, en la seva opinió, caldria fer canvis començant pels estudis de grau de Matemàtiques. Primer perquè s’ha posat gairebé impossible accedir a ells i, segon, perquè estan molt centrats en la recerca i la docència universitària. Per a ella han d’entrar altres perspectives com la docència en secundària i tenir en compte quines matemàtiques són necessàries per a això, ensenyar la història de les matemàtiques per a comprendre d’on surten… La idea és que els estudiants poden fer-se una idea de si la docència en secundària pot ser una opció interessant, gratificant per a dur-la a terme.

Sobre la taula, queda el dubte de si és necessari haver estudiat el grau per a ser docent de matemàtiques. Alfonso Gordaliza va desgranar algunes dades de les últimes oposicions a Castella i Lleó, i va assegurar que el 40% havien estat enginyers i el 26%, matemàtics. La resta, una suma de físics, arquitectes, economistes, etc. Julio Rodríguez va assegurar que, efectivament, no és necessari, però sí desitjable o, almenys, que hi hagi un important percentatge de matemàtics a les aules.

Rodríguez va parlar, a més, del fet que encara que s’acosti la docència de secundària al grau, no es cobririen les necessitats reals del sistema educatiu. És necessari buscar en altres nínxols i formar a altres perfils perquè siguin docents excel·lents. Per a això, primer, cal definir què és un bon docent de matemàtiques i així afinar la formació inicial.

Es tracta d’un problema molt complex en el qual, com va explicar Julio Albalad, director de l’INTEF, Espanya es troba diversos anys per darrere d’altres països europeus. És a dir, diversos països fa anys que lidien amb la falta de professorat de matemàtiques, però també d’altres matèries, com la informàtica. Una situació de la qual les autoritats (ministeris d’Educació i Universitats, comunitats autònomes i les pròpies universitats haurien de prendre nota), perquè “en 15 anys serà més gran” que ara.