Com ja és conegut, a Catalunya treballem per una educació inclusiva i en igualtat d’oportunitats. Tot l’alumnat, per norma, ha d’assistir a un centre educatiu ordinari i ha de ser el centre qui li proporcioni les mesures i suports que necessiti per tal de poder adquirir les competències d’etapa. Excepcionalment, la família pot decidir portar-ho a un centre d’educació especial.
Quan un/a alumne/a arriba a un centre amb un informe de l’EAP (Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica) on consta que aquest alumnat té necessitats específiques de suport educatiu (NESE), durant els dos primers mesos cal que el professorat elabori un pla de suport individualitzat (PI). En aquest pla es concreten quines són les competències que es prioritzaran, els continguts a treballar, els criteris d’avaluació… Tot això perquè pugui assolir-les a final de curs.
Llegir el Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, et porta a la interpretació de pensar que, com que a l’alumnat amb NESE se li avalua segons els seu PI, si aconsegueix les fites que s’han marcat, podem dir que ho ha assolit. Però què passa en realitat al centre educatiu quan s’ha de materialitzar aquest document?
Doncs que arriba el moment de l’avaluació final, després de tot un curs treballant, fent acompanyaments, aplicant totes les mesures universals, addicionals i intensives que disposa el centre; sense oblidar l’esforç i el treball de l’alumnat i llurs famílies, que com que no ha assolit les competències que el currículum demana per superar el nivell i/o l’etapa, li has de donar un butlletí de notes on surt tots els àmbits amb un NA (no assolit).
¿Us podeu imaginar la decepció d’un/a adolescent quan rep el butlletí, amb tot el que aquella etapa vital comporta? Un alumne que s’ha estat esforçant tant al centre com a casa per tal d’aconseguir aquells propòsits que ens hem anat marcant durant tot el curs, amb el professorat animant i motivant perquè ho aconseguís.
¿Us podeu imaginar la decepció d’un/a adolescent que s’ha estat esforçant per assolir els objectius que figuren en el seu PI quan rep el butlletí amb un NA (no assolit) en tots els àmbits?
I les famílies? ¿Com han de gestionar les famílies (cadascuna també amb les seves casuístiques) una situació que ells i elles tampoc entenen, després del temps, diners i esforços que han estat fent conjuntament amb el seu fill o filla?
Per no parlar de l’equip docent, que ha estat dia a dia, hora a hora, amb aquest alumnat; ha estat preparant projectes, animant en moments de desmotivació, acompanyant en els moments més complicats… Sense oblidar el temps que hi ha dedicat (molt més del que posa a l’horari) per tal de que aquest/a alumne/a estigui bé i realment pugui assolir les competències que ens havíem marcat al PI.
Després de tot això i del fet d’estar satisfets amb la feina feta –alumne, família, equip docent– perquè ho hem aconseguit entre tota la comunitat educativa, arriba el moment d’obrir l’Esfera (programa de notes) i res, un NA en tots els àmbits. Llavors la pregunta és òbvia: ¿Per què hi ha un Pla de Suport Individualitzat (PI)? ¿Per què tant esforç per part de tots si no ha de quedar reflectit en l’assoliment final del curs? ¿On està el desencaix?
Doncs aquest és el dilema moral que em trontolla el cap des què vaig començar a treballar en un institut de secundària com a pedagoga d’un recurs SIEI amb aquest alumnat i llurs famílies.
Pedagògicament parlant, el plantejament és positiu i correcte, perquè posa l’alumnat al centre de l’acció educativa i adapta el procés d’ensenyament/aprenentatge a les seves necessitats, estableix un itinerari i objectius d’acord amb les seves possibilitats. El que falla és el final, el tancament del procés, que depèn d’unes notes estàndards per tot l’alumnat per igual sense tenir en compte el seu procés per arribar al final de la seva etapa educativa.
