Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La crisi de la Covid19 ens ha ensenyat que hi ha una greu manca de responsabilitat dels ciutadans en l’exercici de la llibertat, però també dels governants en l’assumpció de mesures efectives de contingut polític per sortir-ne reforçats. Quants debats i frustracions han generat la lluita de banderes en els darrers anys i han eclipsat qualsevol debat educatiu de fons…
Ara tenim l’oportunitat de repensar l’organització de les escoles. Cal reformular horaris i ràtios, però la pressió que pesa sobre l’escola com a únic instrument per conciliar la vida familiar i laboral dels treballadors i treballadores fan que el debat quedi anul·lat. El Departament d’Educació no pot amagar el cap sota l’ala i té tres mesos per preparar una resposta contundent a l’emergència educativa de la qual parla el conseller i unificada per totes les famílies de Catalunya. No pot dependre de l’escola. L’autonomia de centre té un límit.
En primer lloc, podria plantejar molt seriosament l’aplicació de la jornada intensiva a l’educació infantil i primària. La jornada escolar de quatre hores sense esbarjo, complementada amb activitats de reforç online per fer a casa és totalment viable, especialment pel que fa als canvis metodològics que ha viscut l’escola en els darrers anys permeten oferir diversitat d’activitats i propostes amb franges horàries més enllà de l’hora. Cal trencar amb l’horari de les matèries, ser imaginatiu amb les propostes i donar resposta als aprenentatges bàsics. Aquest horari permetria, si alguna escola ho necessita, fer dos torns, matí i tarda, i es podria donar resposta a moltes necessitats de les famílies i fer un ús més intensiu i eficaç de les instal·lacions. Així mateix, les activitats extraescolars també podrien diversificar i racionalitzar els seus horaris.
En segon lloc, les noves ràtios són radicalment diferents de les que hem viscut fins ara. Reduïdes a la meitat, però caldrà veure amb quins reforços de plantilla. Escoles de dues línies passaran a tenir 4 grups que han de ser fixes per evitar problemes de salut. Hauran de desaparèixer les propostes internivells o els espais d’elecció lliure. El treball en equip dels mestres es fa més necessari que mai i caldrà buscar formes imaginatives com la tutoria dels grups pels 4 mestres d’un mateix nivell, amb un impuls de la tutoria i una coordinació més gran de les especialitats.
En tercer lloc, les retallades de la crisi anterior van reduir el personal de neteja i, per tant, la qualitat d’aquesta peça clau de qualsevol edifici. Caldria fer que el personal de neteja fos present durant tota la jornada escolar per fer una acció contínua als lavabos i en els espais comuns o amb alta rotació d’alumnes. És un canvi total del model. El personal de neteja hauria de formar part dels equips dels centres amb una coordinació contínua i amb una dignificació de les seves condicions laborals i d’equipament, que passa per la gestió pública directa, excloent les subcontractes que busquen el benefici econòmic per sobre del benefici de la comunitat.
Finalment, els barracons han estat tradicionalment una eina útil per donar cabuda a les ampliacions de matrícula i podrien servir per ampliar espais als centres. A més a més, caldria sumar l’obligatorietat dels propietaris de locals sense ús a cedir-los a la Generalitat per habilitar aules i la utilització normal de totes les instal·lacions municipals necessàries, com camps de futbol, esglésies i pavellons. Així es podrien comptar una gran diversitat d’espais ja equipats i condicionats per poder fer-se servir al setembre.
Només repensant completament el funcionament de les escoles a partir de les aportacions de la comunitat educativa, amb fermesa, unitat i rigor en la presa de decisions i flexibilitat i obertura de mires en la seva revisió i avaluació periòdica, aconseguirem una tornada a l’escola exitosa.
