Opinió

La Rey Juan Carlos: un roc a la sabata de les universitats públiques espanyoles

Què ha passat a la Universitat Rey Juan Carlos?

La Universidad Rey Juan Carlos (UJRC), fundada l’any 1996 i segona en nombre d’estudiants de les universitats de la Comunitat de Madrid, ha ocupat darrerament llocs destacats en els mitjans. Arran del fet que el seu rector, Fernando Suárez, fos denunciat per plagis massius i reiterats, i tot i que no li va faltar el suport per acció i per omissió de la seva universitat, va avançar uns mesos les eleccions. Des d’aleshores han tingut lloc a la URJC, si més no, dos esdeveniments greus: l’entrada de la policia, cridada pel rector, per impedir que unes associacions d’estudiants repartissin uns fulletons informatius i l’agressió d’un catedràtic, membre de la Real Academia de la Historia i partidari del rector, a un altre: “Le acabo de dar dos soberanas hostias” va escriure en un missatge de whatsapp.

Convocades les eleccions, s’hi presentaren el continuista Javier Ramos, que havia simultaniejat durant quatre anys la seva dedicació com a funcionari amb l’exercici com a director d’una empresa privada radicada en el Regne Unit i amb seu a Madrid, i Rosa Berganza, que es va erigir com a capdavantera de les posicions crítiques. Els comicis del 15 de febrer donaren la victòria a Ramos, amb més del 58% del vot ponderat, amb àmplies majories en tots els sectors del personal i amb el vot contrari de l’alumnat.

Rosa Berganza va declarar, abans de les eleccions, que la seva universitat “funciona com una xarxa clientelar al més pur estil mafiós”. És conegut, per exemple, que l’equip d’un catedràtic que va ser candidat a rector va ser desmuntat per la via de no renovar els contractes als seus professors sense plaça. Berganza també va declarar que “estan en perill de desaparèixer com a institució” i que la “situació insostenible” de la URJC “ha posat en dubte tota la nostra feina i el sistema científic espanyol”.

De tot això se’n desprèn la imatge d’una universitat on la manca d’ètica científica, el despotisme i el nepotisme tenen ampli recorregut. Tot i que la universitat no és una torre d’ivori, sinó reflex d’una part de la societat, el cas de la UJRC no deixa de ser extraordinari i astorador.

Aquests fets susciten dos tipus de preocupacions importants. Unes, relatives al sistema científic. Les altres, al funcionament de les universitats. Cap no ens hauria de deixar indiferents.

Corrupció acadèmica

La corrupció acadèmica és un problema universal, perquè, com s’ha dit en un altre context, no totes les persones involucrades en l’assumpte actuen pels motius més purs i perquè, com han mostrat Akerlof i Shiller, poant l’Adam Smith, l’engany, els trucs i les trampes, en la mesura que tenen recompensa, són inherents al funcionament dels mercats. El plagi, juntament amb la manipulació i la invenció de dades, és una de les xacres més notòries del sistema científic.

Fins no fa gaires anys hom podia temptar la sort en l’esperança que el plagi no es descobrís, però ara que és més fàcil tècnicament de dur a terme es disposa de programari capaç de detectar-lo. Si s’identifica com a plagi o a autoplagi un article publicat en una revista el retira i l’article desapareix del sistema científic. A més, els autors poden ser vetats per la mateixa revista o per altres. Combatre el plagi no és, doncs, un problema tècnic, sinó de política acadèmica: quines conseqüències ha de tenir el plagi? Si una tesi doctoral ja aprovada resulta ser un plagi, la lògica del sistema sembla conduir a la conclusió que la persona que la va presentar hauria de ser desposseïda del títol de doctor o doctora i de tots els títols o càrrecs que tingui per als quals aquest títol sigui requisit. Si uns treballs (articles, comunicacions a congressos, llibres…) s’han tingut en compte com a mèrits decisius per obtenir un lloc de treball o una distinció acadèmica, en detectar-se els plagis s’haurien de perdre els drets adquirits per aquesta via. Perquè això no depengui de si algú es decideix o no a fer una demanda judicial ni d’un marge excessiu per a la interpretació que en cada cas en pugui fer un tribunal, caldrien disposicions addicionals a la normativa que ara regula els títols acadèmics i la provisió de places.

La llei del silenci?

Encerta la professora Berganza en assenyalar que tot el que ha passat a la URJC constitueix una amenaça per a la mateixa institució. Com és possible que ni la mateixa URJC ni el conjunt d’entitats que configuren el sistema universitari hagin tingut una reacció suficient? Tothom aventurava, a més, que si Fernando Suárez s’hagués tornat a presentar, hauria guanyat còmodament les eleccions. El rector d’una universitat té atribucions per expedientar i sancionar el seu personal, però ara mateix l’únic instrument intern per fer cessar un rector és una votació, en el claustre de la mateixa universitat, que assoleixi una majoria gairebé impossible. És cert que la mera reprovació moral ha estat suficient perquè el rector Suárez avancés les eleccions, però si ell no hagués pres aquesta decisió encara seguiria com a màxima autoritat de la URJC. No s’ha de perdre de vista que el resultat dels comicis és un aval a la seva gestió i al seu estil. Les invocacions a l’ètica poden ser debades si no les acompanyen normes i instruments per fer-les complir.

En situacions com la de la URJC hauria de reaccionar, en primer lloc, la mateixa universitat. I a la URJC no ho ha fet la comunitat, ni el Consell Social, ni la seva Defensora Universitària.

El que ha succeït a la URJC no perjudica només a la URJC, sinó a totes les universitats públiques espanyoles. Per això és preocupant la tèbia reacció de la CRUE (Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas). Cada universitat, i totes conjuntament, haurien d’estudiar com prevenir i com sancionar, si és el cas, les conductes, diguem-ne, inapropiades, i no limitar-se a reflexions i recomanacions, necessàries però insuficients, sinó introduir en estatuts i reglaments les disposicions oportunes.

A tall d’exemple, haurien de garantir la independència de les sindicatures de greuges i la responsabilitat que intervinguin, prop de la comunitat universitària i de la societat, quan es produeixin abusos de poder o violacions de principis ètics universalment assumits o de drets fonamentals com ara la llibertat d’expressió.