Opinió

Roser Gómez

No crec que hi hagi res després de la mort, però necessito creure que hi ha un espai on retrobar-nos. Soc un creient descregut o un descregut que creu en alguna cosa que no sap expressar. Necessito situar els meus morts en alguna mena de cel. M’imagino la meva mare asseguda en una cadireta davant del balcó de casa fent mitja, comptant en silenci els punts per fer-nos un jersei. I el pare assegut a la taula del menjador, amb la punta de la llengua entre els llavis, com fan les criatures quan comencen a escriure, omplint una travessa on acostumava a perdre el Barça, perquè ell no ho confessava però el Barça no li queia gota bé.

La Roser Gómez era una bona amiga que s’ha mort fa molts pocs dies i aquesta notícia m’ha entristit moltíssim. Me la imagino caminant agafada de la mà de la seva filla pels paisatges de Van Gogh, sota un dels seus cels. Amb la Roser vaig treballar un quants anys a l’Escoleta. Ja la coneixia de Rosa Sensat, on formava part del consell de redacció de la revista In-fàn-ci-a i feia molts cursos i assessoraments de formació sobre això que ara en diem educació visual i plàstica.

La Roser era una artista-mestra o una mestra-artista especialment dotada per veure el que els altres no sabíem descobrir quan miràvem una pintura. Ella segur que davant de La caiguda d’Ícar, de Brueghel, veuria la cama del jove sortint de l’aigua com si participés en un concurs de natació sincronitzada. Aquest és el primer detall que ella veuria, el més significatiu de la pintura, i després ens parlaria de la resta, del context que no és altre que la indiferència del mon davant la tragèdia. Davant de la seva mort jo no em sento indiferent, em sento més pobre, sense un referent que per sempre més estimaré, que es convertirà en memòria de tot el que hem viscut junts.

Amb la Roser havíem parlat molt d’educació. Quan li demanava per què li agradava tant Kandinsky i endevinava que jo no l’entenia gens, em mirava i contestava: “Però deixa’t estar d’entendre, que tot ho vols entendre. Deixa’t posseir per les formes, pels colors, deixa’t portar per les emocions i ja l’entendràs”. Un dia vaig assistir a una sessió on presentava als seus nens i nenes del parvulari un quadre de Miró. Ella deixava dir i anava reconduint la conversa. Miró és un pintor que els nens i les nenes entenen perfectament perquè  tinc la impressió que Miró era una criatura i les criatures s’entenen més del que ens pensem S’entenen i no els fa vergonya mostrar les seves emocions.

La Roser era com Miró, sabia deixar-se portar per la bellesa d’una pintura, pels colors o les formes, pels espais plens i pels buits, com passa en la poesia. O en una peça musical. La Roser es perdia dins del quadre. Podia estar present a las Meninas o en els rostres de Picasso. I parlant de Picasso un dia li vaig dir: “Quina mania té aquest home de pintar rostres estrafets, deformats”. I ella, compassiva com era, no em va enviar cap llamp, senzillament em va respondre: “Mirant aquests rostres els veus de cara i de perfil alhora”. I tenia raó i quan miro alguna pintura de Picasso recordo aquestes paraules.

Dona infatigable, que cuidava tots els detalls. Quan celebràvem l’amic invisible tots desitjàvem que la nostra amiga fos la Roser, perquè ens regalava una cosa feta per ella, una petita meravella i, a més, embolicada de tal manera que et feia pena obrir el regal.

Infatigable, ja ho he dit, i exigent. No era fàcil donar-li la volta quan discrepaves d’alguna cosa, però sovint acabaves descobrint que tenia raó i si no en tenia tant se val, perquè era un goig escoltar-la argumentar.

I ara, estimada amiga, passeges entre els colors de Van Gogh amb la Laia i totes dues contemplareu el nostre mon com una joia, com una esperança malgrat tots els dolors del present.

Quan et sembli oportú, Roser, vine’m a veure als peus del llit, em crides suaument i parlarem d’aquesta frase que he recordat d’un llibre de François Cheng que es diu Cinco meditaciones sobre la belleza. Diu així:

“La bondad garantiza la calidad de la belleza;

la belleza irradia la bondad y la hace deseable”.

A primer cop d’ull trobo que té raó. Tu, d’alguna manera, encarnaves aquesta bondat sense renunciar a la bellesa. O encarnaves aquesta bellesa sense oblidar la bondat.

No sé què en penses, Roser, jo t’espero una d’aquestes nits i en parlem. I segur que també riurem una estona.