Actualitat

Segregació escolar, la batalla que Josep Bargalló va deixar a mitges fa 14 anys

18 de desembre de 2003. El primer tripartit ja està pactat entre PSC, ERC i ICV, si bé Pasqual Maragall encara no ha estat investit i per tant no ha anunciat la composició del seu govern. Per Ensenyament sona el nom de Josep Bargalló, home de confiança del líder republicà Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament encara trigarà uns dies a ser oficial, però aquell 18 de desembre Bargalló ja explica a un periodista de l’Agència Efe que la prioritat del nou Govern serà la lluita contra la segregació, i li avança que s’impulsarà una “oficina única” que gestioni el procés de matriculacions. L’allau migratori és aleshores el principal factor d’estrès del sistema educatiu, i Bargalló vol que la càrrega es reparteixi a parts iguals per tots els centres, siguin públics o concertats.

Un cop nomenat conseller, la seva primera entrevista la concedeix a La Vanguardia. Titular: “La solució per a l’ensenyament públic no passa per donar menys diners a l’escola concertada”. Missatge conciliador. Però no és l’únic. A l’entrevista insisteix que no permetran que es facin “trampes amb els concerts”, i que per tant es revisaran els d’aquells centres que no apostin per la coeducació o la immersió lingüística. I es tirarà endavant la oficina única de matriculació, que defineix com “un únic ordinador que recollirà totes les peticions, que usarà els mateixos barems i que matricularà els alumnes en funció de la selecció realitzada pels pares, places que hi hagi i resta de conceptes que s’apliquin al barem”.

Durant els anys vuitanta i començaments dels noranta, Bargalló (Torredembarra, 1958) va ser professor i director de l’Institut Pons d’Icart de Tarragona. Fins que el 1992 va entrar al Parlament de Catalunya com a independent a les llistes d’ERC (abans havia militat al PSUC). Allà s’hi està tres legislatures (és a dir, 12 anys, perquè abans les legislatures s’esgotaven), i és el diputat del seu partit responsable d’educació. Quan ja ha renunciat a repetir a les llistes i sembla que ha de tornar a la docència li arriba la proposta de ser conseller. Accepta, clar. Aleshores estava encara afiliat a la USTEC, malgrat els anys que feia que no exercia la docència, i quan crea el seu equip s’envolta de gent del sindicat, com Carles Martínez, Ramon Simon, Manel Camarasa, o Joan Giralt. En el futur, tots ells tindran una relació difícil amb els seus excompanys i excompanyes del sindicat.

El ‘dret a decidir’ de 2004

El 29 de gener, quan feia tot just un mes que era al càrrec, Bargalló presenta al Consell Escolar la seva primera iniciativa legislativa: el decret d’admissió d’alumnes. Aquest decret havia de garantir “que no es segregui ningú a cap centre públic ni privat”, i que “tots els centres sostinguts amb fons públics assumeixin, sense perdre els seus drets, els seus deures d’escolarització”. Malgrat que no s’exposa obertament, sembla evident que l’objectiu del decret i de les noves oficines municipals és que cap centre concertat pugui desincentivar a uns pares d’escàs poder adquisitiu per la via de dir-los que el centre ja està ple o que les aportacions voluntàries en realitat són obligatòries.

El sector concertat ho entén com una declaració de guerra, hi respon amb un allau d’al·legacions, i ràpidament troba el suport de CiU, el PP i dels mitjans de comunicació afins d’uns i altres. El debat mediàtic es planteja en termes d’agressió a un dret fonamental de les famílies. Duran Lleida reclama amb vehemència el “dret a decidir”, expressió que en aquell moment es referia al dret dels pares a elegir el model d’escolarització dels seus fills. Carina Mejías, aleshores al PP, parla d’una mesura “més pròpia dels temps de l’estalinisme”.

Bargalló va fort. També ha retirat alguns concerts de P-3 a escoles que segreguen per sexe. Però la justícia acabarà restituint-los. Ho recordava en una entrevista que va concedir l’any 2015 a El Diari de l’Educació: “Una de les primeres decisions que vaig prendre com a conseller va ser retirar el concert a alguna escola que incomplia el servei públic. Doncs el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya m’ho va tombar (…) Crec que per ideologia del jutge, però també per inseguretat jurídica. La majoria de l’escola concertada està d’acord en què no ho ha de ser la que no compleixi amb el servei públic”.

El Pacte Nacional per l’Educació

Més o menys a la vegada esclata l’escàndol de la trobada de Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà. Són els temps en què José Montilla diu que Catalunya viu instal·lada en el Dragon Khan. La pressió de Madrid obliga Pasqual Maragall a cessar el líder republicà, i això provoca que Bargalló hagi d’assumir el càrrec de conseller primer, per mantenir els equilibris interns, i per tant deixi de forma precipitada Ensenyament, on és substituït per Marta Cid. La nova consellera manté la línia encetada per Bargalló, malgrat que és evident que no té ni el seu pes polític ni el seu coneixement del sector, i finalment serà qui només aterrar s’haurà d’enfrontar amb els embats del sector concertat.

Cid tirarà endavant el Pacte Nacional per l’Educació, una idea heretada de i inspirada per Bargalló, que se signarà el 2006 després de molts esforços negociadors. És qualificat de fita històrica per la quantitat d’entitats signants, entre les quals no hi a la USTEC, però el pacte cau en el pou de l’oblit a partir de 2007, quan amb el segon tripartit el departament d’Ensenyament passa al socialista (aleshores) Ernest Maragall, que centrarà la seva acció a pactar la nova llei d’educació amb la oposició convergent, i encara més a partir de 2010, quan el departament torna amb Irene Rigau a mans convergents. Bargalló i Maragall ara són companys de partit i de Consell Executiu. Tornen al born i en el cas de Maragall per rodar el món, ja que ocupa la nova conselleria d’Exteriors.

Tres lustres després d’aquella efímera experiència com a conseller d’Ensenyaments, algunes ciutats catalanes continuen tenint les OME (Oficina Municipal d’Escolartizació) impulsades aleshores. Ciutats com L’Hospitalet, Badalona, Terrassa, Tarragona, Lleida, Reus, Manresa… Però la major part de preinscripcions se segueixen fent com sempre, als mateixos centres, i el fenomen de la segregació escolar continua ben viu, com posava de manifest l’informe presentat pel Síndic de Greuges el novembre de 2016. La qüestió és si, en un context tres vegades més agitat que en l’època del Dragon Khan, Bargalló tindrà temps, ara sí, per encarar el repte que va deixar a mitges fa 14 anys, o si s’haurà de centrar en altres combats com la defensa del model lingüístic i educatiu. Així es desprèn de la seva primera reacció en forma de tuit.