“Les emergències –catàstrofes naturals, atemptats o pandèmies com l’actual– sempre fan aparèixer actituds i sentiments diversos”, va escriure el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramón Ubieto en un article recent a Catalunya Plural. I és de les actituds, els sentiments, les reaccions dels ciutadans i la societat davant la pandèmia que estem patint del que parlem aquí amb aquest professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), articulista, escriptor i membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.
Cita a Freud quan li va dir a un amic que “l’optimisme és un pressupost, el pessimisme, un resultat”. Vostè diu que el millor és ser “pessimistes advertits”…
Pessimista advertit vol dir que hi ha alguna cosa a la vida que és sempre impossible. Freud va recollir una frase de Kant. Kant deia que a la vida hi ha dues coses impossibles, una és educar i l’altra és governar. I Freud en va afegir una tercera, que era curar. Impossible vol dir no que no es pugui fer ni que faltin candidats –perquè no falten candidats ni per polítics, ni per mestres, ni per terapeutes– sinó que impossible, en el sentit lògic a què es referia Kant i després Freud, vol dir que són tasques per a les quals no tenim un pla programat i una ciència exacta. No sabem com cal educar amb precisió. Sempre hi ha alguna cosa que un ha d’inventar en l’educació i a més sempre hi ha alguna cosa ineducable. Tu pots fer tot el possible perquè el teu fill o filla sigui d’una determinada manera, però sempre hi ha un punt en què ells decidiran al seu aire, alguna cosa en què s’educaran a la seva manera. Això passa al govern. Per això hi ha presons, perquè hi ha persones que no responen a cap criteri de contracte social, de complir objectius… Reconèixer l’impossible vol dir que un no pot pensar que les coses sempre aniran bé, perquè hi ha allò que no anirà bé, hi ha l’impossible. Pessimista advertit és, simplement, algú que accepta que a la vida hi ha aquest punt d’impossible i perquè ho accepta, es poden fer coses. Sabem que no tot serà educable i podem enfocar l’educació envers tot allò que és possible educar, sabent que hi haurà una part de l’educació que no es realitzarà. Part de l’ideal educatiu no es realitzarà, igual que no es realitza amb persones que vénen a curar-se encara que sabem que no volen curar-se del tot, que hi ha una part del seu funcionament que no volen canviar, que ja els està bé tal com és. Tots tenim un incurable. A això em refereixo amb ‘pessimista advertit’: a saber que hi ha una cosa incurable, ineducable, ingovernable, que forma part de la vida.
Hem renunciat a moltes coses aquests dies: reunions, abraçades, menjars fora de casa, esports .. Ho acabarem acceptant com a normal?
Espero que no. Estic escrivint un llibre sobre com està canviant el món i com ho farà en el post-covid la salut, l’educació, els llaços socials, i en ell plantejo que no hem d’oblidar mai allò presencial. Fa poc, el professor Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, deia que gairebé que calia donar la benvinguda a la Covid perquè gràcies a ella es podria reiniciar el capitalisme i a partir d’ara allò presencial seria una mica obsolet, es podria automatitzar tot, la salut, l’educació. De fet, aquest serà el títol de la propera trobada de Davos: “Covid-19. El Gran reinici”. Estem en el dilema entre oblidar la presencialitat i lliurar-nos a la virtualitat o mantenir la presencialitat com una cosa irrenunciable. El cos en la pedagogia és irrenunciable. Sense el mestre o la mestra presents en cos i ànima no es pot educar bé.
Suportem la situació actual pensant que és transitòria i que aviat podrem tornar a abraçar-nos?
Tothom pensa això. Té aquesta il·lusió. El que ens està castigant ara, el que ens està produint la tristesa Covid, és que no té un dead line clar. Quan hi ha un atemptat terrorista, un huracà, una catàstrofe natural, un terratrèmol, tothom sap que hi ha un dead line. Pot trigar uns dies, però quan detinguin al terrorista, quan l’huracà passi, recollirem les restes del naufragi, i ja s’haurà acabat. Serà un lapse de temps curt. El problema amb què ens trobem ara és que, com que no hi ha dead line, no sabem quan acabarà. Havia de ser a final d’any, ara ja diuen que serà entrat l’any 2021, potser l’abril, potser el juny o el setembre… Com que hi ha aquesta imprecisió, això fa que ens estigui costant una mica més mantenir els ànims, perquè s’està allargant, però tothom creu que això tornarà a ser com era abans.
La pandèmia ha accentuat la solidaritat entre les persones o ens hem tornat més egoistes, tancats en nosaltres mateixos, en els nostres països?
Daniel Defoe va escriure El diari de la pesta, que és molt interessant perquè t’adones que, en realitat, no hem canviat tant. Parla, per exemple, de la caritat que es va generar a Londres en relació a les persones més vulnerables, però explica també que tan aviat com va acabar la pesta també es va acabar la caritat. Tothom va tornar a anar a la seva. I aquí no serà molt diferent. Espero que quedin part o algunes d’aquestes coses noves que es van creant –no de caritat, perquè això no té gaire futur–, de col·laboració, de pràctiques col·laboratives. Que quedi per exemple una sensibilitat clara de què és essencial per les nostres vides: la sanitat, l’educació, la cura dels treballadors en el teletreball i totes les formes de precarietat laboral… Això sí que ho espero. Grans canvis subjectius, no crec.
Ha escrit que “no hi ha una experiència col·lectiva compartida. Cadascú ho viu d’una manera” i assenyala tres tipus d’efectes: la depressió, la inhibició social i la ràbia. Predomina algun d’aquests tres efectes?
Normalment els afectes se succeeixen quan una crisi dura un cert temps. És com una mena de recorregut que tots fem. El primer que tots vam tenir va ser perplexitat. Què és això que està passant? És una cosa dels xinesos? Pot arribar aquí? Quan vam veure que podia venir ens vam començar a angoixar, a tenir por. Què serà això? Després ja vam començar a tenir, d’una banda, ràbia per no haver pogut evitar-ho, i, d’una altra, també tristesa perquè vam començar a veure les pèrdues, la gent que es moria, els treballadors que es quedaven a l’atur… No és que un vagi necessàriament darrere l’altre i molt menys col·lectivament. Estan sempre simultàniament i amb intensitats diferents. La ràbia extrema és una negació de tot. És el cas dels negacionistes. Molts d’ells no volen acceptar cap de les pèrdues i, per tant, desenvolupen una postura de negació absoluta, que és una negació psíquica molt evident. Quan un té un problema greu pot pensar que no existeix i negar-lo. La negació és el fruit d’una ràbia intensa, sumada, lògicament, a una altra sèrie d’influències ideològiques, tecnològiques… Les xarxes socials estan impactant en la pandèmia. És molt important com les fake news, les bombolles de filtre, tots aquests sistemes de la vida algorísmica estan influint en la percepció que tenim i en els sentiments.
Que els més vulnerables sentin aquesta ràbia sembla comprensible. Estan sent més maltractats que mai. Els confinen en llars on no poden guardar cap tipus de distàncies. Es juguen més la vida.
Sí, és clar. El que ens ha demostrat la pandèmia és que les classes socials encara existeixen. Això ha passat a totes les epidèmies. Daniel Defoe explica molt bé com, ràpidament, quan a Londres es començaven a prendre les mesures de confinament per la pesta, tots els que podien se n’anaven al camp i es quedaven a la ciutat els que no podien fer-ho perquè havien de treballar amb el seu cos i la seva presència en el dia a dia i no tenien gent que ho fes per ells. Si bé el virus no distingeix entre classes socials –pot contagiar el president dels Estats Units i a l’últim refugiat de Lesbos– les respostes a la pandèmia sí que depenen de les condicions socials, de si es té accés o no a la sanitat, en quines condicions, com es viu el confinament, quina connexió es té per poder mantenir el treball i l’educació… Això és evident.
La precarietat laboral porta a això.
Jo tinc contacte amb Llatinoamèrica perquè participo en jornades i conferències, i a molts llocs d’allà, sobretot als barris perifèrics de grans metròpolis, com Buenos Aires o Santiago de Xile, si no vas a treballar cada dia, no menges. La possibilitat de mantenir la distància i el confinament afecta la vida, a la supervivència. Just al contrari, per nosaltres el confinament, la distància, ens pot donar la vida. Però les persones que necessiten sortir a treballar perquè no tenen cap cobertura han de triar entre emmalaltir o viure.
El teletreball s’ha disparat. Quines repercussions té aquesta explosió de teletreball? Com afecta la nostra psicologia?
El teletreball serà un dels grans canvis de la pandèmia. Després de la pandèmia quedarà un augment d’allò virtual, en molts àmbits. En el de la salut ja estem veient ara com la gent contacta telefònicament amb els seus metges. En l’educació, les universitats ja ofereixen molt ensenyament online. En el món de la feina hi haurà una generalització del teletreball en tots els sectors on sigui possible. Lògicament hi ha àmbits en què no serà possible. Cal conrear el camp, transportar el menjar, cuinar-lo… Hi ha aspectes que no es poden afrontar amb teletreball. En tota la resta serà molt important. Les empreses veuran els seus avantatges a l’hora de disminuir les seves despeses de viatges, lloguers… El dubte és en quines condicions quedaran els teletreballadors. Hi ha moltes persones que tenen bones condicions laborals si teletreballen però la precarietat en el teletreball ja existia abans: les teleoperadores i un munt de gent. Comença a haver-hi legislació. Cal veure com es regula.
Des del punt de vista psicològic, el major desafiament del teletreball és l’aïllament que pot provocar. Els professors que es dediquen exclusivament a la docència online ja fa un cert temps que ho experimenten: des de l’obesitat per passar tant temps a casa fins el burn out (cremar-se professionalment) per no tenir el contacte presencial directe amb altres companys a l’oficina i no poder compartir una discussió, un conflicte, un dilema. Tot això té efectes. L’aïllament sempre té efectes sobre les persones. Els altres són una referència. Quan ens hem desconnectat dels altres hi ha hagut efectes de tristesa, de desorientació, de confusió… Segur que el teletreball tindrà aquest tipus d’efectes.
Els ciutadans se senten protegits pels seus governants o tenen la impressió que els han abandonat, per incompetència o mala fe?
La desconfiança en els dirigents ja venia d’antic. Això és el que, entre altres coses, va donar tants èxits al populisme i a líders com Trump, Bolsonaro, Orban… Aquests líders es basaven en una desconfiança generalitzada de la població respecte els seus dirigents. Apel·laven a que només ells es preocupaven pels ciutadans dels seus països. En realitat, era cinisme, perquè hem vist que el que els preocupava era el seu propi benestar, en primer lloc. Aquest cinisme, encarnat pels dirigents i substituint la legitimitat democràtica tradicional, ja ens indicava que la desconfiança era un sentiment creixent. La pandèmia ha posat de relleu les insuficiències dels dirigents. Crida l’atenció que ja sabíem que aquesta pandèmia es produiria. Hi ha molts informes que ho advertien. La CIA, el 2015, va elaborar un informe que pronosticava que al voltant de 2025 hi hauria una infecció respiratòria molt greu que acabaria sent una pandèmia. Ha passat una mica abans. També ho van predir la Fundació Bill Gates i molts estudis que ens deien que això passaria. La sorpresa és que pràcticament no hi havia plans de contingència. Ningú sabia on trobar mascaretes. Ningú sabia com organitzar una resposta sanitària d’emergència. La qual cosa vol dir que la imprevisió dels dirigents ha costat vides i ha fet que les coses fossin pitjors. La gent és conscient de tot això i, per tant, hi ha una indignació i una ràbia que caldrà veure com manegen els responsables polítics. Passarà factura quan tot això acabi.
S’ha accentuat el conflicte entre els joves i la resta de la societat. Se’ls acusa de no prendre’s seriosament la gravetat de la pandèmia perquè a ells la Covid-19 els fa menys mal que als adults i als vells.
Un altre cronista de la pesta és Giovanni Bocaccio. El seu Decameró és un relat de la pesta bubònica, que va assolar tota Europa, també Itàlia. Bocaccio parla de la passió dels joves per gaudir la vida intensament, ja que sabien que molts d’ells moririen. Ara el que ha passat no és la resignació davant d’una mort que no era percebuda així però sí la barreja de diversos aspectes. D’una banda, la necessitat que tenen els joves del contacte social, que és una necessitat diferent de la que tenim la gent gran. Els grans podem aïllar-nos, però per als joves el contacte és fonamental per reconèixer-se entre ells. Els joves són els seus propis influencers. Per ells, els qui marquen els itineraris de les seves vides són els seus iguals, siguin influencers famosos o siguin companys del seu grup. I després estan en una edat en què s’han d’iniciar en tot, en els consums, la sexualitat, la diversió, el risc. A més, va coincidir que era l’estiu. Per ells, la distància social té a veure més amb la pèrdua de vida que amb la supervivència. Per ells, perdre la vida és perdre el contacte. Hem de tenir una visió una mica comprensiva. També hi ha una certa hipocresia. Per què no ens preocupem els més grans pel canvi climàtic, quan tots sabem que és el proper desastre al qual assistirem? Ja ho estem veient en els incendis i en molts fenòmens climàtics. Els més grans no ens preocupem pel canvi climàtic perquè molts de nosaltres pensem que gairebé no ens tocarà. En canvi, les manifestacions de Fridays for Future i altres moviments semblants són de gent jove perquè saben que sí que els tocarà. Quan de vegades criminalitzem els joves dient-los que no estan respectant les normes hi ha una part de raó evident en el que diem però també hem de dir que aquesta pandèmia ens preocupa sobretot a la gent gran perquè afecta la nostra existència però no ens preocupem del futur dels joves. Cal tractar aquesta pandèmia amb una certa perspectiva i cal ajudar-los a protegir-se.
D’altra banda, cal evitar parlar d’els joves. Els joves no existeixen, com no hi ha els de 60 anys. Hi ha persones de 60 anys de moltes classes. Hi ha joves que s’han saltat totes les normes i han estat molt irresponsables però també hi ha joves que porten mascareta, que han creat moltes iniciatives cooperatives en relació a la pandèmia, a ajudar als altres. Matisaria aquestes visions simplistes que surten als mitjans criminalitzant un sector. És com si parléssim d’els xinesos. N’hi ha mil milions i escaig. No podem parlar d’els xinesos.
La sida va provocar greus problemes en les relacions sexuals entre persones homosexuals. La Covid-19 està provocant un efecte semblant en el conjunt dels ciutadans, especialment els més joves?
Ha produït un efecte curiós. La pandèmia ha promogut el consum de porno online, que ja era molt alt. L’ha augmentat. Ha afavorit molts contactes via online. Però també és molt interessant el que expliquen companyies com Badoo, Tinder i les aplicacions de cites que s’han adonat que molts usuaris han mantingut l’ús d’aquestes aplicacions com a llocs de conversa o una barreja de conversa i algunes pràctiques sexuals online. S’ha vist que el sexe també necessitava d’algun afegit. Ja ho sabien. Tinder va haver de recordar a la gent que aquesta aplicació era perquè es trobessin i tinguessin sexe, no perquè parlessin. Fins i tot van fer una campanya amb testimonis d’usuaris de Tinder que deien que s’havien trobat i tingut sexe. Es van adonar que la gent, en realitat, no sempre vol només sexe sinó també una conversa, sentir-se en intimitat amb l’altre, sentir alguna cosa d’afecte, d’amor. No tot es reduïa al sexe. La pandèmia ha demostrat que algunes d’aquestes aplicacions s’han mantingut perquè la gent volia fantasiejar amb altres persones a distància.
Hi ha algun consell, algun criteri a seguir per combatre la por? Hi ha persones, sobretot gent gran, que fa molts mesos que pràcticament no surten de casa.
Per la meva feina parlo amb moltes persones. Algunes són grans. Algunes han perdut la seva parella. I em comenten les dificultats que tenen per sortir. Hi ha coses que no hauríem de fer i algunes que podríem fer. El que no hauríem de fer és quedar-nos paralitzats i lliurar-nos a la nostàlgia, pensar què bonic era el món abans d’això. Això augmenta el neguit. A les persones grans sempre els dic que reprenguin les activitats adequant-les a les possibilitats actuals. Si abans sortia tranquil·lament sola a donar la volta a tot el barri, ara surti acompanyada i doni una volta a l’illa. Faci alguna cosa. No es quedi a casa. Encara que sigui poc, això l’ajudarà. No oblidar l’activitat presencial. No renunciar a les trobades. És millor veure’ns sis que no veure’ns ningú. És millor veure’ns a l’exterior, amb mascareta i amb distància, que no veure’ns. Mantenir la presencialitat és fonamental. No s’ha de renunciar tampoc a tots els plaers que puguem obtenir, siguin sexuals, cuinar o anar a la muntanya. La por i la culpa engreixen sempre amb la renúncia. Com més ens confinem nosaltres mateixos, com més renunciem, més culpables i més porucs ens sentirem. La manera de combatre la por és mantenir una certa normalitat, limitada en els objectius –l’impossible que deia al principi–, però perquè acceptem l’impossible podem allò possible. Si ens tanquem, això no ens ajudarà gens.
Com s’imagina la fi d’aquest malson? Res tornarà a ser com abans de la pandèmia, com adverteixen alguns?
Cada gran canvi d’aquests deixa coses que queden. No ha estat la fi d’un món. El filòsof coreà Han parlava de la fi d’un món, no de la fi del món. No ha estat la fi del món i tampoc estic segur que hagi estat la fi d’un món. Caldria posar-se d’acord en què vol dir això. És clar que hi haurà coses que canviaran i em sembla que el que canviarà és un augment d’allò virtual sobre allò presencial, però també està a les nostres mans matisar aquests canvis perquè el destí no està escrit. La gent seguirà prenent decisions que influiran una mica en aquest futur que no està escrit. Si tots els professors accepten que allò online serveix millor que allò presencial, això portarà efectes nocius per a l’educació. Si la gent accepta que és millor que els periodistes no facin entrevistes presencials i que tot es resolgui per mail això afectarà el periodisme, als llaços socials… El teletreball canviarà inevitablement el món laboral. Això és segur. Ja ho està fent. Hi haurà coses de salut i d’educació que també, però el grau de canvi dependrà de les respostes de la gent. Imagino que al final, el dead line el posaran les vacunes, quan la por al contagi sigui escassa. Quedaran les últimes persones que els costarà una mica sortir i tornarem ràpidament a la normalitat, amb alguns canvis, inevitablement. Va passar amb la sida. Es va tornar a la normalitat, però la gent s’ho pensava dues vegades abans de no fer servir preservatiu a les relacions sexuals. Ara passarà el mateix.
