La infància ha estat representada, amb major o menor encert, per les cinematografies de mig món, mitjançant històries individuals i col·lectives, amb mirades variades i en els més diversos escenaris de socialització. En molts casos, l’incompliment sistemàtic de drets reprodueix la situació d’oblit, abandó i maltractament infantil, mentre en uns altres s’obre un raig d’esperança cap a alguna mena d’inclusió i benestar. A l’hora de la selecció, s’han tingut en compte aquests criteris, encara que amb molts dubtes a causa de les àmplies possibilitats d’elecció. Hi ha tantes i tan bones pel·lícules!
Billy Elliot
Stephen Warbeck. Regne Unit, 2000, 111 min.
La història d’un nen que ha de lluitar contra els prejudicis i estereotips sexistes d’una comunitat que viu un ambient de duresa laboral a causa d’una llarga vaga minera contra la política neoliberal de Margaret Thatcher, amb enfrontaments diaris amb la policia. Billy, amb tenacitat i persistència, abandona la boxa –activitat considerada genuïnament masculina–, pel ballet, etiquetada de femenina. La pel·lícula és un al·legat a favor del dret a la diferència i a la llibertat, que mostra amb tot luxe de detalls el procés d’autoafirmació personal i la manera d’afrontar les dificultats i superar-les. Una pel·lícula que té el mèrit d’explicar de manera diàfana els condicionants i convencionalismes socials, però també l’evolució dels personatges –el cas del pare és el més emblemàtic– que viuen la situació de Billy de manera contradictòria.
El Bola
Achero Mañas. Espanya, 2000, 84 min.
Un barri obrer. Una família afectada per la mort del seu fill gran, la conseqüència del qual és la descàrrega en forma de maltractaments físics i psíquics per part del pare sobre el Bola. Així és com es coneix a aquest nen de 12 anys, perquè porta sempre damunt una bola metàl·lica que diu que li dóna sort. L’atmosfera familiar sòrdida i violenta la viu l’adolescent de forma avergonyida i li incapacita per a relacionar-se amb els seus companys. La situació fa un tomb amb l’arribada d’un nou company de classe que li permet travar una sòlida amistat i conèixer una família molt diferent. Aquesta circumstància li dóna força per enfrontar-se a la seva en la part final del film. Un relat precís i emotiu sobre el plaer de viure i la necessitat de sobreviure, sobre el maltractament infantil, els prejudicis familiars, la vida i la mort, el fracàs de la resposta institucional –digui’s escola o serveis socials– i sobre les oportunitats que sorgeixen de manera imprevista.
El milagro de Ana Sullivan
Arthur Penn. Estats Units, 1952, 107 min.
Pel·lícula basada en fets reals que mostra el complicat procés que segueix Helen Keller, una nena cega i sord muda, per comunicar-se. En aquesta missió l’ajuda la mestra-institutriu Ana Sullivan, parcialment cega, la qual utilitza el llenguatge de signes per aconseguir-ho. En aquest relat es mostren les dificultats però també les possibilitats d’integració, amb algunes escenes memorables, com l’última, en la qual Helen descobreix l’aigua que surt de la font i intenta anomenar-la mentre Ana li ho ensenya mitjançant signes. És interessant analitzar com ho viu la família d’Helen, arribant a estar a prop de tirar la tovallola, amb una mare amb actituds excessivament consentides i un pare que se la vol treure del damunt per aparcar-la en una institució. I, per sobre de tot, cal destacar la tenacitat humana i professional de l’educadora per posar-se en la pell d’Helen, i amb mètodes que en alguns casos podran considerar-se poc ortodoxos –aquí hi ha molt de joc per al debat– aconsegueix el que inicialment semblava impossible.
En el mundo a cada rato
Direcció compartida. Espanya, 2004, 116 min.
El propòsit d’aquest documental és sensibilitzar sobre les situacions problemàtiques de la infància i sobre el treball d’Unicef pel que fa a la protecció dels drets de la infància en el món. S’aborden les prioritats d’aquest organisme: l’educació de les nenes; el desenvolupament integrat en la primera infància; la immunització; la lluita contra el VIH/SIDA; i la lluita contra la violència, l’explotació i la discriminació. Són cinc històries protagonitzades per nens i nenes i rodades a diferents països: a l’Índia El secreto mejor guardado, dirigida per Patricia Ferreira; a Guinea Equatorial La vida efímera, a càrrec de Pere Joan Ventura; a l’Argentina Las siete alcantarillas, dirigida per Chus Gutiérrez; al Perú Hijas de Belén, de Javier Corcuera; i al Senegal Binta y la gran idea, a càrrec de Javier Fresser. Geografies i espais de socialització de la pobresa infantil, enmig de l’explotació laboral i la manca de drets bàsics com els d’escolarització, salut, acolliment, protecció i afectivitat.
La vida és bella
Roberno Benigni. Itàlia, 1997, 117 min.
La història està inspirada en part en l’experiència real d’un dels pocs jueus que va poder sobreviure l’Holocaust. La primera part del film narra el canvi que experimenta Itàlia després de la invasió nazi, amb alguna paròdia sobre els ocupants i les teories racistes. Però el nucli substantiu discorre quan el pare, enviat al camp de concentració amb el seu fill, li oculta la terrible situació que estan vivint, fent-li creure que és només un joc en el qual han de guanyar punts, i el primer que guanyi 1.000 punts aconseguirà un tanc autèntic. També li diu que si plora, demana menjar i vol veure a la seva mare, perdrà punts, mentre que si s’amaga dels guàrdies del camp obtindrà punts extra. Una cinta molt polèmica, amb tants adeptes entusiastes com detractors que van acusar el director de banalitzar l’Holocaust. També planteja l’espinosa qüestió de fins a quin punt la infància ha de ser protegida i el món real ha de ser substituït per la fantasia. En altres conflictes bèl·lics apareixen totes dues posicions.
Els 400 cops
François Truffaut. França, 1961, 100 min.
Un dels films mítics sobre la infància. Una història de sofriment i de rebel·lia explicada amb una sensibilitat exquisida. Antoine Doinel, en el seu trànsit de la infància a l’adolescència, és víctima de l’abandonament físic i la falta d’afecte. El seu mestre no el tolera, la seva mare l’avorreix i el seu pare acaba per sentir el mateix. No encaixa en la família, ni a l’escola ni en el correccional on l’acaben enviant. Les institucions familiar, escolar i carcerària són qüestionades obertament per Truffaut, seguint les petjades de Foucault; i davant d’una educació basada en l’obediència proposa la satisfacció del desig de viure i gaudir del temps. D’aquí les correries d’Antoine per la ciutat, el seu descobriment de la literatura o la seva passió per conèixer la mar, que simbolitza la cerca d’un camí propi des de l’autonomia i la llibertat, en una seqüència final memorable caminant a la platja, que s’obre a un futur incert però necessari. Perquè en el seu present, mesquí i miserable, no hi ha sortida.
Planta 4a
Antonio Mercero. Espanya, 2003, 101 min.
Un grup d’adolescents malalts de càncer conviuen en una unitat de traumatologia d’un hospital, i aconsegueixen amb la seva alegria i relacions empàtiques fer suportable la seva estada. En aquest microcosmos, la tendresa, el bon rotllo i l’humor substitueixen el drama i la tragèdia. Una vida quotidiana repleta de converses, carreres en cadires de rodes pels passadissos, amb algun partit de bàsquet o un concert d’Estopa com a fi de festa. Un film on es creuen, al mateix temps, la construcció de les identitats individuals –embolicades de pors, records, desitjos i solituds– amb els vincles de pertinença al col·lectiu. Un cant a la solidaritat, a l’amor, a l’amistat i a l’optimisme de la voluntat. La història s’inspira en l’autobiografia del guionista Albert Espinosa, hospitalitzat durant cinc anys: “Va ser una de les millors èpoques de la meva vida, en la qual lluitàvem i vivíem dia a dia”. Primer va portar les seves vivències al teatre amb l’obra Los pelones, i més endavant la va plasmar al cinema, en una sèrie televisiva de gran audiència (Polseres vermelles) i en un llibre.
