Opinió

Si la ràtio fos humana, la meva feina també ho seria

Arribo a l’escola i el dia comença amb calma. Les entrades dels infants amb les seves famílies ja no són una cursa ni un nus a l’estómac. Puc rebre’ls a tots, parlar amb ells, ajupir-me, mirar-los als ulls, dir-los pel nom. Puc sostenir un plor sense presses, acollir una separació amb temps, amb braços, amb presència real. No he de triar a qui atenc i a qui no: hi soc per a tots.

Som 6. I això ho canvia tot.

Puc ser-hi. Ser-hi de veritat. Amb el cos, amb la mirada, amb el pensament. Puc observar els infants tal com són, en cada moment del seu desenvolupament, sense presses, sense interrupcions constants. Veig com es mouen, com juguen, com es comuniquen. Veig els seus intents, les seves repeticions, les seves comprovacions, els seus descobriments. Els conec. Sé qui necessita més presència, qui busca distància, qui observa abans d’atrevir-se. Sé què els calma, què els desperta curiositat, què els genera frustració. No perquè ho hagi llegit enlloc, sinó perquè he tingut temps de mirar-los, d’observar-los, d’escoltar-los, de ser amb ells.

La presència de l’educadora de suport també transforma la feina. Les estones que coincidim no són només per agafar aire i cobrir moments, sinó que també són per trobar-nos: parlar, compartir mirades, explicar el que veiem, pensar juntes. No apaguem focs, reflexionem. I quan ella es queda sola amb el grup, especialment en el moment del despertar, els canvis, la recollida de llits i mantes, la calma continua sent possible perquè no està desbordada. Amb sis infants, el ritme és més humà, les necessitats poden ser escoltades i l’acompanyament es fa real. La seva feina, com la meva, deixa de ser viscuda amb estrès i es converteix en presència. I això també és qualitat educativa.

Els conflictes no desapareixen: són naturals, necessaris, formen part de créixer i d’aprendre, perquè encara no estan preparats per socialitzar-se. És la primera convivència col·lectiva amb iguals. Però ja no són tretze, en són sis. Tenen espai, es troben i de vegades, apareixen els conflictes. Però ja no n’hi ha tres a la vegada. Ja no m’hi acosto tard ni desbordada. Hi arribo present. Puc aturar-me, sostenir, posar paraules al que passa. Els acompanyo amb tota la meva presència. I en aquest acompanyament, els infants creixen amb seguretat.

Els canvis, els descansos, les transicions tenen sentit perquè hi ha temps, perquè hi ha mirada. Cada gest quotidià es converteix en educació, en vincle, en oportunitat. Rentar-se les mans és una oportunitat diària de vincle, d’aprenentatge i de confiança: és el moment en què l’infant descobreix que pot arribar sol a l’aixeta, observa com l’aigua cau i rellisca per les seves mans, descobreix que pot agafar ell mateix el sabó i practica mentre jo l’acompanyo sense pressa, amb mirada atenta. Veig com es frega les mans, com remena el sabó, com anticipa els moviments, com gaudeix de fer-ho per si mateix; és un espai on es construeix la imatge que té de les seves pròpies capacitats, on se sent capaç i respectat, perquè no l’accelero, sinó que confio en ell. I quan, mogut per la curiositat, intenta portar-se el sabó a la boca, amb tota la tranquil·litat del món i des de la calma li dic que no, posant paraules al límit i acompanyant-lo sense trencar el clima de confiança. En aquesta quotidianitat aparentment petita es construeix una cosa enorme: la seguretat de saber que pot, i que hi ha un adult present que l’acompanya.

Puc observar com evoluciona el joc, com es transforma, com es fa més ric. Puc pensar propostes que parteixen del que veig i no del que improviso per sobreviure. Puc acompanyar el moviment, el llenguatge que neix i s’expandeix, la comunicació que es fa cada vegada més clara. Puc veure cap a on avancen, quins reptes necessiten, quin és el seu moment.

Quan puc estar present, veig coses que abans se m’escapaven: veig com la comunicació floreix en mil gestos petits, però immensos, com l’infant que se m’acosta amb la titella-granota i, sense dir cap paraula, fa la “ela” amb la llengua i amb tota la seva expressió m’està demanant que canti el xalalalà de la cançó; veig el moment precís en què un altre infant descobreix la força del “sí” i del “no” i comença a usar-los amb intenció pròpia; veig la cara plena d’orgull de qui aconsegueix sortir sol de la caixa, sense ajuda; veig com un infant juga llargament amb una pilota mentre repeteix “pilota, pilota, pilota”, fent-la viatjar per l’espai i omplint de llenguatge cada acció; veig dos infants que s’abracen una vegada i una altra, riuen, i a partir d’aquell dia es busquen cada dia per retrobar-se en l’abraçada; veig l’infant que assenyala la seva orella i es balanceja amb el cos per dir-me que vol que posi música, el que diu el meu nom per primer cop, el que diu “hola” per saludar i acomiadar-se, el que aconsegueix aixecar-se sol i baixar amb equilibri, el que encerta per primer cop una peça en un pal i ho repeteix incansable, buscant després altres llocs on inserir-la, el que descobreix que a la pica els objectes roden i agafen inèrcia i ho prova una vegada i una altra; i veig, sobretot, infants que entren contents, segurs, amb il·lusió, perquè saben que aquí hi ha un adult que els veu, que els mira, que té mans i temps per a ells, i per això poden ser ells mateixos, tranquils, en pau, com a casa.

I jo també estic bé. El meu cos no està en alerta constant. La meva ment no va accelerada. No visc apagant focs. No em trenco. Arribo cansada al final del dia, sí, però no desbordada, ni buida. Arribo amb la sensació profunda d’haver fet bé la meva feina. Ho sento tal qual. Veig, dia a dia, que els infants estan bé. Que bé que sona aquesta frase dins del meu cap. Que relaxant. Quanta pau. Sé que se senten vistos, reconeguts, sostinguts. No se’ls força a socialitzar en grups exageradament nombrosos, se’ls acompanya respectant els seus temps i les seves possibilitats, tenen espai i no xoquen ni es trepitgen els uns als altres. L’ambient que es respira és dolç, és més aviat silenciós.

Això és educar a l’etapa 0-3 quan es pot fer bé. Això és la meva professió quan la ràtio no la destrueix. Això és el que passa quan cuidar i educar deixa de ser una heroïcitat i es converteix, simplement, en feina ben feta.