Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Salut Mental, un dia en què tothom corre a penjar a les seves xarxes socials el seu suport a la causa. Les xarxes s’inunden de posts, likes, tuits i reels per exposar que la salut mental és salut i que, sense ella, no es pot avançar dignament en el transcurs de la vida.
Són molts els i les influencers que tenen marcada la data en vermell per a —suposem que amb tota la bona fe— llançar als seus followers un missatge de suport, de xarxa, i de reivindicació a la normalització de les malalties del cervell; malalties que molts d’aquests influencers sofreixen i que, com ells bé diuen, han estat agreujades per l’ús de les xarxes socials, la sobreexposició i la pressió estètica que sofreixen constantment.
No obstant això, no és tasca complicada indagar en el perfil d’aquests mateixos influencers i trobar-se, entre tants filtres, amb un contingut totalment diferent del que reivindiquen el Dia de la Salut Mental: fotos retocades, cossos modificats, operacions estètiques, cares de porcellana, anuncis de bàlsams que eliminen la fam, dietes extremes, toxicitat normalitzada i, com a conseqüència, plors desconsolats.
Fins a quin punt tenen responsabilitat aquests influencers envers la salut mental de tots els seus fidels seguidors? Vivim en una societat superficial, on els likes, l’eliminació de les imperfeccions i els cossos normatius modificats són la norma, són el correcte, són el que fa feliç a una gran part de la societat.
Si no comencem a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui ‘likeable’, difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps
Les xarxes socials han arribat al seu punt més àlgid, al punt més àlgid pel que fa a la destrucció de la salut mental. La imposició d’uns cànons de bellesa irreals fan que, actualment, a Espanya hi hagi més de 400.000 persones joves diagnosticades amb un TCA i que aquests trastorns hagin augmentat un 15% en menors de 12 anys, especialment entre les dones i les nenes.
Així doncs, ¿quina responsabilitat tenen els influencers que prediquen uns cànons de bellesa irreals així com les xarxes socials que deixen impunement postejar la modificació de la realitat? Fins i tot sabent que dits influencers també són víctimes de la violència estètica, de la sobreexposició, dels haters i d’un assetjament difícil de gestionar, si no fem un intent col·lectiu per començar a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui likeable, sigui trend; difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps: la crisi de la salut mental.
Són moltes les persones joves que pateixen en silenci, entre post i post, problemes greus de salut mental que no han sabut verbalitzar; per això mateix, totes les persones, com a col·lectiu, tenim una petita responsabilitat envers la lluita real de la salut mental. Deixem-nos de posts impostats del Dia de la Salut Mental i comencem, a poc a poc i diàriament, a aportar el nostre granet de sorra per a fer un món digital en el qual viure valgui la pena.
