Comença la tercera setmana de confinament, amb mesures més restrictives que intenten alleugerir la pressió sobre el sistema sanitari. Un sistema que s’ha vist desbordat de mil maneres. Tot l’Estat, tot el sistema, es troba en una situació similar. Fins al 9 d’abril només podran sortir a treballar aquelles persones que ho fan en sectors estratègics. Yayo Herrero creu que és necessari plantejar unes noves polítiques socials i econòmiques més pròximes al sociocomunitari, que permetin, entre altres coses, una redistribució de la riquesa (per evitar que les capes socials menys afavorides no siguin les que paguin els plats trencats de la crisi econòmica derivada del coronavirus). Opina que la situació actual ha posat de manifest com els treballs de cures, invisibilitzats i poc valorats habitualment, s’han tornat essencials per sostenir el confinament.
Sembla que la crisi sanitària està trencant certes costures del sistema. Com veu la situació?
La crisi sanitària, del COVID-19, té lloc en un marc fortament tensionat. El 2008 es va desencadenar la crisi anterior i la sortida es va basar en polítiques d’austericidi, en polítiques de retallades de serveis públics, del rescat i el manteniment de les estructures financeres. En molts casos, a costa d’una precarització de la major part de la gent. D’una banda, l’important desmantellament de la xarxa de serveis públics: sanitat, educació, dependència; i d’altra banda, la fragilització del treball, és a dir, que les condicions laborals, que ja eren fràgils, es van deteriorar molt més. Abans de les crisis del COVID-19 érem un país amb altes taxes de desocupació, amb gran quantitat d’ocupació de baixa qualitat, persones que tenen treball però són pobres, forta crisi habitacional amb la generació de la bombolla, ara, al voltant dels lloguers i un model econòmic que, estructuralment, és tremendament dependent. Dependent d’energia de l’exterior, de materials, també en clau alimentària i basat en el monocultiu com el turisme que és tremendament fràgil.
La crisi arriba en aquest marc estructural. Per davant ens trobem que les emergències no són només les sanitàries. Hem declarat l’emergència climàtica, totes les projeccions de l’IPCC diuen que les nostres economies es ressentiran per la influència del canvi climàtic. I aquesta crisi econòmica que era anunciada ja des de fa temps.
Això és important tenir-ho en compte per analitzar i tractar de pressionar per veure quin tipus de polítiques públiques es posen en marxa per afrontar aquesta crisi sanitària del virus. Si la sortida és semblant a la de 2008, però partint d’un punt més precari, molt més fràgil, el que podem trobar-nos quan tot això acabi és una situació d’empobriment generalitzat i precarització encara més gran. I, sobretot, quan els discursos d’ideologia ultradretana, o neofeixista, van calant en alguns sectors de la població que cada vegada té més por, o que pretén blindar d’alguna manera la seva pròpia situació identificant un enemic que és l’altre, el que està fora, davant el qual s’ha de defensar.
No creu que haurem après alguna cosa respecte a 2008?
Ara mateix no ho sembla. Des de la UE s’han fet discursos grandiloqüents sobre quants milions d’euros s’anaven a invertir en mesures socials. Però, quan grates una mica, veus que bona part d’aquestes mesures són més aviat d’impuls i sustentació del sistema financer. Donar diners als bancs perquè tinguin liquiditat per prestar a la gent perquè se’n surti per la via de l’endeutament. No fa l’efecte, a nivell Europeu, que 2008 hagi deixat un aprenentatge interessant, almenys des del punt de vista de les condicions de vida de les persones. Potser des d’altres punts de vista, des dels interessos dels grans capitals, sí; no els va sortir tan malament i per això pretenen reeditar-ho.
I en l’àmbit més local?
Si mires dins del nostre mateix Govern el que va traslluint són també tensions importants. Una part que vol mantenir una mica el pacte d’estabilitat, el dèficit, la dinàmica una mica més neoliberal d’enfortiment financer; i una altra part del Govern que pressiona per intentar tirar endavant mesures com la millora de les condicions dels ERTE, o la prohibició de l’acomiadament a partir d’ara per causa del coronavirus. O algunes mesures que esperem com la suspensió de lloguers, encara que sigui amb una petita protecció als propietaris que tinguin llogada la casa i sigui el seu únic ingrés. Sense estar satisfeta i sent bastant crítica, per descomptat em plantejo què passaria en aquesta circumstància si tinguéssim un govern diguem completament neoliberal.
Malgrat les tensions, diries que la societat està veient que els serveis públics s’han convertit en una cosa essencial?
Aquest és dels grans aprenentatges de les últimes setmanes. Tinc la sensació que una part importantíssima de la societat, diria majoritària, de sobte és conscient de l’important que és tenir un sistema sòlid de salut pública que fa que qualsevol persona, vengui d’on vingui i tingui el que tingui, tingui el dret i la possibilitat de ser dignament atesa en un hospital. Independentment que en aquest moment, la lògica de retallades faci que s’estigui havent de fer en unes condicions tremendament precàries. Hi ha una explosió de reconeixement, d’agraïment cap a totes les persones que treballen en l’àmbit de la sanitat pública, i no solament: cuidadores, empleades domèstiques, reposadores, carretilleres, transportistes… de sobte ens adonem que una bona part dels treballs, que per cert, estan majoritàriament feminitzats i que han estat absolutament precaris, menyspreats, mal vistos, desprotegits, quan arriba el moment d’afrontar una cosa d’aquestes, són els que no poden deixar de funcionar.
Mirarem aquests treballs d’una altra manera a partir d’ara?
Crec que molta gent probablement sí. Per molta gent el que hi hagi després serà diferent al que hi havia abans i el veure, de sobte, aquesta frenada, mostra una fragilitat de tot el sistema econòmic tremenda i com les nostres vides, al final, depenen d’un cúmul de relacions poc sòlides, precàries, molt basades a la llunyania. Que quan cauen o es desplomen ens porten a tots per davant.
És molt interessant també, crec, en societats tan atomitzades com les nostres, sobretot en els àmbits urbans, veure com precisament, l’ordre d’aïllar-nos, d’haver de tancar-nos i mantenir la distància social, ha estat el desencadenant que molta gent comenci a mirar per les finestres, pels balcons, comenci a conèixer pel nom als seus veïns, a preocupar-se una mica per altres persones que estan en l’exterior de les seves cases. Tenint la consciència que preocupar-te d’altres persones farà també que uns altres es preocupin per tu. És com un reconeixement de la interdependència molt forta.
Aquesta situació sembla haver deixat clar que la interdependència és molt més gran del que semblava abans…
Absolutament. Són societats que estan hiperconnectades per dalt, totalment hiperconnectades en l’econòmic, en el polític i, no obstant això, en els últims anys s’han vingut atomitzant molt per baix. Estem en un moment de convulsió en el qual moltes persones, de manera intuïtiva, es veuen obligades a reconnectar-se ràpidament per pura supervivència, material i emocional també.
Veiem com la frenada tan brutal de l’economia s’emporta per davant les ocupacions, la normalitat tal qual la coneixíem i, alhora, paradoxalment, fa que l’atmosfera sigui respirable, que l’aigua sigui més clara, que es redueixin les emissions. I revela, jo crec, el gran problema civilitzatori que tenim, el de tenir una economia que, quan creix, destrueix les possibilitats de continuar vius d’una forma digna, i quan decreix, com ara, amb la lògica de poder que hi ha, decreix violentament sobre les persones més pobres i vulnerables. I crec que aquesta doble tensió també pot fer que moltes persones siguin més conscients que sortir d’aquí requereix canvis profunds en les nostres maneres d’organitzar l’economia, la política i la vida.
Sembla que la crisi sanitària té a veure amb la ingesta d’animals salvatges, en aquest cas, el pangolí. Hi ha relació entre això i un sistema econòmic que empeny les persones a buscar aquestes formes d’alimentació?
Cal ser cauta. Hem de llegir bastants més estudis abans de treure conclusions precipitades. Dit això, el que sí que em sembla absolutament clau és el fet que la cadena alimentària, i diguem, les atrocitats que es cometen en ella, són un factor de risc en la salut importants. Sabem ja molt sobre la presència de pesticides, de productes contaminants, alteradors hormonals i endocrins en alguns productes alimentaris, i en uns altres de consum cosmètic o quotidià. Ara, per exemple, tot el que surt amb el pangolí. Però recordem-nos de l’encefalitis espongiforme que la transmetien les vaques. Parlàvem de vaques que havien estat alimentades amb restes de proteïna animal. Òbviament el saltar-se i l’alterar cicles i dinàmiques naturals en molt poc temps (encara que aquests no siguin estàtics i canviïn amb el temps) genera distorsions i conseqüències que no sabem ni per on ens vénen.
Em sembla interessant, segons he anat veient, diversos articles en diverses publicacions europees sobre la incidència que té la pèrdua de biodiversitat en la transmissió més accelerada del virus i en l’arribada d’aquests virus a les cadenes més altes de les xarxes tròfiques, és a dir, que la desaparició de la biodiversitat fa que cada vegada hi hagi menys espècies interposades entre els virus i mamífers. Això sí que augmenta l’expansió dels virus i pandèmies.
També altres element que sortien aquests dies i que caldrà comprovar, que parlen que l’expansió del virus ha estat més dura en els llocs que prèviament tenien un nivell de contaminació més forta. Alguns dels investigadors als quals he preguntat m’han dit que han de fer estudis, experimentació. Però òbviament, si tens un virus que afecta en major mesura a persones que tenen patologies prèvies o afeccions cardiorespiratòries; i vivim en ciutats on la gent respira durant anys aire brut i els científics ens han dit que això fa a les persones més vulnerables a les malalties cardiorespiratòries, òbviament, generar condicions de vida, ja sigui en els sistemes alimentaris, en l’aire que respirem o en l’aigua que bevem que fragilitzen i facin més vulnerables els propis òrgans i organismes en els quals vivim, accelera i ens col·loca en una situació de major risc davant virus i pandèmies. Que, a més, augmentaran a causa del canvi climàtic.
Què creu que hauríem d’aprendre d’aquesta crisi socialment?
Ho plantejaré de manera general, encara que això té la seva traducció a polítiques públiques, de tall sociocomunitari. Crec que si assumim i tenim clara la consciència que aquesta situació d’emergència no és una cosa conjuntural, sinó que és una nova normalitat, que és el que ens està dient la comunitat científica vulguem o no vulguem escoltar-la, necessitaríem actuar en tres eixos diferents: apostar de manera clara per un principi de suficiència.
Aprendre a viure amb el necessari. Quan parlem d’això, vol dir per totes les persones. Això suposa un canvi en els models productius, en els estils de vida i de consum absolutament radical. El segon seria la cultura del repartiment. Perquè persones que estan en situacions tremendament vulnerables, empobrides i precàries puguin viure amb el necessari, cal abordar la redistribució de la riquesa, i també dels temps i treballs que fan falta per mantenir la nostra espècie. Fixa’t tu la quantitat de treball de cures que s’ha revelat com a necessari a partir d’aquesta crisi. I, finalment, i acompanyant als altres dos, una política pública basada en la precaució, en la cautela i la cura. Sembla fàcil però és radicalment incompatible amb la lògica que defensa que cal córrer qualsevol risc o sacrificar qualsevol cosa amb la condició que l’economia creixi. Aquest principi de la cura, des de la lògica del repartiment i la justícia perquè tothom tingui prou, suposa una manera d’abordar la política pública i l’economia que està en les antípodes de les que tenim en el moment actual.
Igual que el sistema sanitari s’ha vist tensionat, l’educatiu també… Quina resposta pot donar el sistema?
Igual que una part important del coronavirus està sent assumit per una part important de les famílies, és a dir, més enllà del sistema públic de sanitat on van les persones que estan més malaltes, una part de les persones que tenen símptomes a conseqüència de la situació de confinament són majoritàriament famílies, que breguen amb això com poden. Tinc la sensació que per la urgència i la rapidesa amb la qual ha succeït tot això, part del que està passant ha caigut directament sobre el professorat, que està assumint la situació com pot. Estic veient un compromís brutal del conjunt del professorat per intentar atendre, fer-se càrrec d’una situació que ha caigut a plom. Per molt que vulguis adaptar-ho tot ràpidament, cau de sobte. Qualsevol persona que hagi treballat en educació sap que és completament diferent tenir una educació presencial i que et serveixis d’instruments informàtics com a eines, al fet que tot estigui en els instruments informàtics. És una manera d’ensenyar i treballar que ni s’assembla. La gent està fent tot el que pot per assumir aquesta situació. I després, estan les famílies. Es diu que el virus afecta igual a tothom i que no coneix ni classes ni res. El virus probablement no, però les seves conseqüències són marcadament diferents en funció de la teva posició de classe, d’on es vengui, de si ets gitana o paia, de l’edat que tinguis.
Quan tu vius en una casa de 120 metres, tens una bona connexió de wifi, una família que et pot resoldre un dubte o et pot ajudar a organitzar el quadrant de tasques, estàs en moltes millors condicions que si vius en una casa de 40 metres, no tens connexió o és molt precària i, a més, la teva família no et pot tirar un cable. I per acabar-ho d’adobar tens un professorat que es troba confinat a casa i al seu torn té fills i filles; i que brega amb això com pot.
Les administracions semblen no adonar-se massa d’aquesta situació de dificultat i s’ha donat per fet que tot això anava a funcionar…
Completament. Crec que, a més, es dóna per fet que tu un dilluns has anat al matí al cole i el dimecres ja no hi vas i tot fluirà i la gent continuarà aprenent… A part de la situació dels nens i les nenes, que no poden sortir al carrer, una necessitat bàsica com la de socialitzar-se. De sobte es veuen separats del seu entorn de companys de classe… és tot bastant marcià.
Deia la ministra que aspira al fet que almenys els últims 15 dies puguin anar al cole i fer alguna activitat de repàs. Però, clar, em semblava poc per saber què és el que volen que passi amb el curs escolar i com es pensa afrontar això. De fet, en l’única cosa en el qual hi ha una mica més de certesa és amb la selectivitat.
Des d’Ecologistes en Acció heu criticat l’escassa aparició de l’ensenyament sobre l’emergència climàtica a la LOMLOE. No sé si creieu que la situació actual put canviar això.
Segons la revisió que vam fer de la LOMLOE efectivament ens semblava que es quedava molt curta, sobretot, per la declaració d’emergència climàtica que va fer l’Estat. És veritat que s’introduïa una assignatura obligatòria, però en la qual es volen donar temes sobre sostenibilitat, coeducació i la perspectiva de gènere, al costat de temes d’educació per a la pau… Ens donava la sensació que es feia un mix, amb qüestions totes elles centrals, però insuficient. També observem que la sostenibilitat, que es desenvolupava en aquesta assignatura específica, no era considerada com a element que havia d’estar transversalizat en tot el currículum, des d’infantil a batxillerat. Ens preocupava. Encara que hi hagués una assignatura solament d’educació per a la sostenibilitat, que seria estupenda, s’hauria d’ocupar de desmentir o pugnar amb moltes de les coses que s’estudien en les altres assignatures.
El necessari, bàsicament, és pensar en el conjunt del currículum des de la perspectiva d’aquells coneixements, aptituds, competències, valors que les persones que s’eduquen han d’adquirir per poder desenvolupar-se en un futur i siguin capaços d’entendre les coses que estan succeint i d’actuar enfront d’elles. En aquest sentit ens semblava insuficient.
Aquest treball hem tingut ocasió de compartir-lo amb la ministra Teresa Ribera, que el va rebre de manera oberta, i sabem que la ministra (Isabel) Celaá es mostrava oberta a fer modificacions durant la tramitació. Esperem a veure, quan es reprengui l’activitat normal, si som capaces de millorar-la una mica i anem posant les bases perquè el decret d’ensenyaments mínims incorpori aquestes coses amb força.
Llavors hi hauria d’haver un canvi de valors en tot el currículum? Tenir més pes aquests temes que avui són subsidiaris, però semblen més necessàries?
Absolutament. Molts portem treballant des de fa anys, també des de la FUHEM sobre el currículum ecosocial i la transversalització. No és que necessitem només ser conscients, que és imprescindible, que som ecodepenents i interdependents, sinó que necessitem una manera d’aprendre l’economia, la física, les matemàtiques, la filosofia, la tecnologia que també sigui conscient d’aquesta ecodependència i interdependència. El problema és que quan revises, moltes vegades, els continguts bàsics de certes assignatures, aquests emmalalteixen de no ser conscients de la situació de crisi civilitzatòria que travessem. Ni tan sols són conscients de fins a quin punt algunes d’aquestes conviccions i coneixements estan en el cor del problema i necessiten ser revisats des d’una altra perspectiva, simplement perquè noies i nois que estan aprenent no siguin educats en contra de la seva pròpia supervivència. És una mica bèstia dir-ho, però és que és així. Estem educant als nens i les nenes en contra de la seva pròpia supervivència i això és terrible.
