Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A la societat contemporània s’ha consolidat un tecnocentrisme que orienta la manera com vivim, com ens relacionem i com interpretem la realitat. La IA (des de la comunicació fins a la salut, l’educació o la política) s’ha convertit en el nou centre gravitatori del progrés. La seva promesa fake d’eficàcia, immediatesa i innovació constant ha generat la idea que qualsevol problema pot ser resolt amb una aplicació, un algoritme o un dispositiu més avançat. Aquest paradigma tecnocèntric tendeix a reduir la complexitat humana a patrons predictius, a dades quantificables i a comportaments calculats; passem a ser com la predicció meteorològica i bandegem la dimensió ètica, emocional i cultural.
L’obsessió per la digitalització comporta noves formes d’exclusió, dependència i control, així com l’erosió del pensament crític i de la capacitat de decidir per un mateix. Les plataformes digitals condicionen opinions, preferències i comportaments mitjançant algoritmes opacs, mentre que les relacions humanes tendeixen a simplificar-se en interaccions ràpides, superficials i mediatitzades per pantalles. Davant d’aquest escenari, recuperar un antropocentrisme renovat (la lectura n’ha de ser un dels eixos vertebradors) és essencial per garantir que la tecnologia no acabi dictant el valor de la vida humana. El rol de l’educació, com s’ha vist avui a la URV a la jornada “La IA i el lideratge educatiu” sota el lideratge de la professora Mar Camacho, és imprescindible.
L’obsessió per la digitalització comporta noves formes d’exclusió, dependència i control
Aquest antropocentrisme no pot ser un retorn romàntic al passat, sinó un plantejament nou i crític que situï les necessitats humanes al centre del desenvolupament tecnològic. Implica preguntar-nos per què i per a qui es crea la tecnologia, quin impacte té en la nostra dignitat, en la cohesió social i en el medi ambient. Significa reivindicar l’educació humanística i la responsabilitat col·lectiva com a bases de qualsevol procés d’innovació; i, especialment, a l’educació. La IA ha de ser una eina (des del primer tall de sílex és així) per millorar la qualitat de vida i no una finalitat en si mateixa (només ho és per als que en fan negoci).
Els resultats acadèmics vinculats al no-esforç cerebral (amb l’abús de la IA) ens porten cap a l’ocàs dels humans (o de la majoria dels humans!). Sense una base gimnàstica (tant intel·lectual com biològica) no hi ha progrés tecnològic, només substitució. Cal enfortir una humanitat amb coneixement i criteri per empoderar-nos per construir societats més justes, lliures, solidàries i, tecnològicament, sostenibles.
