Opinió

Temps de desobediència, temps d’esperança

Aquest nou curs comença amb oportunitats i també amb amenaces, una d’elles és l’aplicació de la reaccionària reforma de la llei d’educació estatal coneguda com a LOMCE. El curs passat algunes famílies catalanes van ser amenaçades amb l’alta inspecció, els tribunals i les plagues d’Egipte només pel fet de negar-se a que els seus fills de tercer de Primària fessin les proves previstes per aquesta llei. Qui les amenaça? Sembla que el mateix partit que tot sol ha col·lapsat el poder judicial omplint d’imputats totes les sales de la nostra geografia. Efectivament, parlem del PP. Però no és només el PP, també ha comptat amb la col·laboració de la conselleria d’Ensenyament catalana, incapaç de defensar les famílies que volen barrar el pas al neofranquisme. L’altre gran partit es limita a les seves activitats sense amenaçar ningú, com a mínim a la geografia catalana i en el tema educatiu. No és el lloc de parlar de la lamentable carta d’un expresident del govern central.

Ara bé, el respecte a la dissidència no ha estat mai una assignatura gaire conreada. Si viatgem al segle passat trobarem un PSOE defensor del Servei Militar Obligatori i assedegat de sang dissident. Era qui deia allò tantes vegades repetit de “els insubmisos són uns insolidaris”, “caurà sobre ells tot el pes de la llei” i altres perles.

Si alguna cosa ens ensenya l’hemeroteca és que la insubmissió va tombar el servei militar obligatori hereu de la dictadura franquista. Aviat és dit. Però no ens enganyem. Els insubmisos, entre els quals es comptava un servidor, no vam ser gaire nombrosos, potser unes 3.500 persones a tot estirar. Efectivament, el pes de la llei va caure sobre molts de nosaltres. Alguns companys van complir mesos i anys de presó, altres inhabilitacions i penes menors que no implicaven ingrés a presó. Vint-i-cinc anys després, el PSC-PSOE encara no ha demanat perdó pel seu trist paper.

Si mirem les aliances i suports del moment tampoc és per llançar les campanes al vol. De fet, bona part de l’esquerra que ens va governar va transigir amb la Llei d’Objecció de Consciència i va acceptar fer una Prestació Social Substitutòria que no va tenir mai gaire predicament. Però les coses són com són: quatre arreplegats, entre anarquistes, punkies, trotskistes de totes les sectes, independentistes d’abans del boom, radicals diversos, i uns pocs més vam aconseguir fer caure un autèntic tòtem de la negror pretèrita: el Servei Militar Obligatori. La societat, per a això, sí que ens va fer costat. Del sentiment social majoritari contrari al servei militar, juntament amb la lluita contundent d’una part petita però significativa de la joventut va arribar finalment el resultat: La mili no existeix.

I ara, farem caure la LOMCE? És clar que sí. De fet és una llei que ja és morta. Es pot dir que és una llei zombi. Una llei que encara es belluga i reglamenta, però que ha perdut la vitalitat, la sang. Com sempre, hi ha elements funcionarials que ballen al ritme que marca la reglamentació vigent. Són els alumnes aplicats de l’autoritarisme, aquells a qui tant els fa ser en una dictadura o en una democràcia. Volen complir la llei. Res més. Tenen el criteri, el pensament i la imaginació sota tones i tones de formigó. La gent que pensem i volem canviar les coses no hem de patir pel funcionariat. No hem d’esperar un expedient de canvi i millora de la situació. Els grans canvis mai surten dels tribunals d’oposicions, més aviat són les persones amb criteri les qui obren les portes al nou món, i com a tals hem d’actuar. La il·lusió, les ganes de dignitat i de justícia són les que marquen el camí a seguir, la ruta cap a una situació clarament millor.

Aquest nou curs comença amb un PP esquerdat per les derrotes electorals a les municipals i autonòmiques. Perdre Valladolid, València, Palma, Zamora, Madrid, etc. i la gran majoria de comunitats autònomes fa que ara les institucions contràries a la LOMCE siguin majoria, i per tant l’aplicació de la llei resultarà més complicada; caldrà pactar i fins i tot es pot bloquejar.

El mes de setembre tindrem eleccions a Catalunya. Unes eleccions ben peculiars on el poble de Catalunya podrà decidir en part el seu futur i en què els partidaris de la LOMCE trauran un resultat residual. Al novembre es podrà donar el cop de gràcia definitiu a la llei en l’àmbit estatal. Així sembla que ho ha entès el mateix nou ministre d’Educació, que n’ha plantejat un desenvolupament més realista i flexible que les absurdes atzagaiades del seu predecessor. De fet, ha plantejat un cert retard en l’aplicació dels currículums de secundària a canvi de mantenir el diàleg i la ficció de la implantació de la llei a primària.

De moment, sembla que Catalunya compra LOMCE. Sota una postura de rebuig aparent s’han desenvolupat diversos aspectes de la llei, amb l’excusa de fer el desplegament menys agressiu. Vaja, que li han deixat la porta ben oberta. Per això, aquest curs tornaran escenes de desobediència a les proves d’avaluació derivades de la LOMCE. Què farà el Departament? Qui hi haurà al capdavant? Hi haurà encara els sectors pro Opus amics de l’actual consellera? Es donarà suport des de la conselleria als moviments d’oposició frontal a la LOMCE? Hi haurà una oposició més real que retòrica? Totes aquestes respostes i algunes més ja les tindrem abans de Nadal.

El futur del sistema educatiu i de la seva qualitat, eficiència i equitat dependrà de l’oposició que es trobi a la implantació de la nova llei i de la capacitat que tinguem d’establir estratègies conjuntes post LOMCE. Si aquestes estratègies es consoliden i els diferents sectors contraris pacten tindrem un sistema educatiu més obert, més lliure i més en la línia dels nous temps. Però per consolidar el futur cal desobeir sense por les lleis mortes del passat, i aquí hi serem les famílies, en primera línia amb qui hi vulgui ser. Nosaltres tenim molt clar que no volem un futur en blanc i negre per als nostres fills. Esperem que els nous càrrecs públics sorgits de les eleccions d’aquesta tardor també vagin per feina i ens ajudin a pintar el panorama.