Opinió

Teresa Casas

L’últim article que vaig escriure en aquest Diari parlava de tot el que havíem après al costat de Pere Darder. Lamentava la seva mort i celebrava la seva vida, tot el que havíem compartit. I reprenc aquestes col·laboracions parlant d’una altra pèrdua. El 6 d’agost vam saber que el dia abans havia mort Teresa Casas, la Teresa de la Fede.

Compromesa amb la millora de l’escola pública i amb l’educació de les escoles on ha treballat i quan ha ocupat càrrecs de responsabilitat política. Per exemple, va ser regidora de l’Ajuntament de Terrassa representant el PSUC i diputada a la Diputació. I aturo aquí aquesta exposició dels seus compromisos per centrar-me en el seu paper dins la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Representava l’Associació de mestres Alexandre Galí de Terrassa.

Eren temps plens d’esperança. Algunes d’aquestes esperances s’han convertit en realitat, altres encara esperen però amb gent com la Teresa segur que arribaran a fer-se tangibles. Des d’una discreció que era marca de fàbrica ens feia abraçar la seva manera de veure la realitat. Tenia un lideratge que no ho semblava, que mai s’imposava però que hi era. Sabia argumentar per buscar complicitats. Per això escoltava atentament i mostrava els punts on hi havia acord i assenyalava la manera de continuar treballant per augmentar els consensos sempre tan necessaris a l’educació. I a la vida.

Va posar-se al davant de la Federació, amb en Joan Domènech i la Isabel Múñoz; recordo les seves intervencions, sempre allunyades de qualsevol dogmatisme. Quina gran dona, quin buit que deixa

Ai, la Teresa! Quina gran dona, quin buit que deixa. Va posar-se al davant de la Federació, al costat d’en Joan Domènech i de la Isabel Múñoz quan la Fede estava arrelant per tot el territori català, quan cada moviment era una corda de la xarxa i la Teresa era un nus.

Recordo les seves intervencions, sempre allunyades de qualsevol dogmatisme, sempre disposada a revisar què havia defensat i en silenci quan el silenci havia de ser la resposta.

I la recordo en els moments festius, quan acabàvem les reunions, les jornades, els congressos i altres plaers de la Federació i fèiem festa. Un vespre vam ballar junts i jo vaig ballar bastant bé, i és que al costat de la Teresa, de la seva humanitat i capacitat de servei, et sortia el millor que portes dins. I jo, aquell vespre, vaig saber ballar.

Teresa, estimada Teresa, continua  ballant i sobretot no ens deixis caure en el desànim que provoquen els debats de vol gallinaci.

Quanta gent t’ha estimat Teresa, quanta gent t’estima. I que fàcil ens posaves les coses complexes, com estimar-te.