Opinió

“T’escolto”, el projecte de mentoratge a l’escola

Abans de la pandèmia, el professorat de l’escola ens vam adonar que l’alumnat de l’ESO cada vegada demanaven més per parlar amb nosaltres de temes personals, que no pas acadèmics. Alumnes que se t’apropen al pati i xerren amb tu de coses de casa, però callen quan s’acosta algú altre; aquella alumna que sovint va amb la cara pansida i es posa a prop teu perquè vol que li demanis què li passa; aquell alumne que ve de cara i et demana parlar amb tu en privat; i aquell alumne que volta per allà i nou diu res, però ho diu tot amb la mirada.

Ja abans de 2020, l’escola estava immersa en un procés renovador a tots els nivells: pedagògic, tecnològic, metodològic, innovació, gestió, espais físics de l’escola… I la Covid va resultar ser un xoc i també un revulsiu per continuar innovant i acabar de fer els canvis pertinents. D’aquest profund procés de renovació i canvi va sorgir el projecte “T’escolto”: ens vam adonar que no només hi havia alumnes que ho estaven passant malament i ho manifestaven obertament, sinó que també hi havia alumnes que mai parlaven, mai els passava res, volien passar desapercebuts. I respectats siguin, aquells que volen passar desapercebuts, només faltaria! Però amb el projecte T’escolto volíem fer-los saber, fer més explícit, que també estàvem per i amb ells. Que, si necessitaven mai res, aquí a l’escola hi havia un equip sencer de mestres i professorat de totes les etapes disposats a escoltar i donar un cop de mà. Perquè els problemes que semblen petits, si no es parlen, es poden convertir sense voler-ho en problemes més grossos i, ja sabem que un problema, si es comparteix, es divideix en trossets més petits i, potser, més fàcils de pair.

Volíem fer-los saber que, si necessitaven mai res, aquí a l’escola hi havia un equip sencer de mestres i professorat de totes les etapes disposats a escoltar i donar un cop de mà

Com funciona aquest projecte? Primer de tot, del procés de reflexió intern de l’escola, tot el claustre es va posar mans a l’obra.

A la setmana d’iniciar el curs, expliquem el projecte a l’alumnat, que ho acull amb diversitat d’expressions facials: atents, escèptics, curiosos… Els presentem l’equip de docents que conformen aquest projecte: tots (excepte algun mestre novell que no cal atabalar-lo només començar) i cadascun fa una breu explicació dels seus interessos. Els deixem molt clar que les converses són confidencials i que, si hi ha res prou greu, s’elevarà a la persona o òrgan pertinent per mirar de resoldre’l. Els donem als alumnes un full on han de posar el seu nom i curs, una breu explicació dels seus interessos i una llista amb tot l’equip de docents implicats en el projecte que ells han de numerar per ordre d’afinitat.

La primera setmana d’octubre assignem a cada alumne un mentor i, en aquella setmana, el mentor s’ha de posar en contacte amb l’alumne i xerrar una mica amb ell per veure expectatives, possibles temes de conversa, etcètera.

Cada mentor té una mitjana de set alumnes per fer el seguiment i inverteix les seves hores no lectives en tenir aquestes trobades amb els alumnes.

Des que vam començar el projecte el curs 2020-2021, només hem tingut experiències positives. Què volem dir amb això? Que cap alumne té problemes o són problemes menors? No, en absolut. Que hem pogut acollir l’alumne que ho volia, que s’han sentit acompanyats, que s’han sentit escoltats i que, malgrat que força històries són dures d’escoltar, la majoria d’alumnes s’han obert a explicar les seves cabòries: algunes són d’amors adolescents, altres són discussions familiars pròpies d’adolescents, d’altres, preocupacions acadèmiques o de futur i d’altres, situacions més dures que han requerit parlar amb les famílies o fer intervenir algun servei educatiu.

Des de l’escola estem molt orgullosos d’aquest projecte i l’expliquem arreu on anem. Ha suposat un esforç personal de tota la comunitat educativa, invertint part de les seves hores no lectives en aquest projecte, escoltant històries dures que t’estimaries més que no passessin, enduent-te els problemes a casa, fent difícil la desconnexió… Però, compensa l’esforç: l’escola ha de ser un espai d’aprenentatge i de confiança i els docents no som només instructors sinó també estar al servei del benestar emocional dels alumnes i, només que aquest projecte ja li hagi servit a un sol alumne per estar millor, tot haurà valgut la pena.