“De ben petit sempre vaig sentir el mateix: ets igual que el teu pare. El meu pare no va acabar l’EGB i als 14 anys va entrar a treballar en un taller mecànic de camions, i ho va fer fins a la seva jubilació. Jo vaig entrar al mateix taller amb 16 anys, després de fracassar a l’EGB i a l’FP”. Toni Sánchez va néixer a Tarragona el 1981, al barri de Sant Pere i Sant Pau, i durant tots els seus anys a l’escola Marcel·lí Domingo no recorda ni una sola classe que l’interessés. A partir de quart de primària va començar a acumular males notes, suspenia un munt d’assignatures però anava passant de curs. Ningú s’hi amoïnava gaire. Era “igual que el seu pare”.
“El missatge d’un mestre et pot marcar definitivament. Cal tenir molta cura dels missatges que es donen als infants perquè es queden al subconscient. Recordo un mestre que vaig tenir que per renyar algun company li deia: ‘Molt bé, tu segueix el camí del Toni, que no arribarà ni a escombriaire, perquè per ser escombriaire es necessita l’EGB”, comenta Sánchez. No era un nen conflictiu ni disruptiu, no desobeïa ni desafiava els mestres, simplement era distret, assegura.
Tampoc era el marginat; al contrari, sempre ha tingut facilitat per les relacions socials i com que a més jugava molt bé al futbol era força popular entre els companys. Però tenia clar, ell i tothom, que no servia per estudiar. “Jo no portava l’examen als meus pares quan treia un zero, i llavors, com que no el tornava signat, em deixaven al passadís durant una setmana”, afegeix. “O de vegades, per parlar a classe, em feien posar dret a sobre de la taula i així em tirava tota la classe”. No parlem de l’escola del tardofranquisme, sinó de la de finals dels vuitanta.
“Si tant t’agradaria, fes-ho”
Durant 20 anys el Toni va ser mecànic de camions, primer com a empleat i a partir dels 25 com a soci de la cooperativa. Es guanyava bé la vida. Però va passar una cosa: als 28 anys se’n va anar a viure amb la Montse Colomer, la seva parella, que ja feia anys era mestra d’educació infantil i tenia plaça a l’Escola les Cometes, de Llorenç del Penedès. “Jo molt sovint li comentava que m’encantaria fer educació infantil, i la Montse m’insistia que si tant m’agradava, que fes la prova d’accés per a majors de 25 anys. De sempre que m’havia animat a estudiar alguna cosa, em deia que fes un curs anglès o un altre d’informàtica, i jo li contestava cada vegada el mateix, que jo no servia per estudiar”.
Un dia una d’aquestes converses va acabar malament. Van discutir. Ella va plorar. I llavors el Toni li va fer una promesa. “Li vaig dir que ho intentaria i que faria la prova d’accés, i que si aprovava aniria fins al final, però que si suspenia m’havia de prometre que mai més em diria que estudiés”.
Durant mesos el Toni es va estar preparant el temari de les proves durant l’hora de dinar, i a partir de tutorials de Youtube. I l’any 2011 va fer les proves. “Vaig treure un 10 en història i un 7 en mates, i quan vam veure aquestes notes ens vam posar a plorar tots dos com nadons”, diu el Toni.
L’any següent, amb 31 anys, el Toni va entrar a la Universitat Rovira i Virgili, i va haver de demanar a la feina que li reduïssin la jornada laboral a la meitat. Però els va dir als altres sis socis de la cooperativa que estava estudiant una enginyeria mecànica. “No m’haurien deixat agafar la reducció si els hagués dit la veritat”, assegura. El seu pare era l’únic dels socis que la sabia.
“Del no serveixo al no em conformo”
De 8 del matí a 1 del migdia el Toni treballava al taller. De 3 a 9 de la tarda anava a la facultat, i a partir de les 10 del vespre feia les feines de la universitat. “Jo no tenia ordinador, ni xarxes socials, no havia fet un treball de recerca en la meva vida ni sabia com posar-m’hi”, explica el Sánchez. Volia fer-ho bé. “Vaig viure un canvi. Del ‘jo no serveixo’ al ‘no em conformo amb menys d’un 7’. A la carrera tinc una mitjana de 8 i d’alguna assignatura vaig treure matrícula”. Aquesta transformació el Toni no l’atribueix només als anys, sinó molt especialment als missatges positius que ha rebut: “Quan hi ha algú al teu costat que et diu que tu pots, això no té preu”.
Els practicum de la carrera encara van ser més difícils de combinar amb la feina, i arribats a aquest punt ja va haver de confessar a la resta de socis el que realment estava fent mentre no era al taller. Això va causar un fort terrabastall a l’empresa, ja que ell era el jove i el que se suposava que acabaria tirant endavant el negoci a mesura que la resta s’anessin jubilant. Les hores de les pràctiques les va recuperar amb les vacances de dos anys. Les primeres les va fer a una escola d’El Vendrell i les segones a una de Tarragona, en tots dos casos centres d’alta complexitat amb un alt percentatge d’alumnes d’origen estranger. “Les vaig triar a consciència. Segurament perquè tinc tan presents els problemes de la meva educació em volia dedicar a ajudar nens en risc d’exclusió social, vull ajudar que cap nen se senti apartat de la classe, com em vaig sentir jo”, comenta.
Penjar la granota
El 2016 obté el títol de mestre, penja definitivament la granota de mecànic i fa classes de català a alumnes nouvinguts a l’escola Marià Fortuny de Reus. Vol entrar a llistes d’interins, però no pot. Encara no té tots els requisits. Li demanen el Nivell C, i no el té. “M’havien deixat ser mestre de català, però no ser mestre d’infantil perquè em faltava el català, quan el nivell C el té automàticament qualsevol estudiant que s’hagi graduat a l’ESO”, es lamenta el Toni. Llavors es prepara per l’examen del Nivell C i se’l treu. I estudia anglès i es treu el B1 d’anglès.
En el mateix moment que obté el títol de mestre, el Toni té clar que ha de canviar d’aires, necessita desconnectar de la seva anterior vida. Ho parla amb la Montse, i trien Camprodon (Ripollés). I cap allà marxen quan ella obté el trasllat a la ZER de Llanars. D’això fa més d’un any. Durant aquests temps el Toni ha fet substitucions a l’escola bressol El Rajolet, de Les Presses, a la vegada que rebutjava totes les propostes de feina que li han sorgit de mecànics de la comarca.
Segueix esperant que es torni a obrir la borsa d’interins, ara que ja compleix tots els requisits, i mentrestant s’ha seguit formant. De petit no servia per estudiar, i ara no para. “En els darrers mesos he fet un curs de gamificació, un de treball per projectes, un d’intel·ligències múltiples, un de documentació i un altre de dibuix”, comenta. També va inscriure’s a l’escola d’estiu de Rosa Sensat del passat juliol. Allà, en un petit grup de treball, va explicar la seva història als companys, i arribat el moment de fer la posada en comú amb tot l’auditori el van ensarronar perquè la repetís per a tots els presents. El cronista era un d’ells.
Ens citem passats uns mesos. Li demano que m’ho torni a explicar. “No etiqueteu mai als infants, no li digueu a un nen que té dificultats d’aprenentatge que és un perdut, no li digueu mai que no serveix”, segueix insistint durant tota la conversa.
