Opinió

‘Tori i Lokita’ i ‘L’ofici d’aprendre’

‘Tori i Lokita’

No sé si aquesta secció de cine té pocs o molts seguidors ni si aquests hipotètics seguidors i seguidores fan cas de les meves recomanacions, però aquesta vegada me n’heu de fer i anar a veure l’última pel·lícula dels germans Jean-Pierre i Luc Dardenne, que amb Tori i Lokita ens regalen una altra joia, com  ja van fer-ho , per exemple, amb El nen de la bicicleta.

Una criatura d’onze anys i una adolescent viuen en un centre a Brussel·les. Ell té papers, ella no. Es fan passar per germans –l’interrogatori inicial de la noia és inoblidable– i intenten vèncer tots els impediments burocràtics per regularitzar la seva situació, però sempre hi ha entrebancs, sempre falta un paper o un segell o allò de: no tens permís de residència i no pots treballar i si no treballes no tens permís de residència. Coses conegudes que els germans Dardenne ens mostren amb una gran sensibilitat i tendresa –interpretacions esplèndides dels dos protagonistes–, però amb tota la seva cruesa. Enganxen la càmera damunt dels protagonistes i els anem seguint, no els deixen ni un minut. No ens estalvien cap penalitat i no ens estalvien –sort en tenim– les mostres d’estimació d’aquestes dues criatures que estan vivint al bell mig d’una societat que no els reconeix, d’uns traficants que els exploten, de l’exigència que han d’enviar diners a les seves famílies… Calidesa entre ells i fredor amb la resta de la societat.

Sortireu commoguts, tocats, amb un missatge que ens fa rumiar. Aquests nois i noies no els tenim a les portes dels nostres pobles i ciutats, els tenim al costat, a les portes dels súpers i alguna cosa hem de fer. Aquesta pel·lícula ens ajuda en aquest difícil i llarg camí d’anar humanitzant la nostra vida, d’anar-la adreçant cap a la bondat per evitar que la part fosca perseveri i definir què vol dir la bondat no és gota fàcil però la maldat és més identificable.

‘L’ofici d’aprendre’

Molt em temo que aquesta interessant pel·lícula dirigida per François Favrat passarà sense pena ni glòria i serà una llàstima si aquesta intuïció es confirma perquè, a més d’una brillant interpretació de Najaa Bensaid, ens mostra la feina que fa una associació francesa que es diu Compagnons du devoir. Aquesta associació intenta acompanyar nois i noies en risc d’exclusió social, els ofereix una residència per viure-hi, en molts casos, suport dels seus iguals i els ensenyen un ofici. Un ofici, bella paraula aquesta. Ja us podeu imaginar que l’alumnat prové de barris perifèrics de les grans ciutats, de les banlieus, em sembla que en diuen així.

La protagonista és una noia de 19 anys, sense saber què fer de la seva vida, que ha de tenir cura de la seva família, especialment de la seva germana petita i que es veu embolicada amb un grup de traficants del barri que li exigeixen el pagament d’una droga que ella ha fet malbé.

Una educadora social i un mestre de taller faran tot el possible perquè aquesta noia no caigui al pou de la marginació.

Fins aquí tot és més o menys conegut, però el que interessa és constatar que en aquesta vida tots hi arribem amb uns determinats talents –recordeu la paràbola dels talents– que s’han d’exercitar (en aquest cas la noia és molt hàbil en el manteniment i creació de vitralls). Arribem amb una motxilla d’entrada més o menys plena, però perquè tot vagi navegant cap al destí, perquè tothom pugui trobar el sentit de la seva vida i guanyar-se les garrofes cal el suport del teu context social –família, amics, barri…– i encara calen dos altres elements que no podem oblidar: confiança en tu mateix i sort, allò tan suat de trobar-te en el lloc precís en el moment adequat.

La protagonista no ho té gota fàcil, però té els dos primers elements: els talents inicials i el suport d’un determinat col·lectiu. I al final… bé, no us avanço el desenllaç, seria imperdonable.

També és molt interessant observar els rituals que té aquest col·lectiu per justament anar construint-se com a col·lectiu que avança de bracet per assolir els mateixos objectius. Els rituals són molt més importants del que ens pensem. Les persones que ens dediquem a l’ofici d’educar ho sabem prou bé.