Els processos innovadors als centres d’Infantil i Primària són, afortunadament, molt diversos i complexos. Alguns afecten a la totalitat de l’escola –al seu projecte educatiu–, mentre d’altres es circumscriuen a l’espai de l’aula. N’hi ha que capgiren radicalment el cor del currículum i d’altres que solament modifiquen les estratègies d’ensenyament i aprenentatge i alguns aspectes de la gestió i la vida quotidiana del grup classe.
En les darreres visites que he realitzat a alguns centres que es podrien qualificar d’innovadors –públics i privats concertats– he observat tres tendències de canvi comunes que cada vegada estan prenent més cos.
1. La primera fa referència a la concepció i organització integrada dels continguts, amb propostes interdisciplinars i globalitzadores. Sens dubte, l’opció estelar és el treball per projectes, amb plantejaments més oberts o més tancats, amb un major o menor protagonisme per part dels infants, i amb una temporalitat rígida o flexible. Aquesta opció metodològica suposa una nova manera d’entendre la cultura escolar, d’acabar amb el saber fragmentat i encotillat, de conversar amb l’entorn i amb diverses persones, i d’utilitzar una gran varietat de fonts i recursos educatius, més enllà del llibre de text. Una manera de treballar que també comença a fer forat en alguns instituts.
2. La segona tendència de canvi té a veure amb la mescla d’alumnes de diferents graus per a la realització d’activitats al llarg del dia. En alguns casos es barregen els infants de cada cicle i, en d’altres, el centre s’organitza en tres comunitats: la dels petits, la dels mitjans i la dels grans. Aquests nous agrupaments enriqueixeen les interaccions entre els alumnes i permeten disposar de més docents en un grup per atendre millor la diversitat. Això sí, sempre que els especialistes també assumeixin la funció tutorial. També sovintegen altres fórmules de convivència entre alumnes de diferents edats com les comissions mixtes o els apadrinaments o acompanyaments dels alumnes més petits per part dels alumnes de graus superiors. I és saludable que això sigui així, doncs fins ara la institució escolar –tret de les escoles rurals– era l’únic espai social on les persones de diferents edats no es barrejaven. Sens dubte, una de les tantes anomalies educatives.
3. I la tercera tendència de canvi gira al voltant de l’espai. És prou sabut que la normativa relativa a la construcció dels edificis escolars és molt restrictiva i antiquada perquè no s’adequa a les exigències renovadores de l’escola del segle XXI. Ara bé, també és evident que els equips docents fan mans i mànigues per transformar i adaptar els espais escolars –amb moltes limitacions, és clar– als nous aires innovadors. D’aquesta manera, es tiren parets i les aules s’amplien, i es modifica la disposició de les taules i del mobiliari escolar per tal de facilitar diferents agrupaments, així com la conversa, l’experimentació i la recerca. Els passadissos s’omplen de vida amb racons i ambients d’aprenentatge on els alumnes poden llegir un conte o una poesia, manipular tota mena d’objectes, resoldre un enigme, consultar les notícies del dia, orientar-se en un mapa o recrear-se amb qualsevol mena de producció artística o literària. I els patis, amb l’objectiu de trencar l’horizontalitat i la fredor d’uns espais clònics i deshumanitzats, s’omplen de vida amb la introducció de bancs, arbres, muntanyetes, cabanyes, horts, basses i altres elements i espais d’aventura, descoberta i aprenentatge.
La innovació, òbviament, és més que tot això. Però aquesta tríada, en la mesura que s’enriqueixi i es consolidi, marca sens dubte un horitzó força esperançador.
