Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Escric aquestes línies per al llibre col·lectiu Joves, transformació digital i formes d’inclusió a l’Amèrica Llatina des de les màgiques terres colombianes. Després de presentar ¿Hiperconnectados? a la prestigiosa escola Montessori i als mestres innovadors del MOVA de Medellín, m’arriba la notícia de l’atemptat terrorista a Barcelona. Justament, aquesta setmana he visitat el seu Museu Casa de la Memòria i he recorregut la Comuna13 per entendre la seva lluita per la llibertat, la resistència davant la violència i la seva transformació social. Són extraordinaris exemples de documentació i de reconeixement dels quals sens dubte hem d’aprendre.
Barcelona és la meva ciutat i avui més que mai em sento a prop seu. La Rambla en què s’ha produït l’atemptat és el lloc on compro el diari al matí, on he signat llibres i he regalat roses. S’hi barregen milers de persones generant marees humanes que no s’aturen ni de dia ni de nit. Cada any hi passegen vuitanta milions de persones de tot el món, per això és símbol de diversitat social i cultural i per això no és casualitat la seva elecció com a escenari del crim.
Ja en la colonial i acolorida Cartagena d’Índies tinc la sort de participar en un taller amb joves de la Fundación Pies Descalzos, creada per Shakira. Són hereus de cinc dècades de violència social i alguns drames personals amb els quals han de conviure. Es mostren vitals, alegres i crítics, plens de curiositat i il·lusió quan debatem sobre el futur digital. Volen construir una societat més lliure, justa i democràtica que respecti els drets de tots els humans; els seus ulls brillants i il·lusionats desprenen una intensa llum.
En contrast, els joves autors dels assassinats de Barcelona han triat matar innocents. Més enllà de les raons geopolítiques de fons que existeixen, són probablement persones en terra de ningú que configurant la seva identitat busquen donar sentit a la vida, encara que sigui posant fi a aquesta. Prefereixen anar a un altre món abans d’intentar arreglar la nostra imperfecta democràcia que no ofereix la igualtat d’oportunitats de la que vam omplir els discursos. Imagino els seus ulls plens de frustració, dolor i odi per viure aquest punt de no retorn. Em pregunto si aquest món necessitat d’empatia que deixem és on mereixen viure els nostres joves.
En la distància transoceànica segueixo l’actualitat de les hores posteriors a l’atemptat a través de diferents etiquetes de Twitter, xarxes socials i webs de notícies. Trobo una barreja d’informacions contradictòries, prejudicis i rumors: imatges de morts i ferits cobrint el terra, mostres d’odi, expressions xenòfobes, alarmes inventades, falses demandes d’ajuda… Aquesta infoxicació és un clar exemple de que en el moment present ens falta educació digital per conviure dignament en aquestes noves vies públiques. Tristament, cal afegir també que alguns mitjans tradicionals fomenten l’exhibicionisme mediàtic de la barbàrie per guanyar audiències.
Però com els usos de les tecnologies socials poden ser molt diversos, també hem de donar valor, i molt, a la xarxa que ens agrada. Trobada també una xarxa activa, activista i solidària amb les víctimes –en què ens hem convertit tots–, que ofereix altruistament aigua, menjar i allotjament, que difon missatges contrastats, útils i veraços, que prepara manifestacions espontànies a favor de la pau i de la diversitat cultural… Que tants educadors intentem desenvolupar dins i fora de les aules.
Aquesta xarxa constitueix una poderosa eina per reduir les desigualtats socials si permet als joves canviar les destinacions que semblaven traçades segons el seu lloc social de naixement. Ofereix una font gairebé il·limitada d’accés a informació, de generació de coneixement i de comunicació que pot potenciar la seva capacitat creadora de noves realitats socials sense ressentiments. Em sembla una clara mostra que l’educació digital pot servir per construir un món millor, que no només és possible sinó que és desitjable i necessari. Un món menys inhòspit i més humà, que no s’apagui la llum de la mirada dels nostres joves, ja que ells són els amos dels ulls que serem.
“La veritat és que el futur és fet per nosaltres mateixos a través de la transformació del present”
Paulo Freire.
