Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El tema de la col·laboració docent és el gran oblidat dels debats educatius. Que quedi eclipsada per altres temes que es perceben com a més urgents no li resta valor. De fet, molts d’aquests temes de debat (metodologies, escola inclusiva, ràtios…) funcionen millor quan hi ha una cultura i una estructura de treball col·laboratives.
Però aquesta col·laboració queda sempre en un segon pla i és menys tangible per a famílies, polítiques educatives i mitjans. Com que és un procés lent , que construeix cultura professional a mitjà o llarg termini , no “sembla” tenir un impacte immediat i difícilment es converteix en titular.
Tampoc no és percebuda per tots els docents com una cosa central, ja que implica revisar identitats professionals i pràctiques de treball individual molt arrelades. És més “fàcil” centrar-se en què es fa a l’aula, però menys com treballen els docents entre ells. I aquest “com” és determinant.
Contribueix a omplir aquest buit la publicació recent, Col·laboració docent per al desenvolupament professional (Editorial Horsori), coordinada per David Duran, amb la participació de Mariona Corcelles, Begonya de l’Església, Marta Flores, Ester Miquel i Jesús Ribosa.
Quina col·laboració i com
Planteja diverses formes de col·laboració que troben el seu suport en la literatura científica i acompanyades amb exemples pràctics. El seu format facilita l’ús d’equips docents i escenaris de formació, ja que cada capítol conté preguntes per a la reflexió i l’acció.
Els reptes a què s’enfronten els docents i les escoles avui fan necessària la capacitat de col·laborar
Com diuen els autors, els reptes a què s’enfronten els docents i les escoles avui fan necessària la capacitat de col·laborar; no és un afegit voluntari o voluntariós, sinó una necessitat per donar resposta a la complexitat social creixent que es viu a les aules. Per descomptat, ha de ser impulsada des d’un lideratge distribuït que convidi a un replantejament de la pròpia professió i trenqui amb la dita “cada mestra té el seu llibret (i la seva ulla)”.
El llibre presenta formes de col·laboració que poden tenir lloc en un mateix centre, com l’observació entre iguals i la codocència , i també aporta fórmules d’aprenentatge entre centres, alhora que reflexiona sobre la necessitat de teixir cultures col·laboratives a les escoles i sobre l’impacte que tenen a l’aprenentatge del professorat i, en conseqüència, de l’alumnat. I ho fa de manera rigorosa, aportant evidències de la investigació pròpies i alienes i alhora presentant el tema de manera comprensible, amb pràctiques i recursos, i convidant que els textos es llegeixin i es discuteixin en equip.
Ningú no pot donar resposta de manera aïllada a la diversitat de necessitats, ritmes i situacions de l’alumnat
Condició sine qua non
Avui dia, la col·laboració docent ha de ser vista com una condició sine qua non de la professió: una competència professional central.
En contextos educatius complexos, ningú no pot donar resposta de manera aïllada a la diversitat de necessitats, ritmes i situacions de l’alumnat. Tampoc el professorat no pot ser expert en tot.
Aprendre entre iguals, compartir criteris, contrastar pràctiques i prendre decisions conjuntes forma part del desenvolupament professional continu i construeix coneixement pedagògic col·lectiu, més robust que saber individual.
Els centres educatius s’assemblen cada cop més a organitzacions complexes en què professionals amb rols complementaris cooperen per donar respostes coherents i eficaces en funció del context.
Quan el professorat coneix la pròpia funció i la dels altres docents -o personal no docent que treballa i interacciona amb ells- i sap com actuar -o qui demanar ajuda- davant de qualsevol eventualitat, el sistema guanya eficàcia i els docents seguretat, reconeixement i suport. Si aquesta col·laboració és quotidiana, evita la dispersió i redueix la sensació d’aïllament professional, desgast i malestar per no sentir-se capaç de resoldre problemes.
Aquesta cultura col·laborativa no és improvisada; s’ha d’incentivar i sostenir des d’un equip directiu que exerceixi un lideratge pedagògic.
No es tracta només de gestionar el centre, sinó de crear condicions (temps, espais, estructures i confiança) perquè la col·laboració formi part del dia a dia del centre. Implica dinamitzar cercles de col·laboració, promoure la corresponsabilitat i legitimar el treball compartit com a valor professional de primer ordre.
Tres en un
En síntesi, la col·laboració docent és alhora un mitjà de desenvolupament professional, una resposta organitzativa a la complexitat educativa i un indicador de qualitat del lideratge pedagògic d‟un centre. Quan forma part del bagatge i de la cultura quotidiana, beneficia tant els docents com l’alumnat.
A diferència d’altres organitzacions complexes on conviuen categories professionals molt diferenciades, nivells elevats d’especialització i relacions jeràrquiques, l’escola és una organització amb perfils professionals més homogenis, menys grau d’especialització i una estructura més igualitària.
Lluny de ser una limitació, és un avantatge: facilita una cultura de treball entre iguals, basada en la confiança mútua, la corresponsabilitat, el diàleg professional i una presa de decisions al més consensuada possible.
Això necessita estructures clares, objectius compartits i un lideratge pedagògic que orienti, connecti i doni sentit al treball col·lectiu. Així, la direcció no actua tant com a instància de control, sinó com a facilitadora d’organitzacions eficients, capaces de donar respostes coherents a reptes educatius complexos, fomentant així els anomenats lideratges intermedis, que permeten que tots els docents puguin tenir experiències professionalitzadores riques.
També necessita un reconeixement institucional explícit que rebaixi la pressió pels resultats i que potenciï aquesta cultura de col·laboració professional i procuri espais i temps “protegits” que permetin el treball en equip. Finalment, cal que el professorat tingui accés, des de la formació inicial i permanent, a bones pràctiques, així com a models d’èxit i intercanvi.
La publicació fa un recorregut per diferents pràctiques educatives i assenyala el grau d’impacte que tenen sobre la professionalització docent.
Fer activitats conjuntes entre diferents classes o des de diferents assignatures, o fins i tot amb altres centres i col·lectius (famílies o entitats de l’entorn) constitueix un primer pas en aquesta col·laboració docent.
Ara bé, el llibre se centra sobretot en formes més profundes i riques de col·laboració, que exigeixen més interacció i interdependència, i que poden ajudar a fer que els docents aprenguin entre si.
A la darrera edició de l’informe TALIS (OCDE, 2025) se suggereix que als països que integren l’organització -també a Espanya- cal promoure justament aquestes formes perquè, malgrat que són -segons la literatura científica i la pròpia percepció docent- les que impacten més en el desenvolupament professional, són les que menys s’implementen.
Col·laboració que impacta
Un dels principals instruments de desenvolupament i aprenentatge professional és l’observació entre iguals, entesa com una forma recíproca d’observació a l’aula, orientada a fer que cada professor -tant en el rol d’observat com d’observador- aprengui.
Les conclusions de la investigació sobre aquesta pràctica són contundents: promou la col·legialitat i fomenta la cultura col·laborativa. Ben implementada i de forma recurrent, condueix a canvis a les pràctiques docents i, en conseqüència, a millores en els aprenentatges de l’alumnat.
A la publicació s’exposen les condicions prèvies per a l’èxit de la pràctica, s’aprofundeix en un procediment relativament senzill per aplicar-les i s’ofereixen orientacions i recursos. En aquest sentit, cal esmentar que els autors, entre altres, van participar en una investigació pionera finançada pel Ministeri de Ciència i Innovació i realitzada en col·laboració amb el Departament d’Educació de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, entre els anys 2021-2024, que va mostrar que els docents que participen en aquests processos perceben tres principals beneficis: increment de la consciència i augment de l’autoconfiança. A banda dels beneficis docents, també es van trobar beneficis sostenibles per a la institució (el centre i el seu ecosistema).
L’observació entre iguals pot ser l’avantsala de la codocència o docència compartida, una altra de les pràctiques que es tracten al llibre. Primer s’analitzen diverses modalitats de codocència -presentant casos pràctics en totes les etapes educatives- i després es ressalten els beneficis específics de cada modalitat, segons els objectius, les necessitats de l’alumnat i les característiques dels docents, així com els reptes de la seva aplicació pràctica.
La riquesa de la codocència permet integrar diferents perfils docents i fins i tot altres agents educatius. També implica diversos rols als codocents: un ensenya i l’altre observa o dóna suport; tots dos ensenyen en paral·lel o rotativament; tots dos ensenyen de manera conjunta la major part del temps, alternant o compartint les intervencions i interaccions amb l’alumnat, etc.
Finalment, es tracten pràctiques que amplien encara més la potencialitat de la col·laboració: la participació a xarxes integrades per diferents centres, sostingudes en el temps i amb suports externs. Davant la proliferació actual de xarxes de centres, a escala local i internacional, els autors distingeixen entre les xarxes de col·laboració i les que promouen un aprenentatge en xarxa, amb l’objectiu de generar una construcció col·lectiva de coneixement que permeti millorar les pràctiques escolars. Se cita l’exemple, en el nostre context, de la Xarxa de Competències (Xarxa de Competències), una modalitat de formació i desenvolupament professional basada en l’aprenentatge docent entre iguals, promoguda institucionalment i amb 25 anys de recorregut, que parteix de la pràctica reflexiva col·laborativa i que impacta en tres nivells: el del docent individual, el del centre i el conjunt de centres d’un territori.
Per acabar, com diu Gerardo Echeita al pròleg, aquest llibre és útil, oportú i necessari, i mereix ser llegit col·laborativament, generant reflexió i debat al si de cada docent, de cada equip i de cada escola. Confiem que també contribueixi a l’enriquiment del debat educatiu actual.
