Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva de Catalunya denuncia el gir discursiu que està fent el Govern català en relació amb l’educació inclusiva. Un gir discursiu irresponsable perquè crea confusió i alimenta el delirant relat que pretén fer creure a la societat que la inclusió és la causa de tots els mals que pateix avui l’educació, començant per la baixada de resultats. Mai, en els darrers vint-i-cinc anys, uns responsables polítics educatius havien practicat un discurs tan temerari, ja que posa en el punt de mira els infants amb discapacitat i el seu dret a conviure, créixer i aprendre sense ser apartats, marginats o discriminats.
Primer va ser el conseller de Presidència, Albert Dalmau, el qual va declarar el mes de juliol que tal vegada s’havia anat massa lluny, que potser caldria «posar límits» a la inclusió i «revisar-ne el model». Una idea que ha recollit aquest inici de curs la consellera d’Educació, Esther Niubó, la qual darrerament no deixa de repetir que vol obrir aquest període de reflexió sobre «el model d’escola inclusiva», una necessitat que en alguna entrevista ha arribat a relacionar amb la millora del sistema educatiu.
Paral·lelament a aquestes declaracions polítiques, s’han incrementat els posicionaments de periodistes, opinadors, tertulians, influencers i tota mena de xarlatans de xarxa social que advoquen per fer marxa enrere en el camí cap a una escola inclusiva. Amb aquest relat populista i alarmant, alimentat per uns i altres, no és estrany que augmenti la demanda de places d’educació especial. Se n’han creat 204 de noves i la consellera ha deixat ben clar que se’n continuaran creant.
Catalunya, a contracorrent d’Europa i del món
Aquest escenari inaudit que es dona ara mateix a Catalunya camina a contracorrent del que està passant a Europa i el món, i, per descomptat, del que estableix la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat. Fins i tot del pla estratègic que acaba de presentar el Ministeri d’Educació, que planteja la progressiva incorporació al sistema ordinari de tot l’alumnat que encara avui està escolaritzat en l’especial. És insòlit i incongruent que la consellera estigui plantejant la necessitat d’obrir nous centres d’educació especial (CEE) sense tenir en compte el que diu la llei orgànica vigent ni el que fan els seus companys de partit a Madrid.
Fins i tot Estònia, el país amb què avui es vol emmirallar mitja Europa pels seus bons resultats a PISA, aposta decididament per l’educació inclusiva. Al voltant del 90% dels alumnes estonians amb necessitats educatives especials estan escolaritzats a l’escola ordinària.
Aquesta plataforma considera que els CEE fan avui una tasca molt valuosa, que aporten coneixement al sistema, i que cal aprofundir en la seva reconversió en centres de recursos (CEEPSIR). A la vegada, seria un gravíssim error, ja que aniria en contra de la lògica i del camí que ha seguit l’educació a Catalunya en el darrer quart de segle, incrementar el nombre de centres, amb l’argument que hi ha demanda. Sabem de sobres que cada cop que es crea un recurs excloent s’omple, ja que el sistema tendeix a centrifugar aquell qui és diferent i molesta. Per molt que facin créixer l’oferta, la demanda sempre serà superior.
Pedagogia de la inclusió, el discurs responsable
Per tot plegat, demanem al Govern de Catalunya, i en especial al conseller de Presidència i a la consellera d’Educació, que en les seves declaracions públiques deixin de crear confusió i, per contra, facin pedagogia de la inclusió. És a dir:
1. Que deixin ben clar que no es revisa el model ni l’horitzó de tenir una escola plenament inclusiva, sinó els obstacles que s’estan trobant en el camí (recursos que falten o són ineficients, plantilles inestables, direccions que no lideren, formació de poca qualitat…)
2. Que deixin ben clar que la baixada de resultats no està relacionada amb la diversitat de l’alumnat, o que l’increment de la complexitat a les aules no és conseqüència del decret 150/2017, sinó que té altres causes més profundes com les pantalles o la pobresa.
3. Que deixin ben clar que la inclusió beneficia a tot l’alumnat, amb discapacitat i sense, i que no s’aconsegueix ni en un curs ni en vint. És un horitzó i un camí que cal anar fent (i s’està fent), i el més important és no fer passes enrere.
Demanem també aquest exercici de responsabilitat a la resta de membres de la comunitat educativa, en especial als docents i els seus representants sindicals i assemblearis, ja que en els últims mesos també han contribuït, voluntàriament o involuntària, a impregnar la societat de la idea que la diversitat i la discapacitat estan causant una mena d’hecatombe en el sistema educatiu. Cada cop que es posa el focus en un cas individual no reeixit (sobre el qual, sens dubte, cal buscar una solució) s’obvien els milers i milers de casos d’alumnes amb necessitats de suport que conviuen, creixen i aprenen dia a dia amb els seus companys i companyes.
