Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tanmateix, el recull de diferents vivències i experiències ens ensenya que l’acostament real i respectuós a aquestes famílies constitueix una part fonamental de la solució. La distància cultural o lingüística no s’ha d’utilitzar com un recurs fàcil per justificar les mancances del propi sistema. Al contrari, cal capgirar la mirada i reconèixer el potencial d’aquestes mares no com a simples espectadores, sinó com a subjectes actius de la seva pròpia història i de l’èxit educatiu dels seus infants.
Les mares migrants d’origen marroquí a Catalunya comparteixen, com qualsevol altra família, un desig profund: el benestar i el futur pròsper dels seus fills i filles. Sovint, el projecte migratori és en si mateix un acte d’esperança i transformació, construït al voltant de la recerca d’oportunitats educatives i laborals. Malgrat això, les seves veus i les seves històries queden sovint invisibilitzades sota etiquetes homogeneïtzadores, caient en el que Freire anomenava la «cultura del silenci», on les estructures institucionals priven els col·lectius subalterns de la seva pròpia paraula.
Les famílies migrants tenen una veu i una experiència de vida que demanen ser escoltades sense condescendència ni paternalismes. El seu silenci en determinats espais escolars no respon a un desinterès, sinó a barreres invisibles com la inseguretat lingüística, el desconeixement dels codis institucionals o la por a ser jutjades per un sistema que opera des d’una posició de poder unilineal.
Quan l’escola no genera espais de confiança, reprodueix una educació on s’imposen coneixements i normes de dalt a baix, perdent una oportunitat per a la transformació social. L’estigmatització només genera desafecció, mentre que el reconeixement de l’esforç d’aquestes mares actua com un motor de motivació. El suport a l’estudi a casa no s’ha de mesurar des d’una perspectiva tecnocràtica (el domini acadèmic dels continguts), sinó des del valor humà i educatiu que es dona al procés, un compromís en què les mares d’origen marroquí aporten una vàlua inqüestionable (El Mouali, 2021).
Quan l’escola no genera espais de confiança, reprodueix una educació on s’imposen coneixements i normes de dalt a baix, perdent una oportunitat per a la transformació social
Per superar els mals resultats i l’abandonament escolar, és urgent passar d’un model de «queixa» a un model de corresponsabilitat basat en la praxi freireana (acció i reflexió per transformar el món). El sistema educatiu català no pot continuar justificant els resultats acadèmics basant-se en l’origen familiar. És hora que la institució es revisi a si mateixa, especialment pel que fa a la preparació del professorat i de tots els agents educatius en matèria de diversitat i interculturalitat crítica i l’antiracisme. La manca d’aquesta formació es tradueix en males pràctiques que, lluny de ser neutrals, actuen com a mecanismes d’exclusió que poden estroncar les trajectòries acadèmiques i les possibilitats formatives de certs jovents.
D’acord amb els principis de l’educació alliberadora, les mares han de deixar de ser vistes com a «objectes» d’intervenció i començar a ser reconegudes com a subjectes actius de canvi i de presa de decisions. El camí és llarg i complex perquè durant molts anys s’ha actuat des de la desconfiança mútua i la rigidesa institucional.
Una revisió necessària del concepte de «manca»; La manca de domini del català o del castellà per part de les mares no implica desinterès; elles posseeixen altres llengües de comunicació, afecte i transmissió de coneixements amb els seus infants. El problema real neix quan el professional de l’educació es veu limitat per la seva pròpia mancança lingüística i requereix de mediació. S’ha de capgirar el relat dominant: la manca de comunicació bilingüe o plurilingüe és un hàndicap compartit, no una deficiència exclusiva de les famílies.
Es fa indispensable construir un diàleg horitzontal, un concepte nuclear en l’obra de Freire que implica una relació de correspondència on ningú educa ningú, sinó que els éssers humans s’eduquen entre si viatjant a través del món. Quan l’escola obre les portes a la comunitat i reconeix el bagatge cultural, lingüístic i humà de les mares marroquines, es trenquen els prejudicis bidireccionals. Això permet identificar punts en comú per començar a caminar plegats.
S’evidencia que aquelles mares que, realment, aconsegueixen protegir i impulsar els seus infants són les que han assolit un procés de conscienciació: han estat capaces d’identificar el racisme institucional i sistèmic, i han après a organitzar-se i treballar col·lectivament per superar les barreres que el mateix sistema imposa.
En conclusió, l’èxit del sistema educatiu català dependrà de la seva capacitat per abandonar els tics de l’educació alienadora i esdevenir realment inclusiu. Escoltar i validar la narrativa de les mares migrants d’origen marroquí no és un acte de caritat ni de condescendència, sinó una necessitat estratègica, un exercici de pedagogia de l’esperança i de pura justícia social. Només des del reconeixement mutu i el diàleg problematitzador es podran construir escoles fortes, resilients i capaces de garantir el futur de tota la infància sense cap distinció.
