Opinió

L’atzucac sindical a ensenyament com a exponent d’una lluita obrera obsoleta

Diverses mobilitzacions a l’esquena i una setmana de vaga territorialitzada amb final en vaga unitària a tot Catalunya. Meses sectorials de cartró-pedra com a simbolisme insubstancial. Deslleialtat entre els “sindicats de classe” -tots s’hi bategen fruit d’una polisèmia interessada i rapinyaire- on alguns pacten en secret i d’altres es despengen per a presentar-se en solitari a una reunió artificiosa amb la conselleria en l’escenificació d’un diàleg que mai no ha existit.

Mocions a diversos ajuntaments que es venen com a triomfs. Pantomimes no vinculants on qui sembla més cofoi als photocalls són els polítics.

Un mes de vagues -17 dies segons els mitjans de comunicació; 5 d’intermitents i territorialitzats en realitat- convocat després d’una consulta de la qual no es van publicar els resultats i on els sindicats van voler llegir que aquesta era l’opció escollida tot i que és sabut que estava igualada amb la vaga indefinida; en realitat, un embat molt més potent i que no havia d’allargar-se més que l’opció guanyadora en una praxi sindical més dirigista que assembleària i/o de base en una altra instrumentalització del llenguatge. I és que els sindicats de concentració s’han comportat com a apèndix sistèmics i els combatius com els de concentració.

Mentrestant, altres mesures com el no fer colònies o sortides ja estan rebent els atacs mediàtics dels mitjans afins al govern, virant la culpa cap als professors que “la paguen amb els alumnes”, quan en realitat no es tracta d’un tema ètic sinó socioeconòmic.

L’estratègia és posar les famílies en contra del professorat per no poder aparcar els nanos a la barbàrie escolar (de la que fan ressò Fernandez Líria, Garcia i Galindo) en què han convertit l’escola entre el liberalisme salvatge i el deliri de l’esquerra. I és que tot i que el salari és el principal motiu per la mobilització docent, igual que els polítics, ens hem cregut el nostre propi discurs; un en què demanem recursos per “la inclusiva”.

Una inclusiva convertida en negoci, buidada de coneixements, que ha delegat el pensament a la IA, fàbrica d’emprenedors fallits, assalariats submisos i analfabets ben adaptats a la precarietat laboral i vital per la sobreexposició a pantalles i la gamificació que converteix l’aula en un parc d’atraccions i el docent en un mim facilitador de dispositius i suports digitals. Però qui gosaria oposar-se a tan pompós eufemisme?

Segons Manuel Delgado, la classe era un acte artesanal on els pedagogs han imposat la seva dictadura de les competències en una aula presidida per la pantalla, no pel professor.

I la cortina de fum per desviar l’atenció i dividir? Mossos a les escoles; una mesura amb la qual ni molt menys tot el professorat ni les famílies estan en contra, però per la qual, pel mateix preu tindríem dos TIS. Polítics i Mossos, dels pocs funcionaris que reben augments de sou sense haver de demanar-los; a cap dels dos se’ls exigeix títol superior i tots dos exerceixen el poder en diferents formes.

No hi ha dia en què algun no es mobilitzi, però rarament s’aconsegueix res, més enllà d’alguna concessió cosmètica

Paral·lelament, Sentència Obadal del TJUE, una sentència diàfana pel que fa a la relació laboral -abús de temporalitat-, les indemnitzacions a l’extingir-se els contractes o a l’organització de processos selectius que prenguin en consideració l’experiència prèvia i el temps treballat en el sector públic.

Tenim doncs interins –docents majoritàriament en abús de temporalitat-, PAS i PAE i tants d’altres treballadors relacionats amb l’educació -darrerament també de la concertada-.

També metges i personal sanitari, personal de biblioteques, bombers, treballadors dels transports públics, o d’estacions de servei, kellys, pensionistes. Majoritàriament col·lectius feminitzats, de cures i de tasques reproductives. No hi ha dia en què algun no es mobilitzi, però rarament s’aconsegueix res, més enllà d’alguna concessió cosmètica.

Què fa que siguem tan egoistes que no es convoquin les accions i les vagues conjuntament -més quan parlem de sectors tan propers-, que només exigim el que creiem que ens pertany a uns quants? Segurament el classisme i atomització dins la pròpia classe treballadora i és que en realitat les demandes docents, tot i que legítimes, van dirigides als funcionaris de carrera, obviant majoritàriament la resta de col·lectius que gravitem pels marges –pels sindicats no som suficients ni prou mediàtics-. Potser hauríem de començar a fixar-nos en els peus de fang i no en els sostres de vidre.

I així arribem a la recta final de curs, amb els alumnes de (de)-formació professional ja sense classes lectives, amb les PAU i amb continuïtat en les vagues –coincidint amb la visita del Papa- i mobilitzacions estructurades per no se sap ben bé qui… o sí.

Perquè altra vegada dos sindicats s’han despenjat amb un preacord en solitari amb el Departament. Amb una consulta que hauria d’haver sigut un referèndum i no condicionar el NO a un compromís. Amb una campanya molt agressiva pel SI i amb una amenaça que anava dirigida més aviat als docents en la que es lligava el no a convocar vaga indefinida immediata.

Ha guanyat àmpliament el NO i de la mateixa manera que exigim dimissions i responsabilitats als polítics, se n’haurien d’exigir a qui ha exercit de representant i portaveu dels docents de forma personalista, dirigista, condescendent i corporativista. I és que en conjuntures com l’actual hauríem de poder escollir qui i com ens representa, si han de ser només representants sindicals i fins i tot, en aquest cas, fer eleccions –amb tota seguretat la correlació de forces seria molt diferent ara mateix que a l’inici del conflicte-.

De tota manera, en realitat no necessitem unitat sindical –no em refereixo al fet que no hagin de ser-hi-. Necessitem consciència de classe, classe per si, sentit comú; i una lluita obrera per la qualitat de vida, coherent amb el context actual. Perquè no ens enganyem, la participació en l’últim 1 de maig organitzat pels sindicats va ser minsa. Un 90% inferior a les posteriors a la crisi del 2008.

Context

Els conflictes globals com el de l’estret d’Ormuz han accelerat l’impacte contra els límits biogeofísics –ja ho sabíem des de l’Informe Meadows- en un cataclisme que ja es fa sentir amb inflació i racionament a moltes parts del món –depenent en gran part de les reserves i refineries de cada país- i del que la AIE i la UE ja han alertat que és la crisi energètica més gran de la història –amb tot el que això implica-.

Els governs òbviament ho saben, però callen per evitar el pànic. Què ho fa doncs que els sindicats mostrin aquesta falta de cintura? De què serveix una pujada de salaris si mai més no atraparem la inflació, si vivim amb un deute global del 300% del PIB sense possibilitats de creixement sostingut? Si estan a punt d’esclatar un munt de bombolles començant per la tecnològica –Elon Musk s’acaba de convertir en el primer milmilionari del món amb la mateixa riquesa que el 48% més pobre de la població mundial-. Si hi ha 56 conflictes armats actius –més que durant la Segona Guerra Mundial-, en una lluita fratricida no pel capital, sinó pel control dels recursos escassos.

La “destrucció creativa” schumpeteriana ha gripat i com explica Carlos Taibo el sindicalisme actual beu més de les reivindicacions salarials de la UGT dels anys 20 i de les condicions de treball que de les de CNT, més lligades a les condicions i qualitat de vida de la classe treballadora.

La finestra d’oportunitat de les reivindicacions actuals es va tancar amb l’inici del conflicte a Ormuz. El salari no ens garanteix ni garantirà l’accés als satisfactors i mai hem trobat la felicitat a través del consum de béns posicionals -en tot cas una de molt efímera-. De fet, el salari, dins el capitalisme només pot augmentar sempre que no interfereixi en un procés d’acumulació que està tocant sostre.

I mentrestant ens coem com la granota a l’olla.

Sortir de l’atzucac

Quelcom s’està incubant; una vaga general amb diferents actors sindicals –també d’habitatge- per la que ja circula una enquesta. Una que inclou tota la classe treballadora, qüestions de qualitat de vida com l’accés a un habitatge digne i lligar tots els salaris a l’IPC.

Però tot i que és una proposta aglutinadora i que té en compte la vida fora del treball assalariat, no contempla que, en aquest context, de res serveixen els augments salarials, sinó cobrir les necessitats bàsiques i garantir la qualitat de vida. No hauríem de lluitar per un salari just sinó per alliberar-nos del sistema salarial. I és que no ens podem alliberar de les necessitats bàsiques però sí garantir-les col·lectivament. Autonomia comunitària a través de la reducció del temps de treball assalariat, valoritzant les cures com alimentació, sanitat i educació, esquivant aquest marc mental perniciós.

En el cas docent, a banda de garantir els satisfactors bàsics per tota la classe treballadora, reducció de la jornada a 30 hores setmanals, relocalització dels llocs de treball amb criteris de proximitat, reducció dràstica de ràtios i de burocràcia –el que de retruc generaria molts més llocs de treball i augmentaria la qualitat de l’educació-, democratització i desmercantilització de l’educació extirpant les fundacions i les empreses, les formacions duals, les fórmules de 4 anys de grau més màster, reconversió de tota l’educació en pública i abandonar el sistema de mútues sanitàries per a tornar a la sanitat pública –el que representaria un estalvi significatiu i la creació de més llocs de treball a un altre sector que hauria de ser, també, completament públic, etc.

No més taules de negociació, sinó exigir el que és nostre, el que és just i necessari per posar la vida al centre

Des d’alguns sindicats, en col·laboració amb altres actors fa temps que es treballa el tema -amb més desacords que acords-. De fet, diversos sindicats de la CGT, de Solidaritat Obrera, de la CNT i fins i tot el Sindicat de Llogateres van participar en l’elaboració de l’Informe “Transició ecosocial a Catalunya. Una proposta decreixentista”, però tot i que el camí està marcat i alguns d’ells tenen aprovades l’aplicació transversal de l’ecologisme social, així com del feminisme, la veritat és que a la pràctica aquestes línies brillen per la seva absència en l’acció sindical quotidiana.

Fa unes setmanes, Antonio Turiel simultàniament amb desenes de científics i divulgadors per tot l’estat i davant el context actual, ens deia que “s’ha acabat el temps de l’estudi i la divulgació, és el temps de l’acció”. Però com?

Segons Graeber i Arendt, una revolució ha de ser intersticial, prefigurativa i comporta la creació de nous espais polítics. Fixem-nos per exemple en França. Primer els Gillets Jaunes; menys propositius, amb contradiccions, però van entendre quelcom fonamental popularitzant el lema “fi del món, fi de mes, mateixa lluita”. I tot seguit Les Soulèvements de la Terre -compleixen totes les característiques abans esmentades, amb un marc teòric i polític molt més profunds- i no són ni sindicat ni ONG ni partit, ni fundació, sinó una unió de pagesos, ecologistes, joves urbans, sindicalistes alternatius, col·lectius anticapitalistes… que no busquen reformar el sistema sinó construir a les fissures, no pretenen negociar, pretenen “desarmar” el sistema, construir comunalismes, etc. Però el més important és que han entès la problemàtica, el context i han transcendit el marc cognitiu del paradigma imperant -el més semblant a Catalunya segurament serien Les Revoltes de la Terra-.

Tenim els ingredients. El malestar, la ràbia i la determinació de bona part dels docents, de la classe treballadora, dels joves que no veuen futur i dels grans que no veuen present, la decepció amb els ens i mecanismes sistèmics… Només cal repensar els objectius i actuar des dels intersticis, des de les zones grises. No més taules de negociació, sinó exigir el que és nostre, el que és just i necessari per posar la vida al centre.

Deia Manuel Delgado just abans de jubilar-se fa uns dies: “Tinc la sensació que el món s’ha mort abans que jo”. Jo moltes vegades també la tinc, espero veure que m’equivoco els propers mesos. De moment, seguim a l’atzucac.