Opinió

Del malestar al pacte: una proposta i un pla de xoc per a l’educació catalana

El curs 2026-2027 ha començat amb una vaga docent, la sisena en poc més d’un any. Aquest fet, per si sol, hauria de bastar per desmentir qualsevol lectura del conflicte educatiu com un simple contenciós salarial: quan el malestar és tan persistent i tan transversal, el que hi ha al fons no és una qüestió de complements retributius, sinó una discrepància de fons sobre com hem d’organitzar l’escola que volem. Antoni Zabala ho ha descrit amb una fórmula difícil d’oblidar: demanem una escola nova amb les condicions de l’escola antiga.

Aquest diagnòstic professional, fet des de dins, ha trobat aquest estiu una confirmació inesperada des de fora. L’informe de l’OCDE Improving Learning Outcomes in Catalonia, publicat el juliol de 2026 com a primera fase d’una col·laboració de quatre anys amb la Generalitat, arriba amb dades comparades al mateix punt: els resultats acadèmics cauen, la bretxa de rendiment per origen socioeconòmic és la més gran de l’Estat en matemàtiques, i la resposta no pot ser parcial. Cal, diu l’OCDE amb una expressió que val la pena retenir, capacitat de sistema.

Dues mirades independents que arriben al mateix lloc conviden a fer la mateixa pregunta: no si cal un canvi de sistema, sinó qui el construeix, com i en quin ordre. És per respondre-la que he elaborat, aquest estiu, tres documents complementaris que voldria compartir amb els lectors d’aquest diari: una Proposta de fons per als propers sis-deu cursos, i un Pla de xoc i de transició per als dos cursos immediats. Us adjunto un text resumit dels dos documents, 14 pàgines, llegibles fàcilment i no els dos documents inicials d’unes 40 pàgines. Al final d’aquest article us adjunto els tres documents, recomanant-vos la lectura del resumit.

Una proposta que no parteix de zero

La «Proposta de què cal fer a l’educació de Catalunya» parteix d’un fet que sol passar-nos per alt enmig del conflicte: bona part del que caldria fer ja és llei. La Llei 12/2009, d’educació (LEC), aprovada per àmplia majoria parlamentària i encara vigent disset anys després, ja preveu l’horitzó del 6% del PIB en educació, un Servei d’Educació de Catalunya com a xarxa única pública i concertada, l’autonomia real dels centres i la integració del cicle 0-3. El problema no ha estat mai la manca d’un marc: ha estat la manca de voluntat política sostinguda per desplegar-lo.

La primera part—«QUÈ CAL SABER»— fixa deu principis de consens sobre el model educatiu: l’educació com a dret i bé comú, l’equitat com a criteri vertebrador, la formació integral de la persona, l’aprenentatge competencial, l’escola inclusiva com a horitzó real i no com a excepció, la confiança professional, el català com a llengua vehicular i de cohesió, la continuïtat de 0 a 18 anys, l’estabilitat de les polítiques educatives i la democràcia com a principi i com a pràctica quotidiana, també a l’aula. No pretenen resoldre les grans controvèrsies —el finançament de la concertada, l’avaluació, la carrera docent—, sinó fixar el terra comú des del qual aquell debat pugui ser fèrtil en lloc d’estèril.

La segona part —«QUÈ CAL FER»— proposa el procés per convertir aquest consens en política real: sis a deu cursos escolars, de baix a dalt, amb el Consell d’Educació de Catalunya com a casa i motor. Un curs de presentació; dos cursos de diagnosi compartida, amb debat i vot a cada claustre, cada consell escolar i cada consell d’infants i adolescents del país; dos cursos per redactar, també amb doble retorn d’esmena i vot, un Llibre Blanc de l’Educació organitzat en cinc eixos —professorat i lideratge, escola inclusiva, autonomia de centres, avaluació, i governança i finançament—; i un curs final per convertir-lo en un Pacte Educatiu de País, ratificat al Parlament. Hi ha, a més, dues peces que crec especialment necessàries: un Comitè Científic i Professional Assessor, format a parts iguals per acadèmics i per docents en actiu de trajectòria reconeguda, amb una funció exclusivament assessora; i una escala pròpia de participació per a la infància i la joventut, que va del consell de cada centre fins al Consell Nacional dels Infants i els Adolescents de Catalunya.

Perquè el procés no depengui del color del Govern de torn, la Proposta reclama un acord previ entre els partits majoritaris del Parlament, amb continuïtat, respecte al resultat, compromís pressupostari i una moratòria de reformes unilaterals mentre duri. I preveu, també, què fer quan el consens no arriba a la primera: majories qualificades i no unanimitat, una agenda oberta per al dissens, vots particulars públics, la via de la prova pilot i la mediació del mateix Comitè Assessor.

I mentrestant, què? El Pla de xoc i de transició

Un procés de sis cursos és un termini raonable, potser fins i tot  excessivament prudent, per a una transformació d’aquesta magnitud. Però per a un professorat que arrossega un malestar acumulat i que ja ha fet sis vagues en menys d’un any, és una resposta inassumible en termes humans si l’únic que se li ofereix és esperar. Per això he redactat un segon document, pensat com un pont i no com una alternativa: un Pla de xoc i de transició, amb cinc mesures d’aplicació immediata durant els cursos 2026-2027 i 2027-2028.

Les cinc mesures són:

1. Reduir la burocràcia que avui absorbeix un temps docent que hauria de dedicar-se a l’aula.
2. Incrementar de manera immediata el personal de suport a la diversitat i la complexitat, incloent-hi l’ampliació del nombre de docents a l’aula per fer possible més codocència.
3. Avançar en l’autonomia real dels centres, amb més places perfilades i equips més estables —un punt, cal dir-ho, on avui direccions i sindicats mantenen posicions molt allunyades, i on calen un acord explícit i la veu dels equips directius.
4. Repartir els recursos segons la complexitat real de cada centre, i no de manera igualitària.
5. Escoltar directament els docents i l’Assemblea Educativa de Catalunya, no només la mesa sindical clàssica.

Cap d’aquestes cinc mesures no exigeix resoldre prèviament els grans debats de fons: totes es poden negociar i començar a aplicar ja, entre el Departament, els sindicats, l’AEC i les direccions, amb l’acompanyament tècnic d’un petit Comitè d’Experts Orientador on la meitat dels membres siguin docents en actiu de reconeguda trajectòria i les propostes es formulin per consens del grup.

El suport de la Junta i del Grup d’Educació de RELLA

He tingut ocasió de presentar aquesta Proposta a la Junta de RELLA, i vull agrair-los públicament la bona acollida que hi han donat: la Junta ha expressat la seva voluntat de donar-hi suport. En el debat va sortir, precisament, la inquietud que un horitzó de sis a vuit cursos fins al primer resultat vinculant és massa llarg per a un professorat esgotat, i és d’aquella conversa que va néixer la idea mateixa del Pla de xoc i de transició que us presento aquí.

Una crida al Consell d’Educació de Catalunya

Aquesta crida ha canviat de sentit en pocs dies. El 14 de setembre, en la seva compareixença al Museu Marítim, el president Illa va demanar al Consell d’Educació de Catalunya (CEC), que fos l’instrument del debat educatiu, amb l’horitzó d’un nou acord de sistema a deu anys vista, i es va comprometre a assolir el 6% del PIB en despesa educativa que la LEC estableix des del 2009 —avui al voltant del 4%. Aquest dilluns 21 n’ha fet l’encàrrec formal al president del CEC, Joan Manuel del Pozo: un procés en dues fases, d’escolta i de deliberació, amb fòrums territorials de 40 a 100 persones i un document final previst per a l’abril, abans de les eleccions municipals.

A RELLA no ens sorprèn, perquè des del juny ja havíem proposat el CEC, com a eix del camí cap a un Pacte Educatiu. El que demanàvem, doncs, ja té encàrrec. La pregunta ja no és si el CEC ha de liderar el procés, sinó com ho ha de fer.

Hi veig tres condicions.

• La primera és el calendari. L’abril pot ser un bon tancament de la primera fase, però no d’un Pacte Educatiu. Un pacte que sobrevisqui als canvis de govern demana, al meu entendre, entre sis i deu cursos. El mateix Del Pozo sembla admetre-ho en part: ha dit que no cal forçar un pacte «de qualsevol manera» i que, si el debat serveix per parlar serenament i canviar el clima, ja s’haurà fet molt. Que el document d’abril sigui, doncs, un punt de partida i no un punt final.
• La segona és la diagnosi. Del Pozo vol passar a l’acció i no repetir diagnòstics, i té raó que Catalunya ja en té molts, des del grup impulsor fins a l’informe de l’OCDE. Convé aprofitar-los, però sense renunciar a la legitimitat que dona que cada claustre, consell escolar i consell d’infants i adolescents hi debati i hi voti.
• La tercera és la participació. Cal que hi entrin els docents en actiu, que l’Assemblea Educativa de Catalunya hi tingui lloc als fòrums territorials i que els sindicats hi siguin presents, sense que ningú en sigui l’únic protagonista. Pensar en la participació de les famílies, infants, adolescents i joves, les direccions, les entitats educatives i la societat civil en general.

I hi ha una quarta qüestió, que no admet espera. Ni el discurs del president ni l’encàrrec al CEC no inclouen cap mesura a curt termini, i la climatització de les escoles no començarà fins al curs 2027-2028. Per això el Pla de xoc i de transició continua sent necessari: demano que el procés del CEC no esperi l’abril per posar sobre la taula aquestes cinc mesures.

Amb tot, la meva crida es manté: que el Consell es doti dels mitjans que calen i condueixi aquest procés amb ambició. Ara que en té la responsabilitat, del que faci depèn que el que aquí es proposa no quedi en paper.

Un document obert, no tancat

Cap d’aquests tres documents es planteja com un text acabat. Adjunto tots tres sencers a aquest article

LA PROPOSTA RESUM: Què cal saber. Què cal fer i Pla de Xoc i Transició. [Recomanat per fer una primera lectura global]

LA PROPOSTA INICIAL DE QUÈ CAL FER: [durada de 6 a 10 anys]  

PLA DE XOC I DE TRANSICIÓ: [durada de 2 a 3 anys]

Perquè qui hi tingui interès pugui llegir-los amb tot el detall que un article no permet, i he obert un formulari perquè qualsevol lector —docent, direcció, família o simplement persona interessada en l’educació del país— hi pugui fer arribar comentaris, objeccions o propostes de millora: [ENLLAÇ AL FORMULARI DE SUGGERIMENTS]. Si els deu principis d’aquesta Proposta tenen algun sentit, el primer que haurien d’exigir és que el mateix procés de construir-la es faci, ja des d’ara, escoltant qui l’ha de viure.

Fonts

• Antoni Zabala, «El malestar docent i les causes que no volem veure» (2026).

• Quim Lázaro, «Cal un nou model educatiu i participatiu de país» i «Del diagnòstic al pacte: per què cal el Consell d’Educació de Catalunya» (2026).

• OCDE, Improving Learning Outcomes in Catalonia, Spain, OECD Publishing, París (juliol de 2026).

• Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC).

• Llei 1/2024, de 3 de gener, de composició del Consell d’Educació de Catalunya.

• VilaWeb, «Illa intenta de rellançar el govern, tenallat per les crisis: demana unitat als partits per situar Catalunya en un món en refundació»; Nació Digital, «Illa promet destinar el 6% del PIB en educació per superar la crisi a les aules» (14 de setembre de 2026).

• Diana Silva, «Joan Manuel del Pozo: «Potser cal reorientar l’escola inclusiva, però no disminuir-la»», Diari Ara (17 de setembre de 2026).

• Helena López, «Catalunya activa un gran debat social perquè l’educació recuperi nivells d’excel·lència: a l’abril tindrà les conclusions», El Periódico (21 de setembre de 2026).