Actualitat

Salomó Marquès: educació, memòria i democràcia

Salomó Marquès (1942- 2026) –en Mon, per a gairebé tothom- era fill de la mestra Teresa Sureda i de l’impressor Ramon Marquès: si la mare va plantar la llavor que acabaria eclosionant en l’afecció per la pedagogia i la passió per l’educació, el pare li va encomanar el gust per l’estètica, per la feina ben feta, la mida justa i el resultat bonic.

En Mon ha estat, per damunt de tot, un educador, que creia en la docència com a eina de transformació de les persones i de les societats. Ha estat la seva manera de fer política: desvetllar tot el potencial de les persones, fer aflorar allò de més humà i de més després que nia en l’interior de cadascú.

Ho va viure en primera persona en l’escoltisme, un moviment explícitament educatiu, encarat a l’enfortiment de la subjectivitat i al servei dels altres, amb una dimensió espiritual potent i una estimació pel país i per la natura, que són la base més segura per a la fraternitat universal i la consciència planetària.

Ho ha practicat en la seva dilatada i fructífera vida universitària: com a professor; com a impulsor decidit del que avui és la Universitat de Girona; com a degà i director de Departament; com a investigador de la renovació pedagògica, de l’exili dels mestres republicans i d’una educació democràtica i fonamentada en els Drets Humans; i com a fecund difusor dels seus coneixements en multitud de conferències i xerrades, i en incomptables rutes de l’exili, per l’Empordà i el Rosselló, i rutes del barraquisme, per la ciutat de Girona…

Ho va trobar en un mestre oblidat del segle XVIII, Baldiri Reixac, autor d’unes “Instruccions per a l’ensenyança de minyons”, del qual n’ha destacat que tothom és susceptible d’estudiar i d’aprendre, siguin nois o siguin noies, siguin rics o siguin pobres, visquin a la ciutat o visquin al camp… i la seva defensa del català. En paraules del mateix Reixac: “entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber els minyons és la llengua pròpia de sa pàtria”.

I ho ha acomplert amb perseverança aquests darrers vint anys participant de ple en les reunions, els debats, els actes i les publicacions del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona.

L’any 1995 va publicar L’exili dels mestres i vint-i-quatre anys després 1939: l’exili del magisteri republicà de Catalunya. Aquesta ha estat la principal aportació de Salomó Marquès al coneixement i la ciència: l’estudi meticulós, pacient, sempre inacabat, de l’exili dels mestres catalans després de la guerra civil. Una investigació que es va iniciar per pur atzar, segons que explica ell mateix: “Jo participava en un estudi sobre la depuració dels mestres els primers anys de la dictadura. Un dia de l’any 1987, mentre passejava per Girona, al Pont de Pedra, em vaig trobar l’Antònia Adroher, que havia tornat a Catalunya després de trenta-vuit anys d’exili. Li vaig comentar la recerca que estàvem fent i li vaig dir: Tu no surts a les llistes dels mestres. I ella que em contesta: No ho sé, jo estava a l’exili, a París, amb el meu company… En aquell moment se’m va encendre la bombeta: l’exili! Ni ella, ni cap dels mestres que s’havien exiliat eren a les llistes dels mestres depurats. Quina vergonya em va fer, com a investigador, descobrir aquest enorme buit en la nostra història escolar! Des d’aquell primer dia vaig tenir la sensació que havíem fet tard, que aquesta seria una vertadera lluita contra el temps… Va ser quan em vaig començar a moure. No existia cap paper enlloc; el desconeixement era total”.

Ras i curt: en Mon va ser un pioner amb aquesta recerca que va dur a terme més per imperatiu moral, més per un sentit cívic pregon, que no pas per fer currículum. Des d’aleshores, ha confegit un aplec de més de 500 dossiers personals, dipositats a la Biblioteca de la UdG. Es tractava, explica, de conèixer un col·lectiu que, pel seu compromís polític, social i pedagògic, va contribuir decisivament a consolidar un nou tipus d’escola i de ciutadà. Es va centrar en l’estudi dels mestres que treballaven en l’ensenyament primari, que segurament eren els més oblidats i invisibilitzats, amb la pretensió de fer la història d’aquells de qui ningú no havia parlat, dels anònims, d’aquells que no havien tingut ocasió d’explicar les seves vivències: Maria Lluïsa Bargalló, els germans Bargés Barba, Carme Julià, Martí Rouret, el senyor Sans, la senyora Florensa, Miquel Oliveras, Salvador Fàbregas…, per esmentar-ne alguns. Recollir aquests testimonis el va portar a viatjar a Perpinyà, Besiers, Narbona, Tolosa,  Veneçuela, Xile, Cuba i, molt especialment, Mèxic.

I és justament a Mèxic on es va trobar amb Adelina Santaló, filla de Miquel Santaló, professor de Geografia de l’Escola Normal i alcalde de Girona durant la República que, després de parlar una estona, li va mostrar una maleta vella, “d’aquelles que recordo que portaven els immigrants que venien a Catalunya a treballar els anys cinquanta”, recorda, i li va dir que l’obrís. Així ho va fer i, amb sorpresa i emoció, va descobrir que estava plena de documents: passaports, títols acadèmics, agendes, llibretes, banderes, cartes, postals, escrits… Era la maleta del seu pare, exiliat a perpetuïtat. Després li va demanar que se l’endugués a Catalunya i actualment es mostra al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera.

Amistat, justícia, honestedat, pau, llibertat, ètica, compromís, solidaritat, drets humans... són conceptes que lliguen a la perfecció amb la vida i les obres de Salomó Marquès. Principis i valors on s’ha vist acompanyat per un munt de persones, entre les quals val la pena d’esmentar-ne algunes:

Montserrat Terradas, una dona intel·ligent i ordenada, “un talent que la seva timidesa eclipsa”, n’ha dit un dels seus amics, lectora voraç, geògrafa de mirada àmplia, amb qui ha compartit vida i anhels durant més de cinquanta anys.

Josep Pallach, el polític que va congriar en un mateix projecte socialisme, democràcia i catalanitat, el pedagog que va reivindicar la renovació pedagògica i la feina callada i fecunda dels mestres de poble, el professor que a les seves classes donava la paraula als estudiants, l’home bondadós que va morir massa jove…

Modest Prats, amic, professor, confident, mentor…, en qui no és fàcil deslligar l’acció pastoral de l’acció cívica a favor de la democratització del país i de la llengua i cultura catalanes. Intel·lectual brillant, capellà compromès i proper, crític contundent i temible, conversador divertit i sorneguer… La seva amistat i confiança han estat un amarratge segur i permanent al llarg de la seva vida. En paraules del mateix Mon el dia de l’enterrament de Modest Prats: “Ha estimat apassionadament el país des de sempre i no ha escatimat esforços a favor d’un país lliure i socialment avançat… Amic entranyable i generós, a casa seva, al voltant de la taula, passejant pel país, sortint a fora, especialment a Roma… Home culte, agut, que parlava amb la paraula i amb la mirada, sempre estaves bé al seu costat”.

Principis, valors i persones que s’han fet concrets i tangibles a Justícia i Pau, de la que en Mon ha format part a Girona des dels seus inicis. Una entitat que, sobre la base d’un cristianisme evangèlic, ha treballat i treballa per fer efectius els drets humans, la justícia social i el desarmament en aquesta terra i al més aviat possible.

Aquest és el Mon Marquès que hem conegut i tractat. Aquest és l’home que encarna a la perfecció la llegenda Educació, Memòria i Democràcia.