Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El 15, després de l’onze i els recomptes de les multituds de la “be baixa”, comença per als nois i noies l’escola. Un curs més de degradació a l’espera de? O un curs per intentar educar el millor possible? Entre retallades i revolucions pendents el pitjor del que està passant és que va desapareixent l’escola que necessitem i es consolida l’escola de sempre; es va injectant permanentment en les venes educatives (en la opinió pública, en les pràctiques docents) formes de fer escola pretèrites, per a mons que ja no existeixen, generadores de danys especialment entre les infàncies amb menys oportunitats vitals.
Uns dies abans de tancar per vacances llegia la columna d’un dels filòsofs educadors, especialment estimats per la conselleria d’Ensenyament, a favor de “l’escola tradicional”. Com que compartim pàgines de diari no vaig trobar estètic contestar els seus arguments. Però vaig quedar força xocat per l’ostentació ideològica. T’ho podies prendre com un divertimento. Així, argumentava, per exemple, que fins i tot els que volem una altra societat hem de recuperar l’escola de sempre perquè ha estat capaç de formar a una bona “corrua de revolucionaris”. Mandela, Gandi o el Che són demostracions, segons el columnista, que l’escola tradicional ha tingut èxit.
No podia, però, somriure. Em sorgia l’angoixa de saber que els seus arguments són, envernissats, els de les autoritats educatives. Governen i aspiren a governar per a recuperar una escola com cal. Tornen a les essències, de tota mena. Per a ells, la bona escola sempre serà l’escola tradicional.
Però no és que estigui massa tranquil pels discursos de la que podríem anomenar l’altra banda. Sento moltes radicalitats polítiques contra castes i governs de Madrid, però l’escola de què a vegades parlen està tant en gris i té tants buits que tampoc confio gaire que alguna cosa canviï si manen. Són radicalitats sense pedagogia, escoles que teòricament no exclouen però ancorades en el pronom feble. Són discursos de política general amb paraules que a vegades sonen millor però que no diuen com es fa des d’avui l’escola del segle XXI. Discursos, diuen, sobre “els problemes de la gent” que no s’han parat a escoltar un infant, a explicar a uns pares perquè cal aprendre d’unes altres maneres, a descobrir com funciona una classe.
No, no començo el curs incitant a la depressió. Invoco la necessitat de no oblidar que educar i ensenyar és una qüestió de pedagogies i que ha d’estar clar a quines ens apuntem per a quan tot canviï. L’escola que tenim no és que no serveixi perquè ens imposen unes o altres assignatures amb les quals no estem d’acord, sinó perquè l’escola que necessitem no hauria de tenir cap assignatura. L’escola que tenim no funciona tant sols perquè el nombre d’alumnes desborda a qualsevol mestre sinó perquè l’organització dels centres que necessitem no està al servei de les necessitats dels infants i adolescents d’avui.
La complexitat d’educar en el món actual, la tensió de l’educador o educadora que vol continuar sent una oportunitat positiva per als seus alumnes, la necessitat de dubtar i innovar cada dia, no les podem descarregar en somnis que no concreten ni en poders que, quan tornin a manar, faran el mateix. Compartim “revolucions” però no podem deixar de banda que, per als educadors i educadores, segueix sent l’hora de la construcció i la defensa de noves pedagogies.
