Actualitat

Un documental recorda Paquita Sanchis, mestra republicana represaliada pel franquisme

«Els xiquets i les xiquetes són el futur. Se’ls ha de donar felicitat, seguretat en ells mateixos i el desig de ser bons ciutadans». Amb aquestes paraules, Palmira Calvo Sanchis sintetitza el pensament i la pràctica pedagògica de sa mare, Paquita Sanchis, mestra entre els anys 20 i 30 del segle passat, durament represaliada pel règim franquista, que la va condemnar a sis anys i un dia de presó i la va mantindre apartada del magisteri durant un quart de segle.

El documental En el yunque de la desgracia, dirigit per Alberto Herrero Salvador i produït gràcies a les aportacions d’un grapat de micro mecenes, és un homenatge a la generositat, la valentia i el compromís d’aquesta dona avançada al seu temps, vital i lluminosa. Un relat coral, per on despunten el dolor i la injustícia, construït a partir de les evocacions de la seua filla Palmira, l’emotiu testimoni de les que foren les seues primeres alumnes a Pina de Montalgrao (Alt Palància) i els enriquidors comentaris de la professora d’Història de l’Educació, Carmen Agulló, que ja li va dedicar un capítol en el seu llibre Mestres Valencianes Republicanes, que ha servit de base documental per a la pel·lícula.

Conta Alberto Herreros, natural també de Pina de Montalgrao, la primera destinació com a mestra de Paquita Sanchis, que fou l’enorme gratitud que mostraven les veïnes del seu poble i antigues alumnes de Paquita, el que el va fer empatitzar amb la història i decidir-se a contar-la. «Quasi un segle després, aquelles dones que avui tenen més de 90 anys continuen recordant amb agraïment a la que va ser la seua estimada mestra. És eixe sentiment de proximitat i empatia el que he intentat aportar a aquesta pel·lícula», explica el documentalista, autor també de la biografia de Paquita inclosa en el llibre 20 Mestres del segle XX al País Valencià.

Naturista i lliurepensadora 

«Paquita va ser una dona molt valenta, enamorada de la pedagogia i la infància. Va ser pionera en molts aspectes i va saber abraçar, de forma coherent, totes les facetes en què es va moure: les pedagògiques, les polítiques, les sindicals i les naturistes», afirma per la seua part, la mestra de mestres Carmen Agulló. «Prova del seu tarannà decidit, modern i lliure», continua Agulló, «és que amb només 22 anys, ja amb el títol de mestra, se’n va anar a Mazagán, al Marroc, a donar classes als fills d’un comerciant anglès, després de llegir un anunci en la revista naturista Helios. Impressiona pensar com una jove valenciana és capaç, a les primeries del segle XX, d’aventurar-se, ella sola, en un viatge que la traslladarà a l’Àfrica».

Paquita Sanchis va nàixer el 1896 a la part vella de la ciutat de València, al si d’una família de la mitjana burgesia. Son pare, comerciant, influirà d’una manera determinant en la seua vida, tant pel fet d’animar-la a cursar estudis com per posar-la en contacte amb el naturisme, el laïcisme i el republicanisme, pilars bàsics de la seua trajectòria vital.

Paquita serà, de fet, la primera dona amb un càrrec a la Societat Vegetariana Naturista de València, l’organització més activa i pionera del territori espanyol, on a principis del segle XX, els banys de mar i de sol integrals, l’alimentació vegetariana, l’higienisme, la medicina natural o la dansa lliure inspirada en Isadora Duncan, eren pràctiques habituals.

«El naturisme va ser molt important en la vida de ma mare», afirma Palmira Calvo, «però no ho va ser tot. També estan la llibertat, la cultura, les seues idees progressistes. Tot això formava part del seu ideari».

Mestra rural 

Les primeres lliçons les rep Paquita a l’escola de la Institución para la Enseñanza de la Mujer, creada sota el patronatge de la Institución Libre de Enseñanza, que oferia un ensenyament lliure, actiu i modern, molt més avançat que el que, aleshores, s’impartia a les escoles públiques i privades de la capital valenciana.

El 1913 inicia els estudis de Magisteri en l’Escola Normal Femenina de València, on es titula com a mestra el 1918. «Tot i que aquí els valors i la metodologia són molt més conservadors, ella tindrà la sort de tenir una mestra excepcional: Maria Carbonell», explica Carmen Agulló. «Carbonell promovia una educació a l’aire lliure, amb excursions a la natura i eixides culturals. Donava molta importància a la higiene i a l’educació física i tot això, que era molt innovador en aquell moment, Paquita ho aplicarà després, sobretot a Pina del Montalgrao».

Era l’any 1922 quan Paquita va arribar a este poble de l’interior castellonenc, envoltat de muntanyes, a fer-se càrrec de l’escola unitària de xiquetes. Avui no hi viuen més de 50 persones i l’escola està tancada, però en aquell temps la població fregava els 500 habitants i l’alumnat superava els 80 xiquets i xiquetes. Algunes d’elles recorden al documental com aquella mestra moderna va instaurar la rutina de la higiene i abans de començar les classes, totes s’acostaven a la font pública a rentar-se amb aigua i sabó i pentinar-se. En aquella època les xifres de mortalitat infantil eren molt elevades, sobretot en el món rural. A Pina, com a tants altres pobles, no hi havia aigua potable a les cases i les condicions de vida eren molt dures, especialment pel fred que es patia a l’hivern, en estar situat el poble a més de 1.000 metres d’altitud.

Educació en la natura

«L’estada de Paquita a Pina és un exemple gairebé paradigmàtic de les penoses condicions del magisteri rural de l’època, que havia de desenvolupar la seua tasca docent en edificis mal condicionats i amb un dèficit de mobiliari i de material que l’Estat no acabava de solucionar», assegura Carmen Agulló.

Sense carreteres ni camins per arribar al poble, Palmira Calvo conta l’anècdota de com sa mare feia el trajecte entre Barracas, on arribava el tren que enllaçava València amb Saragossa, i Pina, a lloms d’un burret. El 1925 havia nascut Horacio, el seu germà i primer fill de Paquita, i quan les veïnes de Pina veien la mestra arribar amb el fill al braç, damunt del burret, deien que semblava la Verge Maria amb el Jesuset. «Ma mare podia haver dit que no a aquella destinació. Ningú no volia anar als pobles amb mala comunicació», continua relatant Palmira. «Però va dir que sí, que feia falta que els mestres anaren a eixos pobles. I allí es va quedar durant 8 cursos».

Paquita s’havia format amb els textos d’Édouard Claparède, de Gloria Giner de los Ríos i Leonor Serrano, a qui va conéixer personalment i mitjançant la qual va descobrir la pedagogia de Maria Montessori. La connexió amb l’entorn, l’observació entusiasta de la natura més propera, amb constants excursions, permetre que les criatures es mogueren amb llibertat i evitar la competitivitat i fomentar l’ajuda mútua, formaven part de la seua pràctica educativa.

«Paquita va construir amb les seues mans un gran àbac amb fil d’aram i boles, i amb un punter llarg els ensenyava a contar», explica una de les seues exalumnes. I afig: «érem nosaltres les qui ens havíem de responsabilitzar de l’estufa de llenya, i moltes vegades anàvem als pinars a recollir pinyes per encendre el foc».

El llarg malson

L’any 1930 Paquita Sanchis deixa Pina del Montalgrao i es trasllada a l’escola de pàrvuls de Llíria. Acaba d’obtenir el títol de mestra puericultora, secció higiene escolar. I és en aquesta població del Camp de Túria, altament polititzada i polaritzada, on viu la proclamació de la Segona República, el naixement de la seua filla Palmira i l’esclat de la guerra. En aquests anys, Paquita s’afilia a la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament, la FETE –és la primera dona afiliada a València, el 1931–. El 1934 ingressa en el partit Izquierda Republicana i el 1936 s’afilia al PSOE.

En setembre de 1936, amb la guerra ja lliurant-se, la traslladen a València, a l’Asilo Romero, rebatejat amb el nom de Fundación Pablo Iglesias, per tal de complir amb el decret de substitució dels ordes religiosos, on atén i ensenya als xiquets orfes i refugiats. València és en aquell moment la capital de la República.

El 18 d’agost de 1939 viatja a Llíria per tal de buscar els avals necessaris per a superar la depuració. Va en companyia de la seua filla Palmira, quan la detenen i la tanquen en una casa particular habilitada com a presó de dones. «La meua mare es va fiar del que van dir els vencedors: tot aquell que no tinga les mans tacades de sang no té res a témer», conta Palmira, que conserva intacta la memòria d’aquells moments duríssims, on no es va separar de sa mare.

Tornar a l’escola

La pràctica naturista, una manera de viure incomprensible per a les ments estretes dels feixistes, sembla que fou la causa de la detenció. Jutjada en un consell de guerra sumaríssim, Paquita fou acusada de propagar idees marxistes i antireligioses i d’incitar a la rebel·lió. Ella es va defensar al·legant que els seus eren alumnes de pàrvuls i que ella era una servidora de l’Estat i com a tal, havia ensenyat religió durant la dictadura de Primo de Rivera, i havia deixat d’ensenyar-la durant la República.

La condemna fou desorbitada: sis anys i un dia de presó, dels quals acabarà complint-ne dos al Convent de Santa Clara, on compartirà els dies, donant classe a recluses anafalbetes, amb la també mestra Empar Navarro, la inspectora d’educació Àngela Sempere, i la mare i la germana d’altra destacada mestra, Enriqueta Agut.

En recuperar la llibertat, Paquita, viuda, es dedicarà a tota mena de feines, fins i tot l’estraperlo, per poder sobreviure i alimentar els dos fills. El règim franquista li va impedir exercir el magisteri durant 25 anys, fins al 1964. Tenia 68 anys quan es va poder reincoporar a una escola de Mislata. La seua filla Palmira recorda en el documental la reacció els xiquets i xiquets a la seua arribada. «¡Qué horror, una señorita vieja!», exclamaven. Però quan dos anys després, Paquita es va jubilar i va deixar el centre, els mateixos xiquets i xiquetes ploraven de pena perquè no volien que se n’anara. «L’adoraven», diu emocionada Palmira. «I eixe afecte, guanyat pel respecte cap al qui sap, no imposat per rutines, pels castics, per la por, això és el que ma mare i les seues companyes mestres van saber transmetre i que vam perdre per culpa del franquisme».