Opinió

Un espai i un temps per pensar en l’educació pública

“Només es pot saber alguna cosa en continuïtat amb el saber dels altres, i només es poden portar a terme noves pràctiques i descobriments en cooperació amb el fer dels altres”

Célestin Freinet

Potser es tracta d’un segrest. Les proves externes, la burocràcia, el futur acadèmic, les pressions socials o el món de l’economia, el podrien tenir retingut. Recuperar-lo en aquest cas seria tan fàcil com abonar un rescat. Conec mestres que han pagat amb la seva salut per intentar oferir els infants un temps lliure de pressions. No és pas una qüestió trivial.

Necessitem temps per parlar de temps. El Congrés d’Educació Pública ens ha de permetre imaginar noves distribucions horàries adaptades a les necessitats dels infants del segle XXI. Perquè no oblidem que els nostres centres educatius van ser dissenyats al segle XIX, en un context social i polític totalment diferent. Necessitem polítiques educatives actuals, compromeses amb la millora educativa en tots els nivells, i en aquest sentit el debat sobre el temps és imprescindible.

Volem escoles generoses, tal com diu en Jorge Larrosa, que regalin temps als infants per estudiar el món. I que també regalin temps als docents per estudiar com aprenen els infants. Per poder-los preguntar què senten i què pensen sobre el seu aprenentatge i oferir a cadascú el que realment necessita per aprendre més i millor.  Per respectar el seu punt de partida i capacitar-los per arribar tant lluny com s’imaginin, somniant en gran.

Perquè allà on posem el temps, posem el valor. I l’escola pública ha de posar en valor l’aprenentatge lent, pacient i rigorós. Ha de fomentar espais de metacognició i autoaprenentatge, on l’aprendre a aprendre agafi el protagonisme. On es plantegin aprenentatges significatius, que connectin les idees de forma transversal per entendre la complexitat del món.  Necessitem temps per plantejar-nos el per què de la nostra tasca, abans del què i el com, i per entendre el currículum com una inspiració i no una imposició. Acabarem així amb l’escola de l’activisme i l’artificialitat que exigeix un ritme frenètic i estressant.

Demanem també posar l’accent en la cooperació, tant a petita com a gran escala. Sabem que aquest és el camí que portarà més lluny el sistema educatiu, tot i que és més lent i reclama temps. El treball en xarxa dels docents possibilita crear un nou capital professional, fruit de la suma de totes les competències individuals, que ha de poder revertir en la millora del treball pedagògic als claustres i a les aules mitjançant la generació d’estructures de transferència del coneixement.

Resulta urgent doncs repensar el temps des d’una mirada polièdrica i construir-ne una nova definició pels nostres centres educatius.

Per això cal un Congrés d’Educació Pública i potser també per moltes altres raons.