De base narrativa i amb finalitat cultural, Un país d’històries es presenta com un projecte que busca apropar els diferents dialectes de la llengua catalana, normalitzar-los i tractar-los com a propis. Editat pel Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I (UJI), i impulsat pel professor i investigador Enric Ramiro, 70 microrelats estan llestos per posar-se en antena en les ràdios dels Països Catalans.
Per a fer-se realitat ha sigut necessària la participació desinteressada de més d’un centenar de persones, que han proposat contactes, han informat de detalls, o han sigut la veu dels relats. Vàlid dins l’àmbit educatiu, però també en el dia a dia, i destinat a diferents públics, aquestes narracions amaguen una ensenyança d’utilitat que pretén fer reflexionar i donar una visió alternativa al pensament col·lectiu inconscientment ple de prejudicis.
D’històries s’aprèn
Les anècdotes, les històries, sempre acompanyen un aprenentatge. Aquesta premissa funciona i ha funcionat sempre en l’educació. Ramiro, igual que altres educadors, es va adonar de la influència que podien tindre els relats en els estudiants en el moment en què va començar a ser professor. Quan el valencià començava a introduir-se en les aules i en les institucions públiques, es va assabentar del que suposava per als alumnes aprendre’l amb contarelles, ja que les històries aprofundien més en la ment i les lliçons teòriques s’entenien amb més facilitat.
«Si s’expliquen els diacrítics, pot ser l’alumne s’avorrisca, però si s’expliquen mitjançant una història, entra més fàcilment al pensament i roman més temps. En definitiva, es comprèn», conta Ramiro. Segons la seua opinió, «és més important enamorar-se del país a través dels relats, perquè després ja es va fent camí a poc a poc».
Submergit en aquest pensament, Ramiro es va endinsar en l’elaboració d’un llibre de relats, Un país d’històries, que després de la seua publicació, i amb l’arribada de la pandèmia, es va transformar en un projecte més gran. Sotmès a la quantitat d’esdeveniments que van ocórrer en aquells mesos, professors, mestres, gent amb estudis i persones amb aficions es van posar en marxa amb l’ajuda de la Universitat Jaume I per transmetre aquests relats oralment.
«Em sent partícip d’un projecte molt bonic. En els nostres contes, ubicats en espais reals, s’han inclòs llegendes africanes, llunyanes a nosaltres, per trencar fronteres i ajuntar països, que les cultures es coneguen i es barregen, potenciar eixe mestissatge de cultures que som i que no ens adonem», explica Julia Villaescusa, mestra i narradora del conte Cocodril a Riba-roja de Túria junt amb Carles Carrera.
Aquestes històries, que beuen de moltes cultures i tradicions, són adaptacions del món budista, sofista i occidental. En elles, apareixen més de 400 pobles valencians que fan presència en el relat i que ajuden a conèixer millor el País Valencià. Totes tenen el recurs irònic que permet aprofundir en la història. Per escoltar-les i entendre-les, Enric defensa que “no cal un ensenyament reglat, sinó que estan fetes per sentir-les al treball, a casa, en moments lliures…”. Les històries “no sols van bé per a la gent menuda o gran, sinó també per al jovent, perquè els fa raonar”, defensa Villaescusa, ja que, a més a més, els narradors fan una reflexió final que intenta fer pensar i replantejar-se l’imaginari col·lectiu.
La importància de l’oralitat
Enric Ramiro és una persona que ha defès durant tota la seua vida professional la importància de l’oralitat per transmetre tot allò que des del paper no es pot. El parlar valencià contribueix a fer que la llengua es mantinga viva i es puguen observar les diferents variants. És eixe un dels principals objectius del projecte: estimar les varietats i valorar-les. A més a més, això afavoreix la unió amb tots els Països Catalans perquè fa més forta la unitat de la llengua dins la diversitat, trenca tòpics i contribueix a esborrar prejudicis lingüístics.
«Cal rescatar el tema de la narrativa oral, ja que fomenta molt més la imaginació tant als grans com als menuts», explica Júlia. «La lectura en veu alta fa molt per la valoració de la llengua. La gent gran, que escolta la ràdio normalment, ara pot escoltar els contes que d’altra manera no hagueren pogut. Es tracta d’una ferramenta també per alfabetitzar culturalment», comenta.
«És precís aquest tipus de projectes, i cada vegada ens estem adonant més que, o la llengua s’utilitza per a tot i per conèixer-se, divertir-se, comunicar-se d’una altra manera… en definitiva, per gaudir, o es perdrà. Com d’important és comprendre’t en una mateixa llengua!», afirma Carme Salas, mestra jubilada i narradora del conte Una fusteria assembleària, junt amb Jose Rodrigo. «En l’àmbit educatiu s’aprèn a llegir, a escriure, i a comunicar-se en un àmbit determinat, però després no es goja d’eixa llengua. Per tant, s’han de buscar àmbits diferents on tinga cabuda, com històries narrades, jocs on s’han de complir unes normes…», declara.
Per representar tots els parlars valencians i respectar les tradicions lingüístiques dels pobles, cuidant de respectar els vocables populars, cada persona que ho llegia en veu alta i es gravava tenia la llibertat de modificar mots, expressions i fins i tot localitzacions. D’aquesta manera, també es valora el patrimoni material i immaterial: monuments, gastronomia, tradicions o històries de cada poble. La intenció és aconseguir que la persona que ho transmetia via oral ho fera utilitzant una llengua que va més enllà de l’estandarditzada i que es treballara l’adaptació d’un text a l’entorn.
Els relats han estat gravats per més d’un centenar de persones de totes les comarques valencianes i una quinzena de nouvinguts, la participació dels quals ha sigut clau per trencar amb tòpics lingüístics i entendre que els estrangers també volen aprendre i donar-li ús a la llengua. Que aquesta no és estàtica, sinó que té diferents variants i són tots vàlids.
Per arribar a tothom, les ràdios han sigut la font principal. La primera va ser la de la universitat, VOX-UJI ràdio, però s’ha estès a altres, com Ràdio Occitània de Tolosa del Llenguadoc, À Punt Media, Ona Mediterrània de Palma de Mallorca o la ràdio de la Universitat Miguel Hernández, entre moltes altres, arreu dels Països Catalans. «Són històries que tenen un caràcter molt marcat d’oralitat, fetes d’una manera atractiva, àgil i breu, i la ràdio és el mitjà ideal per a poder donar-li eixida, ja que, a més a més, encaixa perfectament», explica Mari Carmen Aparici, coordinadora de la ràdio VOX-UJI.
Amb això, «es fomenta la llengua pròpia, a la qual també és important donar-li eixe impuls, i més des de la universitat, i dona a conèixer la cultura i les tradicions del País Valencià, una tasca que podem i hem de fer des de les institucions públiques», defensa Aparici.
2 comentaris
Sóc Joanvi Cubedo i m’anomene El Tio Vicent quan faig sessions de narració oral. Tinc molt d’interés de saber tot el possible del vostre projecte radiofònic UN PAÍS D’HISTÒRIES. A principis d’aquest curs vaig començar a fer sessions de potenciació de la nostra parla, valenciana/catalana, per a la infantesa amb una campanya que he anomenat PAS A PAS QUE NO A VARES i ho faré almenys fins a juny.
El meu telèfon és: 607619082
Bona nit Joanvi.
T’he enviat un escrit a través del messenger. L ‘has rebut?