Anàlisi

Un palmarès marcat per la figura del pare

Del 24 d’abril al 2 de maig del 2025, s’ha celebrat la novena edició del BCN Film Fest a la seu principal dels Cinemes Verdi al barri de Gràcia, un festival consolidat, dedicat a les adaptacions literàries i a les pel·lícules històriques, incloent-hi biografies sobre personalitats rellevants. Durant els nou dies del festival s’han pogut veure 84 produccions, de les quals dinou competien a la secció oficial, amb un jurat format per Sílvia Munt, Sergi Belbel i José Corbacho, i un jurat de la crítica format pels periodistes Belit Lago, Mercè Coll i Francisco Javier Millán. La deliberació final, de forma curiosa i involuntària, destaca íntegrament a produccions on la presència de la figura paterna té un paper destacat.

El Premi a la Millor Pel·lícula del festival va ser per a la pel·lícula francesa The quiet son (Jouer avec le feu, 2024), dirigida per les germanes Delphine i Muriel Coulin, que signaven també el guió adaptat de la novel·la Lo que falta de noche (Ce qu’il faut de nuit, 2020), de Laurent Pettiman, publicat pel segell Random House amb traducció al castellà de María Lidia Vázquez Jiménez. La història està protagonitzada per un pare que fa un lustre ha enviduat després d’una llarga malaltia, i que té cura dels seus dos fills, el menor, bon estudiant, a punt d’entrar a la universitat, i el gran, amb una formació professional relacionada amb la metal·lúrgia, encara que a l’atur un cop acabats els estudis, amb vint-i-un anys.

El pare, interpretat per l’actor Vincent Lindon, és un tècnic de manteniment de l’empresa ferroviària estatal, amb moltes jornades nocturnes i festives en el seu horari laboral habitual, un treballador que ha pogut tirar endavant la família, i al darrer lustre en solitari després de la mort de la seva parella. A poc a poc descobreix com el seu fill gran sucumbeix el populisme dels grups d’extrema dreta, amb els quals el jove contacta a través de les xarxes socials, per reunir-se als partits del Campionat de futbol francès (Ligue 1), a les baralles organitzades i clandestines i en les sortides per fer atacs racistes i/o xenòfobs. «¿Llibertat per a qui? Igualtat per a qui? Fraternitat per a qui?» és una de les sentències que utilitza per justificar davant la família la seva actitud, posant en dubte els valors de la mateixa República Francesa, veient com s’enfonsen els fonaments d’aquest lema a través d’una família normal, que a poc a poc i sense adonar-se’n, observa atònita el terrible desenllaç, assumit com una derrota moral per part del pare de família.

El Premi a la Millor Direcció del festival va ser per a la pel·lícula alemanya Paternal Leave (2025), amb guió i direcció d’Alissa Jung, una directora debutant al llargmetratge, amb una gran acollida en la seva presentació al Berlin International Film Festival el febrer passat. Jung és una reconeguda actriu que debuta amb uns protagonistes singulars: la seva parella a la vida real, l’actor italià Luca Marinelli, i una actriu desconeguda, Juli Grabenhenrich, que s’estrena en un paper molt exigent. Interpreta una noia de quinze anys que decideix escapar-se de casa un cap de setmana per viatjar d’Alemanya a Itàlia per conèixer el seu pare, que les va abandonar durant l’embaràs, quan amb poc més de vint anys va pensar que no es veia capaç d’assumir aquesta responsabilitat. Professor de surf per tot el món, sembla que ara busca l’estabilitat amb una nova parella i la seva filla petita, de manera que la irrupció de la noia sense avisar trastoca completament la seva agitada situació personal. Cal destacar el paral·lelisme que realitza la directora amb els flamencs, que es troben de pas als aiguamolls, dels quals destaca que són progenitors perfectes, compartint-ho tot al 50%.

El Premi al Millor Guió del festival va ser per a la pel·lícula noruega Adorable (Elskling, 2024), amb guió i direcció de la debutant al llargmetratge Lilja Ingolfsdottir. Un drama familiar protagonitzat per Maria, ja a la quarantena, amb quatre fills, casada en segones núpcies, amb Sigmund, amb qui ha tingut dos fills els últims anys. El relat abasta aquests set anys, des que es coneixen i la seva evolució amb el pas del temps, mentre a poc a poc, es va enfonsant la relació, fins que el marit li demana el divorci. Com gestiona el personatge aquesta situació, la seva airejada reacció i el seu comportament ens adverteix de la pressió personal i laboral per la qual està passant, clamant la necessitat d’ajuda de forma silenciosa, sense que el seu entorn reaccioni adequadament.

El Premi al Millor Actor i el Premi a la Millor Actriu ha estat per a la parella protagonista de la pel·lícula francesa La primera escuela (Louise Violet, 2024), amb guió i direcció d’Éric Besnard. La protagonista de la història és Louise Violet, interpretada per l’actriu Alexandra Lamy, una professora parisenca que és assignada a una escola rural en un petit poble francès, a finals del segle XIX, que és acollida inicialment en allò que sembla l’estable de l’alcalde del poble, interpretat per l’actor Grégory Gadebois, que és on dormirà la nouvinguda al costat d’una vaca, i on es faran les primeres classes, un cop condicionat decentment el lloc, de manera molt modesta, fins que aconsegueix que s’iniciï la construcció d’una petita escola.

Tot i que primer haurà de convèncer els progenitors, especialment els pares, que els seus fills i filles hauran d’anar a l’escola, de manera que hauran de deixar de treballar ajudant la família en les diferents tasques del camp, una vida quotidiana lligada a les estacions, la terra i els cultius. El passat de la professora aflorarà provocant la repulsa d’alguns dels pares, la reacció dels quals serà virulenta, cosa que farà que Mme. Violet recordi a tots un dels valors fonamentals de la república: l’educació és la clau de la llibertat.

El Premi al Millor Muntatge del festival va ser per a la pel·lícula alemanya Köln 75 (2025), amb guió i direcció d’Ido Fluk. La pel·lícula narra els inicis professionals de Vera Brandes, nascuda el 1956 a Colònia, Alemanya, que, de forma molt precoç, va començar amb tot just disset anys el seu treball com a promotora i productora musical, una reeixida carrera que dura fins avui dia. En concret, el títol de la pel·lícula fa referència a un dels concerts enregistrats en directe més mítics de la història del jazz, el que va fer a la Casa de l’Òpera a Colònia el 1975 el pianista Keith Jarrett, considerat el disc en solitari més venut en la història del jazz, quan l’organitzadora només tenia dinou anys en aquell moment, i després de nombrosos contratemps que va haver de salvar, com es mostra al llargmetratge.

La pel·lícula s’ha endut també el Premi de la Crítica, probablement destacant el seu desvergonyiment (trencant en diverses ocasions amb la quarta paret) i la seva capacitat narrativa a través d’un muntatge explosiu que dona una idea molt fidedigna del treball de producció. La història comença a la festa del cinquanta aniversari de Vera Brandes i escoltem el pare dir al brindis, davant de tots els assistents, que se sentia profundament decebut de la seva filla, potser perquè mai no va voler ser dentista com el seu pare. De vegades, sense voler-ho, el teu pare t’ajuda a escollir el teu camí, i ell, també de forma involuntària, queda retratat a través de les seves accions.

El Premi a la Millor Música del festival va ser per a la pel·lícula catalana La furgo (2025), obra de Marc Parrot. La pel·lícula està dirigida per Eloy Calvo, amb guió de Ramon Pardina i Mercè Sarrias que adapten la novel·la gràfica homònima amb guió del mateix Pardina i dibuix de Martín Tognola, publicat el 2018 per Ediciones La Cúpula. Protagonitzada per l’actor Pol López, encarna un pare acabat de separar, sense una feina estable, que viu a la seva furgoneta, amb la qual fa alguns treballs de missatgeria i nyaps diversos, i on haurà d’acollir la seva filla petita els dies que li correspon, fins que la precarietat i les adversitats faran insostenible la situació.

El BCN FILM FEST 2025 ha retut homenatge a l’actor Marcello Mastroianni (1924-1996) al centenari del seu naixement, dedicant-li el cartell oficial. «La imatge central del cartell, una de les més icòniques de la seva carrera, que correspon a un fotograma de la pel·lícula Fellini 8½, captura l’essència de l’actor que es va convertir en un símbol del cinema italià i mundial. La seva carrera, que va abastar més de cinc dècades, va deixar un llegat de personatges inoblidables que van explorar amb profunditat les complexitats humanes. Aquest tribut celebra no només l’actor, sinó també l’home que va marcar una època en el setè art», afirma la directora del festival, la periodista Conxita Casanovas, on s’han programat tretze produccions protagonitzades per l’actor italià, en una edició que ha comptat amb més de 24.000 assistents en total, un vint per cent més que l’any anterior.