Opinió

Un problema personal

La directora del col·legi camina de pressa i preocupada cap a l’Ajuntament amb la urgència de trobar-se amb l’alcalde o el regidor de Sanitat. Ensopega primer amb el regidor i li conta el motiu de la seva visita. Un xiquet va arribar al col·legi aquest matí amb unes ferides en la galta i, en preguntar-li la mestra, la criatura conta que hi ha rates a la seva casa que li mosseguen. El professorat de l’escola ja tenia notícia de les condicions de pobresa en què viu la família del xiquet i suggereixen buscar ajuda a l’Ajuntament.

El regidor escolta amb atenció a la directora i amb rostre compungit li respon que li fa molta pena, però “aquest és un problema personal” i ni ell ni la resta de l’Ajuntament ni els pressupostos municipals estan per a resoldre els assumptes personals de cada casa. Sé molt bé, perquè la conec, el cabreig amb el qual la directora respon al regidor sobre la seva confusió del que és personal i el que és social. Els contaré que al final l’assumpte es resol i acudeixen, amb diligència, uns empleats municipals per procedir a la desratització de la casa familiar perquè la directora del col·legi li diu al regidor que marxa a comptar les seves respostes al periòdic local.

Porte aquí l’anècdota perquè em sembla que després del relat d’una situació que és més comuna del que pensem hi ha unes quantes consideracions que conviden a la reflexió.

En primer lloc, una reflexió sobre la pobresa i els seus silencis (i silenciaments). Cal esperar a situacions tan terribles com que a un infant el puga mossegar una rata per fer visible la realitat de la pobresa? La pobresa que, segons l’Informe AROPE, posa en risc aproximadament el 25% de la població espanyola. La pobresa i la desigualtat social existeixen i allò sorprenent és l’escassa consideració que sobre aquesta realitat es té en discutir les polítiques públiques d’educació i les reformes educatives, o el seu silenciament en els relats sobre l’escola. En la televisió sembla que totes les escoles són iguals i els noticiaris treuen a nens i nenes entrant per la porta de l’escola sense percebre l’enorme desigualtat que pot separar als uns dels altres.

Com que no? Se’m contestarà. Potser no has vist proliferar entre acadèmics i gestors polítics el discurs sobre la “educació inclusiva”? Sí, sí. Però jo parle de nomenar la pobresa amb totes les seves lletres, de reconèixer en tota la seva profunditat analítica els seus vincles amb la desigualtat social, i la situació d’exclusió. I, per tant, de denunciar l’enorme distància o allunyament entre les vivències socialment construïdes en els marcs curriculars de l’escolarització i les vivències concretes, reals, quotidianes de les nenes i els nens pobres.

Obro el llibre de text per la lliçó 7 i m’apareix el dibuix de la plaça en la qual es mostra una enorme activitat vital i laboral: el botiguer venent fruita, un taxi travessa la plaça amb un client, una dona surt de la porta del banc, l’oficinista camina per la vorera amb la cartera a la mà, uns paletes reparen un desperfecte, un cotxe de bombers apareix per la cantonada, veïns esperen en la parada de l’autobús, etc. Tothom és feliç, tothom treballa! El meu papà no, dirà el xaval que conviu amb les rates, però és igual perquè el text està tancat, donant l’esquena a la realitat del xaval.

Reconèixer l’existència de la pobresa significa diverses coses. La primera, aprendre a mirar-la, aprendre a identificar les mancances, els cossos precaritzats. De no tenir educada aquesta mirada pot ser que acabem atribuint a alguna manca personal, intel·lectual, valorativa, actitudinal, el que no és més que el resultat d’un procés històric acumulat d’injustícia social. De no tenir educada aquesta mirada pot ser que l’escola s’ocupe de l’assumpte des de criteris moralitzadors i civilitzatoris, des d’una consideració de superioritat enfront d’éssers humans que han estat socialment i culturalment inferioritzats.

En la recentment aprovada LOMLOE, tal com el text es publica en el Boletín Oficial del Estado, la paraula pobresa apareix només una vegada, en la disposició addicional tercera, per dir-nos que a mesura que s’implante la gratuïtat en l’educació infantil es prioritzarà en la matrícula l’accés de l’alumnat en situació de risc de pobresa. Extraordinària generositat legislativa!

Reconèixer l’existència de la pobresa significa també preguntar-nos què fem i què podem fer. És sorprenent que en un país on els informes ens diuen que existeix un preocupant percentatge de pobresa infantil no existeixi en la formació inicial del professorat res que permeta un tractament pedagògic adequat d’aquesta realitat. On estan els estudis del currículum i de la cultura que permetin una anàlisi crítica de la manera que representem als altres –los nadie, diu Galeano–? En el camp del currículum s’avança en les polítiques de la diferència i la diversitat, però no existeix el mateix avanç en la comprensió de la manera en què diferencies de gènere, de classe, ètnia o territori es tornen en clares i injustes desigualtats causants de la pobresa.

L’anècdota de l’inici mostra també la funció de compromís social del professorat. Creure que una o un és a l’aula per a ensenyar matemàtiques ignorant les condicions contextuals en què s’inscriu aquesta docència és, literalment, una creença immoral. Recordo un contundent i ben elaborat text d’Alan R. Tom (Teaching as a Moral Craft) que va constituir en els anys 80 tot un referent per als qui pensàvem que la mirada d’un nen dins de l’aula ens interpel·la moralment i no es pot concebre el nostre treball com una activitat purament tècnica; perquè som actors a l’interior d’una estructura social desigual i la nostra intencionalitat o pràctica educativa es justifica sempre en relació amb uns fins desitjables que ens comprometen moralment. Per això la directora del col·legi no va quedar impassible davant la notícia i va activar el gest ètic de la denúncia i la cerca d’una solució política solidària.

Finalment, la resposta del polític (regidor de Sanitat) també dona per a pensar sobre els sabers i els valors amb què s’assumeix la gestió pública. La notícia que li transmet la directora del col·legi era un fet objectiu, una objectiva manifestació d’una mancança. La miop mirada individualista responsabilitza de la mancança o pobresa als propis pobres i es renta les mans. Probablement, si aquest regidor comprengués que la pobresa és una conseqüència de la desigual distribució de la riquesa social, se sentiria involucrat i deixaria de pensar en “un problema personal” per a conduir-lo cap a un problema que ens interpel·la a tots, però especialment als qui s’han compromès en els assumptes públics.