Opinió

Un setge policial en una illa de llibertat

Tothom ho sabia perquè s’havia anunciat àmpliament a totes les Facultats: el dia 9 de març tindria lloc l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB). L’hora i el lloc, però, els sabien molt poques persones. I va ser un cop molt dur pel règim franquista que la policia no pogués evitar aquesta reunió que va aplegar uns 450 estudiants, professors, intel·lectuals i artistes, al convent dels caputxins de Sarrià. També era una mostra de la capacitat organitzativa del moviment universitari que va planejar aquella cita clandestina amb una gran meticulositat. Aquest desafiament polític era, en aquells temps de manca absoluta de llibertats -d’expressió, reunió i associació-, una aposta arriscada però exitosa que va tenir una gran repercussió en la societat catalana i va suposar un punt d’inflexió en la llarga i tenaç resistència antifranquista.

Per rememorar aquest esdeveniment, cinquanta anys després, ens vàrem tornar a reunir aquest dimecres passat dia 9 de març, al mateix lloc, bona part dels protagonistes d’aquella tancada forçada de tres dies, en un acte organitzat pel Memorial Democràtic. Es van projectar imatges i evocar un munt de records, veus, experiències i reflexions personals i col·lectives. Les intervencions van anar a càrrec de dos estudiants -l’exconseller d’Economia la Generalitat Andreu Mas Collell, aleshores dirigent estudiantil del PSUC (el partit dels comunistes catalans, que alehores liderava el moviment) i Teresa Eulàlia Calzada, que va militar a Bandera Roja i al PSUC-; un professor universitari -el polític socialista Raimon Obiols- i tres frares caputxins: Gil Parés, Enric Castell i Joan Botam. Aquest darrer era aleshores el provincial i va prendre les decisions més delicades. Així, quan la policía va descobrir la reunió clandestina -que acabava d’aprovar per unanimitat la constitució del sindicat- i va començar el setge, es va dirigir a l’assemblea amb aquestes paraules: “Des d’aquests moment, vostès, estudiants i invitats, són hostes d’aquesta casa”.

Es va recordar el procés de trencament amb el sindicalisme franquista del SEU (Sindicato Español Universitario) i amb el posterior boicot a les APE (Asociaciones Profesionales de Estudiantes), una nova oferta oficial maquillada, al mateix temps que s’escollien delegats en unes eleccions lliures i autònomes; la posterior discussió a totes les facultats dels estatuts del SDEUB i el seu manifest fundacional Per una universitat democràtica (veure entrevista Albert Coromines del dia 9 de març). La caputxinada era la fita culminant d’aquest procés amb la lectura i aprovació d’aquest document. També es van glossar diverses incidències del setge policial i de l’ampli suport i solidaritat rebut des de l’exterior, i de la decisió de no abandonar la sala, doncs això suposava ser escorcollats un per un i entregar la documentació; i l’irrupció violenta de la policia el tercer dia, esbotzant la porta, confiscant a tothom el DNI i conduïnt els professors i intel·letuals convidats a comissaria. Després hi hagué multes, més detencions i alguna tortura.

Així mateix, es va destacar l’eficient logística organitzativa desplegada pels caputxins i per la pròpia assemblea per tal de distribuir l’escàs menjar i per combatre el fred gèlid -al convent no hi havia calefacció-, amb mantes i papers de diari al terra: comissions d’horaris i alimentació; de sanitat i higiene; de descans nocturn; d’activitats constuctives; de vigilància del convent i relació amb l’exterior; i de debat sobre l’organització sindical i universitària. En el llibre que acaba d’aparèixer La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat, de Clara Fons, es recullen les seves veus i s’explica amb detall com va funcionar tot plegat. I, per damunt de tot, es posa de relleu la seva actitud generosa d’acollida, de dignitat i de responsabilitat. “La Caputxinada no va ser només una oda a l’acolliment, sinó també a la dignitat. A la dignitat humana. A la dignitat cultural i lingüística. Fer resistència en aquells moments era donar una resposta des de la dignitat”. Els nous aires del Concili Vaticà II connectàven amb sectors de l’esglèsia catalana que s’incorporaven al combat per la recuperació de les llibertats democràtiques.

Què va significar políticament la Caputxinada? Vet aquí algunes de les coses que es van dir: Un acte de ruptura democràtica. Un dels símbols més emblemàtics de la resistència antifranquista. Una escletxa important del règim. El final del procés constituent d’un sindicat lliure i democràtic i, al mateix temps, un punt de partida per la unitat de les forces políques: la Taula Rodona Democràtica, el germen de Assemblea de Catalunya (1971).  Un esdeveniment, en definitiva, que va deixar rastres inesborrables en la biografia de molts persones.

Durant aquells tres dies el convent dels caputxins es va convertir en una illa de llibertat, en una autèntica universitat crítica i democràtica. Va ser un privilegi compartir els versos de poetes com Salvador Espriu i Pere Quart; la conferència del savi Rubió i Balaguer sobre els joglars;  les reflexions filosòfiques de Manuel Sacristàn -un dels pensadors marxistes més lúcids i rigurosos- i d’Agustín García Calvo -un destacat referent del pensament llibertari-, tots dos apartats de la universitat, entre d’altres professors,  per les seves idees disidents; les conveses al voltant de l’art i arquitectura, amb Antoni Tàpies, Oriol Bohigas i altres artistes. Els debats sobre economia, urbanisme o política. Converses organitzades a la sala d’actes o sorgides espotàniament al jardí, en petits grups, a la manera socràtica. Aquesta era la nostra universitat somiada, una expressió de les nostres petites i grans utopies. Van ser tres dies plens de sensacions, on vam aprendre a conviure amb la conversa, amb la solidaritat, amb l’esperança, i també amb la por i la incertesa. Un esdeveniment que ens va ajudar crèixer de cop com a estudiants i com a persones.