Actualitat

Una banda de noies, el terror del carrer

Aquest és un article publicat a eldiario.es

“Sóc Legs Sadovsky, sóc una Foxfire i no vaig fent el gilipolles amb els tios“. Heus aquí una declaració d’intencions de la protagonista de Foxfire: confessions d’una banda de noies, la pel·lícula que s’estrena divendres, basada en Puro Fuego, el llibre de culte de Joyce Carol Oates, famós per haver plasmat de la manera més propera i triomfant la vida d’una banda de noies nord-americans de classe obrera en la dècada dels cinquanta.

La versió fílmica dissecciona els elements més suggerents d’un tema poc tractat en la ficció: el món de les bandes de noies, les seves aspiracions, desitjos, l’entorn violent al qual s’han d’enfrontar i les seves possibles sortides, que són poques. La pel·lícula arriba, com una alenada d’aire fresca, per cobrir el despropòsit d’un intent anterior protagonitzat per Angelina Jolie (Joves incompreses).

Si en el llibre quatre amigues utilitzen primer el vandalisme de carrer a petita escala i després la venjança més directa contra tots aquells que les van humiliar i/o atacar sexualment, la primera versió fílmica obviava el nucli de l’acció -la inventada població de Hammond, a Nova York- per centrar-se en les peripècies de quatre xavales de classe mitjana amb ganes de venjar-se.

I és que el lema support your local girl gang (dóna suport a la teva banda local de noies) està ben viu. L’evident interès per reviure els moviments de riot grrrl dels noranta, el focus posat sobre els feminismes contemporanis i l’auge de fenòmens com el de Pussy Riot han donat un nou impuls i renovada llum sobre una accepció més urbana i radical del terme. Així, la gang ja no seria únicament un grup qualsevol de noies, sinó un de violent.

L’interès no és únicament estètic, sinó que respon a la situació urbana contemporània: des dels anys noranta, en els suburbis de la majoria de les grans ciutats occidentals les bandes de noies són un fenomen comú i creixent, i la seva relació amb la violència també . Les autoritats del Regne Unit van detectar ja el 2011 que els delictes a les mans de dones havien augmentat un 12% respecte a la dècada anterior, i que aquells relacionats amb estupefaents, robatoris i assassinats a mans de dones havien augmentat un 250% des de 1973.

Als Estats Units, segons fonts de l’FBI el 2010, un de cada tres adolescents detingut per cometre un delicte era una noia, el que suposava un augment del 200% respecte a les xifres de 1980. Segons fonts policials, la situació és similar a França, on la violència al carrer exercida per noies ha augmentat un 140% des de 2002.

Així, no és casual que creixin les representacions sobre les bandes de carrer de noies. Mentre s’estrena Foxfire, encara ressonen els ecos de Sket (el vocable en patois per “prostituta”) dirigida per Nirpal Bhogal i sense estrenar al nostre país, que narra la vida de l’adolescent Kayla als carrers de Londres, que, acompanyada per una banda davant els atacs d’un altre grup, haurà d’enfrontar les conseqüències d’unir-se a la banda per protegir-se d’una violència major.

En un to confessional i autobiogràfic documenta també el llibre How I Escaped a Girl Gang de Chyna, una treballadora social que narra la seva adolescència a la banda de noies “Nothing To Lose” o N2L. La vida i la de les seves amigues apareix marcada per antecedents comuns: fracàs escolar en un sistema que els ignora, famílies amb problemes d’addicció, i la violència -moltes vegades sexual- com a esquema diari de vida. Malgrat el rebuig final que la banda li va suposar a llarg termini, Chyna recorda el sentiment de pertinença: “Estar en una banda ens feia sentir poderoses. Ens dèiem ‘germana’ les unes a les altres i era la nostra única família, un espai al qual recórrer per ser compreses”.

Altres gangs en la ficció

Malgrat la comuna idea d’invisibilitat, les bandes de noies tenen una tradició fílmica escassa però consistent. Aquí en van alguns exemples:

She-Devils on Wheels (1968). Què es pot esperar d’una colla de moteres que respon al nom de les menjahomes? Un grup de noies terroritzen la ciutat i guanyen sempre que poden a la banda rival de motards del barri. De factura mediocre i una mica risible amb el temps, es tracta d’una pel·lícula amb un missatge sorprenentment contrari al que sol trobar-se al cinema mainstream nord-americà: obligada a triar entre l’amor d’un noi o la companyonia de la banda, la protagonista tria això últim, i no mor sola i envoltada de gats com a conseqüència.

Els amos de la nit (1979). La pel·lícula de culte de Walter Hill sobre les bandes de carrer de Nova York té diversos moments memorables. Un d’ells és quan els rudes Warriors s’han d’enfrontar a les Lizzies, un grup de xavales suposadament maques i normaletes. Aquest és el moment en què els Warriors comencen a suar sang de veritat. Les Lizzies són feres sense domar, i quan treuen les navalles, es prepara una de les millors batalles del cinema. Màxim respecte a Les Lizzies.

Fins al final (set it off) (1996). Plena de clixés cinematogràfics, segueix sent un dels escassos moments en què el cinema comercial es va aventurar a retratar el món de les bandes de dones afroamericanes. Amb voluntat de thriller, se centra en un grup de noies que, desproveïdes de tota manera de guanyar-se la vida, es decideixen a robar bancs. Mentrestant, la violència s’acarnissa contra el seu entorn. El millor? Queen Latifah.

Grease (1980). Què eren les Pink Ladies sinó una banda de carrer? Les pistes hi són: uniformes, cohesió grupal enfront de l’exterior, i -amb tota seguretat-alguna navalla que altra guardada en un armari. Rizzo ens demostrava la doble moral de l’institut amb There Are Worse Things I Could Do, Frenchie ens cantava les dificultats que se li presentaven a una noia de la seva classe, que podria veure’s obligada a apuntar-se a un curs d’esteticien per culpa del fracàs escolar. Si per alguna cosa detestaven a Sandy -a més de per ser una beata a l’estil de Sandra Dee- és per la seva mirada condescendent de classe mitjana, sense problemes familiars, amb uns pares que convidaven a Danny Zuko (Danny Zuko!) a prendre el te.

Girl Boss Guerilla (1972). El gènere Sukeban japonès de noies delinqüents conté una joia, la saga Girl Boss, digirida per Norifumi Suzuki. Entre elles, Girl Boss Guerrilla, amb la meravellosa Miko Sugimoto, cap de les moteres de la banda Casc Vermell, que pretén alçar-se per sobre de la resta de colles de noies. Fins que topa amb els Yakuzas. Navalles, tatuatges i banys de sang a la costa de Japó. Es podria demanar més, però seria (una altra vegada) delicte.