Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fonaments, reptes i perspectives de futur
El sistema educatiu català ha avançat de manera significativa en el reconeixement de la diversitat com a principi essencial de l’acció educativa. Ja en el preàmbul de la Llei d’Educació 12/2009, del 10 de juliol, es posa de manifest la necessitat d’adequar l’activitat educativa per garantir una atenció ajustada a la diversitat de l’alumnat, tot promovent la igualtat d’oportunitats i l’accessibilitat universal. En el seu títol preliminar, la llei situa la cohesió social i l’educació inclusiva com a pilars fonamentals d’una escola per a tothom, i estableix que l’atenció educativa de tot l’alumnat s’ha de regir, de manera transversal, pel principi d’inclusió.
Aquest marc normatiu es concreta posteriorment amb el Decret 150/2017, de 17 d’octubre, d’atenció educativa de l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, que dona continuïtat a les polítiques basades en els principis d’inclusió, normalització i escola per a tothom. El decret consolida una mirada sistèmica sobre l’atenció a la diversitat i estableix les bases per oferir una resposta educativa coherent, flexible i ajustada a les necessitats reals dels infants i joves.
Parlar d’inclusió, doncs, implica reconèixer la diversitat i apostar decididament per l’equitat, un dels grans desafiaments de l’escola contemporània.
La diversitat com a valor integrador i equitatiu
En aquest sentit, cal tenir en compte que l’alumnat presenta característiques físiques, socials, culturals, socioeconòmiques i psicològiques molt diverses, que donen lloc a perfils d’aprenentatge singulars. Davant aquesta realitat, l’escola ha de ser capaç d’entendre aquesta pluralitat i assumir-la com un element estructural del sistema educatiu, responent-hi amb propostes pedagògiques igualment diverses.
Només així es pot assegurar que cada infant, adolescent i jove progressi cap al desenvolupament ple de la seva personalitat, capacitats, competències i oportunitats de futur. Avançar cap a un sistema educatiu inclusiu suposa concebre la diversitat com un valor integrador i equitatiu, i no com una excepció ni com una càrrega pedagògica.
El pedagog/a i el psicopedagog/a, clau en l’educació inclusiva
La inclusió educativa no es fonamenta en l’etiquetatge de l’alumnat, sinó en la comprensió de les seves característiques individuals per atendre-les adequadament. Dins d’aquesta diversitat s’hi inclou l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu, que requereix una atenció personalitzada i flexible. Per això, és essencial detectar aquestes necessitats de manera precoç, comprendre-les i respondre-hi, evitant que esdevinguin barreres per a l’aprenentatge i la participació.
En aquest procés, el paper dels pedagogs/gues i psicopedagogs/gues és clau. L’assessorament pedagògic i psicopedagògic, especialment a partir de l’avaluació psicopedagògica, permet als centres i als equips docents aproximar-se a les necessitats de l’alumnat des del coneixement i la comprensió. Aquesta mirada no s’ha de centrar únicament en les dificultats, sinó sobretot en el reconeixement de les potencialitats, facilitant una resposta educativa coherent amb les mesures i els suports establerts pel Decret 150/2017.
L’educació inclusiva va molt més enllà de la simple escolarització en centres ordinaris. El seu objectiu és garantir la participació, l’aprenentatge actiu i el progrés de tot l’alumnat, assegurant trajectòries educatives equitatives que afavoreixin el desenvolupament personal, acadèmic i social.
En aquest sentit, el Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA) és una eina clau per anticipar la diversitat des de la planificació curricular, promovent pràctiques flexibles orientades a reduir barreres i a oferir múltiples formes d’accés, expressió i implicació.
La implementació efectiva del DUA només és possible amb una corresponsabilitat real de tot el sistema educatiu. Això implica estructures organitzatives flexibles, treball col·laboratiu entre professionals i una formació contínua mestres i professorat que permeti revisar pràctiques, creences i metodologies.
Coordinació, prevenció i avaluació per garantir la inclusió
Parlar d’inclusió també suposa analitzar les condicions i les dificultats que afronten els centres per atendre la diversitat, així com revisar l’organització i la gestió dels recursos disponibles per valorar-ne l’ús eficient i l’eficàcia.
Des d’aquesta perspectiva, les comissions i els equips d’atenció educativa inclusiva esdevenen espais clau de coordinació i presa de decisions. Els professionals de la pedagogia i la psicopedagogia poden contribuir de manera decisiva a la inclusió educativa i social de l’alumnat, col·laborant en la definició de les formes organitzatives, metodològiques i didàctiques més adequades a cada context, així com en el seguiment dels recursos i les mesures recollides en el projecte educatiu de centre.
Una educació inclusiva de qualitat requereix també una mirada preventiva i comunitària. La detecció precoç de dificultats, l’acompanyament sòcio-emocional i la col·laboració estreta amb les famílies són elements imprescindibles per garantir el benestar i el progrés educatiu.
Alhora, és imprescindible disposar de recursos suficients i d’una avaluació formativa centrada en el progrés de l’alumnat. L’avaluació ha de ser una eina al servei de l’aprenentatge, orientada a la millora contínua i no només a la certificació de resultats.
La inclusió també obliga a abordar mancances estructurals presents en molts centres, especialment pel que fa a la formació inicial i continuada dels docents i a la dotació de professionals especialitzats. És necessari disposar de docents formats i sensibilitzats envers les necessitats específiques de suport educatiu, especialment a l’educació secundària obligatòria i als ensenyaments post-obligatoris, on sovint la diversitat queda invisibilitzada.
La normalització ha representat un avenç important, però és insuficient si no garanteix una participació real i un aprenentatge significatiu. La inclusió suposa un canvi de mirada: no és l’alumne/a qui s’ha d’adaptar al sistema, sinó el sistema educatiu el que s’ha de transformar. La personalització de l’aprenentatge i les adaptacions han de ser estratègies pedagògiques habituals i no excepcionals. Només des d’una pràctica flexible i compartida es pot avançar cap a una escola que garanteixi l’aprenentatge, el benestar i el progrés de tot l’alumnat.
La inclusió en les etapes post-obligatòries
El Decret d’Inclusió estableix que l’assignació dels recursos personals i dels programes ha de tenir en compte els informes psicopedagògics, les valoracions de la inspecció educativa i les aportacions dels equips directius, atenent criteris com el nombre d’alumnes amb necessitats específiques, els recursos disponibles i el grau de complexitat del centre.
Aquesta assignació ha de vetllar per l’ús eficient dels recursos, tot fomentant l’autonomia i el desenvolupament integral de l’alumnat.
Per això és imprescindible la presència de professionals d’atenció educativa, pedagogs/gues, psicopedagogs/gues i mestres d’educació especial, especialment en educació infantil i primària, així com l’augment de la dotació a secundària i als ensenyaments post-obligatoris.
L’atenció a la diversitat en l’etapa post-obligatòria obre un debat encara pendent. El batxillerat, els cicles formatius, els programes de formació i inserció i l’educació universitària continuen sent sovint els grans oblidats de les polítiques inclusives.
Cal reflexionar sobre quines mesures i suports s’ofereixen realment en aquests contextos i com es garanteix l’assoliment dels objectius i competències de l’alumnat.
Personalització de l’aprenentatge en la universitat
En l’àmbit universitari, la diversitat d’estudiants és cada vegada més evident, fet que exigeix models docents inclusius basats en el principi d’equitat. Cal tenir en compte que organismes internacionals com la UNESCO remarquen que la inclusió i l’equitat són fonamentals per garantir una educació de qualitat per a tothom.
És per això que en l’educació superior, la docència universitària, ha d’incorporar -també- el DUA, metodologies actives, sistemes d’avaluació coherents i espais de participació que reconeguin l’estudiant com a agent actiu del seu aprenentatge.
Aquesta inclusió no pot recaure únicament en el professorat, sinó que ha de ser assumida institucionalment mitjançant la formació docent, protocols clars i serveis de suport visibles.
Inclusió des d’edats primerenques
La inclusió educativa també s’ha de garantir des dels primers anys de vida. La llar d’infants constitueix sovint el primer contacte de les famílies amb la institució educativa i un espai privilegiat per a la detecció precoç d’indicadors d’alerta en el desenvolupament infantil.
En aquesta etapa, és tan important l’atenció directa a l’infant com l’acompanyament als adults de referència i la complicitat i col·laboració de les famílies.
Garantir la inclusió al 0-3 implica disposar de ràtios adequades, considerar el temps de migdia com a espai educatiu, assegurar l’assessorament psicopedagògic als equips educatius i de direcció, adaptar propostes i espais, coordinar-se amb els serveis de salut i oferir formació contínua als professionals.
A modus de conclusió
La inclusió fa referència a la millora constant de l’atenció educativa i a la diversitat en totes les etapes del sistema educatiu. Es tracta, doncs, d’una inclusió per a tothom i en qualsevol etapa, orientada al desenvolupament ple de les capacitats i competències de l’alumnat per afrontar un futur incert i canviant.
Reflexionar sobre el pas de la teoria a la pràctica implica analitzar conceptes com la normalització, la personalització de l’aprenentatge i les adaptacions educatives per entendre com es concreten en la vida quotidiana dels centres. Sovint aquests principis formen part del discurs pedagògic, però la seva aplicació queda condicionada per estructures rígides, creences arrelades i limitacions organitzatives.
Avançar cap a una educació inclusiva efectiva requereix revisar aquestes pràctiques, implicar activament les famílies com a agents corresponsables i adoptar una actitud reflexiva i crítica que permeti normalitzar la diversitat, personalitzar els itineraris educatius i garantir el benestar de tot l’alumnat.
Des d’aquesta perspectiva, la inclusió educativa no és només un mandat normatiu, sinó un compromís pedagògic i ètic que situa a l’infant, a l’adolescent, al jove… en el centre del procés educatiu. I on els pedagogs/gues hi tenen un paper fonamental en totes les etapes educatives, des d’infantil fins a la universitat.
Una educació que reconeix la diferència, té cura de les persones i entén la diversitat com una oportunitat d’aprenentatge compartit i valora els seus professionals, esdevé un pilar fonamental per a la qualitat de l’ensenyament, la innovació i la transformació pedagògica del segle XXI.
