Alumnes sords, els estem escoltant?

Només un de cada deu infants catalans amb discapacitat auditiva opta per una escolarització en llengua de signes, la resta ho fa en llengua oral; la visió d’uns i altres sobre el tracte que reben de l’administració és diametralment oposada.

Víctor Saura
 
 
 

Alumnes d’institut oïdors fan el signe suport a un company sord, en la seva reclamació d’accedir a un cicle formatiu amb totes les hores d’intèrpret | Foto: Volem Signar i Escoltar

Quina és la situació de l’alumnat sord a Catalunya? El diagnòstic varia diametralment segons qui el faci. Si ho fan els representants dels sords oralistes (els qui es serveixen d’un implant o d’un audiòfon per escoltar), la situació és força satisfactòria i la millora en els darrers trenta anys és indiscutible. Si ho fan aquells qui representen els sords bilingües o signants (els qui es comuniquen a través de la llengua de signes, si bé en bastants casos també usen la llengua oral), la situació és alarmant i discriminatòria.

Fa uns dies, l’Associació Volem Signar i Escoltar i l’Associació de Pares de Nens Sords de Catalunya (Aspance), totes dues del sector bilingüe, van presentar una reclamació davant del departament d’Ensenyament com a pas previ a la interposició d’un contenciós-administratiu davant la justícia ordinària. Acusen Ensenyament de passivitat i d’abandó, ja que, afirmen, porta dos anys ignorant els requeriments que els han fet arribar sobre infants que demanen una escolarització en llengua de signes catalana (LSC). Aquestes entitats entenen la LSC com la primera llengua dels sords, la més natural i eficient per a la comunicació, mentre que el català i el castellà (és a dir, les orals) serien la segona o tercera. Els oralistes no ho veuen igual, per aquests la seva llengua materna és la llengua oral d’elecció.

Marian González, presidenta de Volem Signar i Escoltar, explica que “no s’està donant la oportunitat a tots els infants sords a aprendre la LSC, s’empeny les famílies a optar per la modalitat oral des què el nen és petit”. En l’etapa 0-3 l’administració (és a dir, els centres d’estimulació primerenca) no ofereix la LSC, només ho fa a partir de P-3, quan s’entra en el sistema escolar. Més endavant, el model 100% bilingüe només s’ofereix en una escola de primària (Tres Pins) i un institut (Consell de Cent) de Barcelona, i el que fa anys que aquestes entitats demanen a Ensenyament és que cada demarcació compti com a mínim amb un centre de primària i de secundària totalment bilingües (és a dir, oral i signes).

A la resta de Catalunya, els infants sords bilingües disposen d’intèrpret en llengua de signes algunes hores, però no durant tot l’horari lectiu. Però alguns ni això. “Ara mateix tenim una nena de P-3 de Vilassar de Dalt que està demanant una escolarització en llengua de signes i no li estan donant”, explica González. La conseqüència de tot plegat, afegeix, és que hi ha nens que podrien progressar molt més del que ho fan si tinguessin accés a una escolarització totalment bilingüe.

Més recursos a la post-obligatòria

Ensenyament nega que es pugui parlar de passivitat, i com a mostra posa l’increment de dotació pressupostària que es va aprovar l’abril de l’any passat per l’alumnat bilingüe en l’educació post-obligatòria. De 840 hores setmanals d’intèrprets el curs 2016/17 s’ha passat a 1.000 hores aquest curs. Aquestes hores van destinades a 56 alumnes que es troben en aquesta etapa, i per tant cadascun d’ells disposa de promig d’unes 3,5 hores diàries d’intèrpret. Això és el que, segons González, obliga els signants a ajuntar-se en cicles formatius que potser no els motiven, ja que d’aquesta manera aconsegueixen sumar totes les hores amb intèrpret.

El departament afirma també que, d’acord amb el que estableix la Llei de Llengua de Signes Catalana, ofereix a les famílies “la possibilitat d’escollir lliurement l’escolarització en la modalitat oral o bilingüe dels seus fills”, un cop han estat degudament informades d’ambdues opcions. Aquesta és la part que les entitats que han iniciat el procediment prejudicial neguen. Consideren que s’incompleix aquesta llei, aprovada pel Parlament el 2010, i per això volen portar el departament a la via del contenciós-administratiu.

Des dela dreta, Antonio Martínez (president de Fesoca), Marian González (Volem Signar i Escoltar) i Ricard Navarro (Aspance) el dia que van presentar la reclamació a Ensenyament | Foto: Volem Signar i Escoltar

Oralitat voluntària o forçada?

La modalitat oral és, de llarg, la més habitual entre l’alumnat sord. Dels 1.939 alumnes amb discapacitat auditiva que hi ha a tot el sistema d’ensenyament obligatori català, un total de 1.761 fan modalitat oral i només 178 bilingüe. Per Volem Signar i Escoltar, això seria un reflex de la poca informació que es dona a les famílies i dels pocs recursos amb què es dota aquesta modalitat, i en última instància una mostra entre moltes altres de l’interès encobert que hi ha d’eradicar la llengua de signes catalana. Altres mostres serien que als protocols de sordesa dels hospitals no apareix la llengua de signes ni enllaços a la Fesoca (Federació Catalana de Sords, bilingüe), o que ja no queda cap cicle formatiu d’interpretació en llengua de signes, tan sols un grau que imparteix la UPF.

El 95% dels nens que neixen amb discapacitat auditiva tenen pares oïdors, això explica que l’arribada d’un fill sord acostuma a agafar els pares per sorpresa i sense cap coneixement sobre sordesa. “Sabem que hi ha interessos econòmics al voltant de les ajudes protèsiques i sabem i podem provar que juguen amb la vulnerabilitat de les famílies en conèixer el diagnòstic del seu fill”, assegura Marian González.

“L’alumnat sord està arribant a fites impensables”

La visió dels sords oralistes és força diferent. Raimon Jané, president de la Federació Acapps (Associació Catalana de Promoció de les Persones Sordes, que engloba les entitats oralistes), considera que per una família que acaba de rebre la notícia sobre la discapacitat auditiva del seu fill, “el fet de veure que la llengua oral pot ser possible és una gran satisfacció”. Aquest és el motiu, opina, de que la major part de famílies optin per la solució protèsica; és a dir, per l’audiòfon o per l’implant coclear. I es tracta d’una opció voluntària, subratlla.

“Fa 30 anys l’accés al llenguatge era molt complicat –recorda Jané–, mentre que ara disposem de mitjans tecnològics que fan més fàcil la llengua oral, i gràcies a la inclusió, la tecnologia i l’excel·lent treball que han fet els CREDA [centres de recursos educatius per a discapacitats auditius], tot aquest alumnat ha evolucionat amb gran èxit, arribant a fites impensables fa uns anys”. Ho demostra, diu el president d’Acapps, el fet que el percentatge de sords que aproven l’ESO és equivalent al dels oïdors. I el fet que en aquests moments a les universitats catalanes hi ha un centenar d’alumnes sords.

“Els implants coclears són ajudes protèsiques molt útils en alguns casos, mentre que en altres no donen els resultats esperats. No són cap miracle, els nens implantats continuen sent nens sords”, insisteix González. “El meu fill també utilitza ajuda protèsica i parla super bé –precisa–, però quan està amb altres sords necessita la llengua de signes, i a classe li va millor”. Sense la llengua de signes perd informació, i això és el que els estaria passant a molts alumnes sords que són exclusivament oralistes, assegura. “Quin mal hi ha en saber una altra llengua?”, es pregunta.

Un nen sord amb implant coclear i escolaritzat en modalitat oral fent deures de l’escola | Foto: Acapps

Jané està convençut que la modalitat oral és més inclusiva, ja que els infants sords poden relacionar-se amb tothom i gràcies a que arriben a un alt nivell de competència verbal i escrita també poden incorporar-se amb més facilitat al mercat laboral. Amb tot, assegura, pels estudiants oralistes no tot són flors i violes. “La tecnologia fa que siguin persones més autònomes, però això no vol dir que no tinguin unes necessitats d’accessibilitat específiques, que no sempre es troben. Nosaltres trobem a faltar l’existència d’un protocol d’accessibilitat en llengua oral a les escoles”.

Jané posa l’exemple de les emissores FM, que les mestres es pengen del coll quan tenen un alumne sord oral a l’aula a fi de fer arribar millor la veu a l’alumne. O de la subtitulació, en general força estesa gràcies a molts anys de campanyes. “De vegades demanem subtítols per un acte acadèmic que se surt de la rutina i ens diuen que no hi ha diners, o demanem la reposició d’una emissora FM que s’ha espatllat i la resposta és que ja veurem”, comenta.

El president d’Acapps recorda que la seva entitat i ell mateix van donar suport i van implicar-se en la redacció de la Llei de la Llengua de Signes Catalana, i considera que el col·lectiu de sords signants té tot el dret a reclamar una millor atenció educativa si entén que no és prou adequada, però no amaga que a les seves famílies els neguitegen els titulars que al reflectir aquestes queixes confonen la part –que no deixa de ser la minoritària– amb el tot.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*