“Compartir taula amb tu m’ha ajudat com a persona”

En el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat volem portar-vos la història de la Paula, una nena d'11 anys que aquest curs ha deixat l'escola ordinària on anava des de P-3 per una d'especial. Un fet habitual que deixa indiferent tothom... menys als companys.

Víctor Saura
 
 
 

Des de l’aprovació del decret d’escola inclusiva, les famílies amb fills amb discapacitat decideixen el seu model d’escolarització, que pot ser en un centre ordinari, en un d’especial o en modalitat compartida. Si més no sobre el paper, l’administració aconsella però ja no obliga ningú a optar per la modalitat especial, de fet és la família qui ho ha de demanar formalment. I això és el que van fer els pares de la Paula, escolaritzada des de P-3 a 5è al CEIP Tàbor de Barcelona, i que a partir d’aquest curs ho està al centre d’educació especial Fàsia.

Expliquen els seus pares, el Ramon i l’Esther, que van prendre aquesta decisió, “que no va ser fàcil”, perquè creien que, malgrat els bons anys passats a la Tàbor, la Paula estava estancada pel que fa a aprenentatges, i sobretot per avançar-se a una decisió que veien inexorable quan acabés 6è: “La secundària no està preparada per rebre adequadament la Paula”. “Fa temps que teníem molt clar que no pot anar a un institut, ni per currículum ni pel fet que tindria molts números de patir bullying i ella no té eines ni per defensar-se ni per explicar-ho”, van escriure en un mail de comiat a la resta de pares de la classe.

Un nou fracàs del sistema? “Per desgràcia, això passa sovint i seguirà passant mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben ni de lluny a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills”, senyala Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva. “Volem creure -continua- que a mesura que arribin diners per desplegar el decret això anirà a menys”.

El fracàs, però, sembla que només el van plorar els companys i companyes de la Paula, quan el tutor els va comunicar la notícia. Va ser l’últim dia de curs. Molts van plorar de veritat, durant una bona estona, i espontàniament li van començar a fer uns escrits que després van ajuntar i enquadernar. Aquí reproduïm alguns fulls, cedits pels pares de la Paula.

“Compartir taula amb tu m’ha ajudat com a persona”, li diu la Laia. “Eres la persona más guapa, más valiente, más bella que he visto nunca”, afegeix la Kamelia. Valenta és, curiosament, un adjectiu que altres companys també van triar per referir-se a la Paula, una nena amb trastorn de l’espectre autista. Molts escriuen que han plorat i que la trobaran a faltar. Per l’Hèctor, “el curs que ve serà molt difícil sense tu”. “Jo et considero una nena normal”, apunta la Carla. I la Lluna li augura que “a tu t’anirà bé, i només per això ho accepto, espero que ens tornem a veure, aquesta és la meva única esperança”.

“Sabíem que la Paula era estimada, però no teníem ni idea que ho fos tant, més aviat pensàvem que les relacions socials eren un dels seus punts fluixos”, explica l’Esther, la seva mare. “Alguns d’aquests escrits -continua- ens van emocionar, va ser molt maco veure que era tan estimada”.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*