Educació i quarta revolució industrial

Estem davant un dilema, encara per abordar amb valentia, d'una magnitud molt similar al que va plantejar Theodor W. Adorno amb 'L'educació després d'Auschwitz' (1966), amb el qual obria un debat moral d'enorme transcendència.

Xavier Martínez-Celorrio
 
 
 

La quarta revolució industrial ja és aquí, entre nosaltres, encara que no la percebem. Avança imparable en centres d’investigació i desenvolupament tecnològic sota una forta competitivitat per conquerir noves fronteres i límits sense tenir en compte els seus costos socials i humans. Diversos informes, alguns qüestionats com sempre, ens diuen que el 57% dels llocs de treball dels països de l’OCDE estan en risc o són vulnerables davant la robotització i el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Un altre informe corporatiu del banc Merrill Lynch –els bancs sempre tenen torres Mordor que fan d’observatoris de l’esdevenidor– alerta que el 45% dels llocs de treball de fabricació al sector industrial seran robotitzats en els propers 20 anys, i afectaran a les fàbriques asiàtiques però també a les europees.

S’estima que, en quatre anys, els taxis del Japó seran robots i una part important de la logística es realitzarà amb drons i camions dirigits sense conductor, prescindint gradualment de milers de llocs de treball humans. Els recepcionistes d’hotel o les caixeres de supermercat són exemples dels milions de llocs de treball substituïbles per robots. Bona part dels obrers de fabricació de la indústria, de la venda en comerços, de les rutines administratives i, fins i tot, de certes rutines expertes com la d’analistes financers, advocats i periodistes seran fàcilment prescindibles davant l’avanç de la robòtica i la intel·ligència artificial.

La intel·ligència artificial creixerà un 36% lligada a l’Internet de les coses (IOT) i a l’anomenada Indústria 4.0 (realitat virtual, impressió 3D…). La seva aplicació serà ràpida i transversal, tant a la llar, en els serveis, en el transport, en la sanitat, en les finances, en l’oci i en la indústria militar i de seguretat. Els Estats Units, Japó, la Xina, Corea del Sud i l’Índia es perfilen com els nous centres de poder i de lideratge de la quarta revolució industrial, de la qual se’n deduirà un nou tauler mundial d’hegemonia econòmica no exempt de dura rivalitat.

Robotització i nou contracte social

A diferència de les altres revolucions econòmiques que ha viscut la humanitat, la quarta revolució industrial és previsible i calculable. Ens anticipem a la que ens espera a través d’informes, fòrums i reflexivitat arribant a àmplies capes de l’opinió pública, un fet inexistent als segles XVIII, XIX i gairebé tot el segle XX. Poder-nos anticipar i conèixer-ne els pros i contres sent un exemple més de la societat del risc definida per Ulrich Beck que, almenys, genera reflexivitat crítica i per tant, repolitització de les agendes per negociar condicions i conseqüències.

No obstant això, els experts ja ens anticipen que, a diferència de la resta de grans canvis tecnològics, aquest cop, el repartiment dels beneficis de la nova revolució industrial no seran generalitzats ni compartits, i s’agreujaran les bretxes de desigualtat socioeconòmica i de consum que poden amenaçar el funcionament mateix del sistema capitalista, que entraria en col·lapse. Per tant, no estem davant d’un canvi tecnològic menor o una simple innovació incremental que evoluciona i avança en línia ascendent, tal com veiem en el gràfic.

Ens enfrontem a un nou model de desenvolupament econòmic, induït no només per la robòtica, la IOT i la intel·ligència artificial, sinó pel crucial augment de la innovació que expandirà noves possibilitats i aplicacions en forma geomètrica i molt accelerada en tots els àmbits. La seva conseqüència previsible és un augment inèdit de la complexitat social i noves contradiccions en el model de relacions productives que, tard o d’hora, implicaran una redefinició en profunditat del vell contracte social construït en temps de la modernitat industrial.

Gràfic 1. Evolució de cicles de desenvolupament i graus d’impacte/ Font: Majesco (2016) Future Trends: A Seismic Maj Underway

La robotització de la indústria i els serveis augmentarà la productivitat un 30% a costa de reduir els costos laborals entre un 18% i un 33%, segons certes estimacions. Aquí està la clau de la qüestió. La història del capitalisme és la història de la seva plusvàlua i la seva taxa de guanys a costa del treball humà. Ara estem davant el llindar d’una nova època on el treball humà es farà massivament prescindible com si es tallés un bon bocí del pastís i desaparegués per sempre. La pregunta és sota quines condicions i límits.

Si el futur del treball és una robotització destructora d’ocupació humana, sense pagar impostos, sense capacitat de protesta i devaluadora dels salaris dels que quedin treballant, la qüestió és com regular en clau de benestar i equitat aquesta nova revolució industrial. Es perfila una inèdita aliança interclassista de les víctimes de la robotització on les classes mitjanes i obreres poden emergir com a nova majoria social determinant. ¿Podem decidir que ja toca repartir el temps de treball, avançar l’edat de jubilació, redistribuir les enormes plusvàlues de la robotització i garantir la co-gestió en les empreses? La robotització ja forma part de la lluita de classes i d’aquí les noves propostes de fer que els robots tributin i paguin impostos.

Les noves condicions forcen la definició d’un nou contracte social, de noves formes de propietat i de co-gestió en les empreses i una nova fiscalitat equitativa que es responsabilitzi tant de la petjada ecològica sobre el medi ambient com de la nova empremta robòtica sobre la estructura social i laboral. Les utopies d’una jornada setmanal de 25 hores, amb indústries i sectors que paguin impostos pels robots que utilitzen i amb una renda bàsica de ciutadania, ja no són idees desgavellades. Són exigències per a un nou sindicalisme ciutadà i interclassista, capaç de proposar alternatives post-capitalistes que siguin redistributives i humanitzants davant un futur que no podem consentir que acabi sent post-humà. D’aquí, la necessitat de consensuar quin tipus de regulacions públiques podem decidir en comú davant els nous riscos i excessos que s’acosten. D’aquí, que l’educació pública estigui cridada a pronunciar-se i a transformar-se, sí o sí, aquesta vegada.

Jo, robot

Educar-se per viure, decidir i dominar un nou entorn tecnològic

En el terreny de l’educació ens enfrontem a una fita o un punt greu d’inflexió. L’educació és l’arma més poderosa per crear consciència i reflexivitat que, després, pot orientar-se cap a finalitats transformadores o a finalitats reproductores de l’ordre social i econòmic. En educació, crec que estem davant un dilema, encara per abordar amb valentia, d’una magnitud molt similar al que va plantejar Theodor W. Adorno amb L’educació després d’Auschwitz (1966), amb el qual obria un debat moral d’enorme transcendència.

Tenint en compte que els efectes de l’educació són sempre a llarg termini (20 o 30 anys) i això xoca amb el presentisme i conjunturalisme que ens inunda i ens limita, podem plantejar-nos alguns interrogants profunds. ¿Com educar a l’escola quan no hi hagi treball humà per a tots i s’hagi de competir amb robots com els nostres substituts potencials? ¿Quin sentit tindrà educar per generar plusvàlua o per assegurar la productivitat quan imperi la robòtica i la intel·ligència artificial a tot arreu, quan les pròpies màquines pensin, facin el seu propi manteniment i es fabriquin a si mateixes? ¿Per a què ens servirà mantenir un sistema escolar fordista pensat per disciplinar la mà d’obra i dividir-la entre la branca manual i la branca intel·lectual? ¿Quin sentit tindrà l’any 2050 mantenir vigent l’actual Trivium i quadrivium que ens divideix entre les ciències i les lletres per assignatures? ¿Com s’enfocarà el currículum en una economia post-humana i amb grans bretxes de desigualtat? ¿Com assumirà l’escola les necessitats de socialització per a una societat tan anòmica i fragmentada?

Són preguntes angoixants, però pitjor és no fer-les, i que altres decideixin el futur per nosaltres. Tot això ens condueix, de nou, a un dilema complex sobre la nostra identitat. ¿Què som? ¿Què volem ser? ¿Podem decidir com viure, regular i posar sota domini moral els previsibles excessos de la robòtica? ¿Tenim un marc democràtic on la decisió pública s’imposi als mercats i les grans corporacions? ¿Estem resignats i apocats o ens sentim empoderats per exercir la nostra ciutadania amb noves exigències per a marcs de futur encar per decidir? ¿El nostre futur està obert o ja el donem per perdut?

Són preguntes que, més aviat que tard, la comunitat educativa i el conjunt de la societat han de plantejar-se amb valentia. Per això convé primer perfilar quin nou contracte social és necessari i quin tipus de ciutadania cal formar i socialitzar per posar-ho en marxa i fer-ho realitat. En aquestes coordenades, el gran objectiu de la nova educació pública ha de ser elevar la intel·ligència col·lectiva i el pro-comú col·laboratiu i interdisciplinar en un nou context de socialització més igualitari i universal. L’amenaça post-humana i anòmica que implica el futur robotitzat ha de fer-nos recuperar el sentit de semblança amb els nostres iguals (les persones) i el sentit moral de l’equitat i la igualtat com un benefici mutu. El meu benestar no és tal si no hi ha equitat i la igualtat sempre serà més forta com a arma preventiva contra aquest futur post-humà que ens amenaça. En el fons, l’epopeia mediàtica per excel·lència dels nostres temps (la sèrie de televisió Joc de Trons) encerta de ple quan planteja en la ficció el que serà el nostre dilema de futur. O una nova aliança per la igualtat entre diferents o un futur post-humà on governin caminants blancs o robots amb auto-consciència de la seva supremacia.

La nova educació pública ha de dissenyar-se per assegurar la primacia d’un futur humà de dignitat amb persones lliures i crítiques formades per cooperar i decidir com dissenyar la tecnologia i l’economia respectant les necessitats humanes. Aquest objectiu implica universalitzar la igualtat, el sentit crític, el treball en equip, el pro-comú, la creativitat, l’argumentació, i l’empatia emocional amb l’alteritat. Són virtuts i objectius que estan a anys llum de l’actual sistema escolar zombi que, esgotat i condemnat, segueix vigent amb el seu currículum i el seu format homogeni per a una societat industrial que ha deixat d’existir.

El futur robotitzat i l’economia digital apel·len a la necessitat d’una educació que sigui emancipadora i crítica, assegurant el dret a aprendre amb equitat perquè tothom desenvolupi el seu ple potencial i totes les seves inquietuds. Suposa un canvi cultural disruptiu i radical que algunes escoles ja estan començant a concretar a contra corrent de l’actual sistema escolar. Són petites formigues amb exemples petits que estan construïnt una gran esperança. Les forces del mercat o les empreses tecnològiques no poden dictar com ha de ser l’educació del futur, han de ser el professorat i les comunitats crítiques i transformadores que ja estan canviant l’escola des de baix. ¿Quina educació pública volem decidir?

 

Xavier Martínez-Celorrio
Sobre Xavier Martínez-Celorrio

Professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona Contacte: Twitter | Més articles

  • A repartir el temps de treball, avançar l’edat de jubilació, redistribuir les enormes plusvàlues de la robotització i garantir la co-gestió en les empreses, m’hi apunto.

    I a una educació emancipadora i crítica, que asseguri l’equitat perquè tothom desenvolupi el seu ple potencial i totes les seves inquietuds, encara més!

    Fem el canvi cultural disruptiu i radical que l’actual sistema escolar necessita? 🙂

    P.S. L’enllaç a l’article no funciona, crec que és aquest el correcte: http://www.informe-espana.es/wp-content/uploads/2016/12/Cap%C3%ADtulo-1.pdf